Felicitat, conflicte i supervivència

Només començar l’espectacle el clown Jaume Jové, més conegut pel seu sobrenom artístic, JAM, ja es fica el públic a la butxaca amb un senzill joc sonor. A partir d’aquell moment, petits i grans seguirem amb atenció el relat que es desgrana, en una proposta sense paraules, a l’espectacle Le Voyage. El passat cap de setmana, vam poder gaudir d’aquesta obra, lleugerament inspirada en el relat autobiogràfic d’Ousman Umar recollit a Viatge al país dels blancs (Rosa dels Vents, 2019), gràcies a la programació familiar de la Sala Ramon Romagosa de Cornellà de Llobregat.

L’espectacle ofereix un bon desplegament de recursos escènics i interpretatius que van des de números clàssics del teatre d’objectes a vertiginosos exercicis de malabars, amb alguna pinzellada d’elements màgics més propis de l’il·lusionisme. Malgrat que el protagonista i únic intèrpret de Le Voyage és un clown, i l’espectacle és eminentment clownesc, no hem de caure en l’error de creure que es tracta d’un espectacle còmic. Riurem, sí. Però no tot el clown és còmic. Un clown, un pallasso, també pot ser tràgic quan vol i explicar-nos històries colpidores.

Aquest és el cas de Le Voyage, un espectacle estructurat en tres parts ben diferenciades –felicitat, conflicte i supervivència– i que a vegades confia, potser massa, en la participació del públic. Tanmateix, el públic respon de bon grat i fa avançar la història. A vegades, fer pujar massa espectadors en escena pot ser arriscat, no obstant això, Jové sap manegar prou bé els infants que l’acompanyen dalt de l’escenari i enriola aquells que contemplen com els seus pares i mares responen a les inventives del pallasso.     

L’espectacle conté algunes imatges crues, però poèticament belles i, en cap cas esdevé cruel. Més efectiu en la representació de les accions quotidianes –on gaudim de valent de la perícia de JAM–  que en les parts més transcendentals, l’espectacle és força enginyós en la construcció d’espais amb maletes, gairebé els únics objectes de tota l’escenografia. Símbol indiscutible de la migració i l’exili, les maletes de JAM es transformen i esdevenen multitud d’objectes: des d’un telèfon a una càmera, passant per una ràdio o una televisió i, fins i tot, cobren vida en forma de gos.

Amb algunes picades d’ullet als clàssics de l’humor britànic com el Mr. Bean de Rowan Atkinson o el film Los caballeros de la mesa cuadrada de Monty Python, l’espectacle de JAM ens demostra, un cop més, que la capacitat evocadora del teatre és, sens dubte, inigualable; i que la imaginació en escena és capaç de fer-nos viure les realitats més llunyanes i insospitades, tot convidant-nos a un exercici d’empatia amb aquells qui estan patint.

Al seu llibre, Ousman Umar recull el periple de gairebé cinc anys que el va dur a fugir de Ghana, el seu país natal, fins a arribar a Barcelona, on va ser adoptat per una família catalana després d’haver travessat el desert a peu, i d’haver-se embarcat en dues pasteres de condicions precàries. Le Voyage no explicita tan detalladament aquest periple –i ni tan sols ens permet identificar l’origen del protagonista–, però relata molt bé la història d’aquells que un bon dia, després de creure que ho tenien tot, es veuen abocats a fugir de la seva terra natal abandonant, fins i tot, a la família.

Una realitat que, massa sovint, es fa present en el món contemporani. L’actualitat ens fa pensar, irremeiablement, en els refugiats i exiliats d’Ucraïna, però fa uns anys pensaríem en els de Síria o els de Líbia o en qualsevol altra persona que volgués accedir als països europeus o que estigués retinguda a la frontera estatunidenca. Espectacles com aquest ens ajuden a despullar el fred, el glaç i la indiferència de l’acollida europea, com ja fa uns anys que fa el Sopa de pedres d’Engruna Teatre. En aquesta ocasió, en lloc de titelles, ens servim del bon ofici clownesc de JAM, de les seves maletes i de la participació del públic que l’acompanya. Un clown que, a més de fer-nos riure, ens desperta emocions, ens sacseja i ens fa reflexionar en una proposta familiar, que, malgrat ser per a tots els públics, jo recomanaria, sobretot, a partir dels sis anys.

Pròximament, podreu veure Le Voyage a Montmeló (28 de maig), Manresa (7 de juny), El Prat de Llobregat (11 de juny), Ossó de Cinca a l’Aragó (18 de juny) i a Sabadell (20 de juny).