‘Fairfly’: Ens vau enganyar amb la promesa de l’emprenedoria!

Aquest dijous d’octubre a les 21h tocades teniu una nova oportunitat per gaudir de Fairfly a les 20h al Casinet d’Hostafrancs. Barcelona Districte Cultural ofereix l’espectacle de La Calòrica també dimecres 13 de novembre a les 20h al Centre Cívic Parc Sandaru i divendres 15 de novembre a les 20h al Centre Cívic Urgell.

A continuació, podeu llegir l’entrevista que Oriol Puig Taulé va fer a Israel Solà, director de La Calòrica, i a tres dels actors de la companyia quan l’obra es va endur dos premis Max. 

Aquests dies es pot veure a La Villarroel un espectacle sense cap actor mediàtic. Poca broma. Que el grup Focus aposti per una companyia com La Calòrica, un dramaturg com Joan Yago i un director com Israel Solà és quelcom a celebrar. Però alerta: no és la primera vegada. La Villarroel també ha acollit, aquestes darreres temporades, companyies com ara Arcàdia, À trois teatre o El Eje. I això és degut a la seva directora artística, la Tania Brenlle. Oriol Puig Taulé ha entrevistat a Israel Solà i a tres dels actors de la companyia, que acaben de guanyar dos premis Max: espectacle revelació i autor revelació. L’Ester Roig els ha gravat.

La primera pregunta és molt fàcil. D’on surt Fairfly?

Israel Solà: Formàvem part del Cicló (el cicle de companyies independents del Tantarantana) i teníem la necessitat, no només l’oportunitat, l’obligació d’estrenar un muntatge nou cada any. La Calòrica som una companyia que sempre decidim entre tots quin serà el següent projecte que farem. Per tant, vam dir: “Quedem i comencem a pensar en el nou projecte!”.  I llavors arriba un moment que no recordo qui va portar la idea: segurament va ser el Joan Yago, que va proposar que parléssim sobre l’emprenedoria, però de seguida el tema va quedar allà i tots hi vam començar a pensar. En aquest estadi sempre hi som presents tots els membres de la companyia, i parlem molt sobre com podem enfocar un tema en concret i de manera que ens pugui interessar. Al mateix temps també estàvem pensant en fer una obra sobre el suïcidi, és a dir que hi havia diverses propostes sobre la taula. Fairfly va néixer a partir de les reunions col·lectives que sempre fem.

La idea pel tipus d’empresa que veiem a Fairfly va sorgir d’alguna notícia en concret que vau llegir als mitjans, relacionada amb la indústria alimentària?

Israel Solà: Amb Fairfly no va passar com a Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), que néixer a partir d’un article que vam llegir, o La nau dels bojos (2013) que va ser la nostra resposta a la crisi, i on vam agafar el quadre de Hieronymus Bosch per parlar de com ens sentíem. No hi va haver cap notícia en concret, simplement estàvem una mica tips de sentir com tot el dia ens parlen de l’emprenedoria i com ens diuen que si no triomfem la culpa és nostra, perquè no ho hem fet prou bé. Ningú ens va dir que encara que t’hi deixis la vida, les coses costen molt que arribin a sortir. De seguida vam tenir ganes d’enfrontar-nos a aquest tema, també per carregar-nos-el. Ens vau enganyar amb la promesa de l’emprenedoria! Ens va fer ràbia i vam decidir que des d’aquest lloc havíem d’apuntar la nostra diana.

Els tres muntatges que vau estrenar dins del Cicló del Tantarantana –Sobre el fenomen de les feines de merda, El profeta i Fairfly– són molt diferents, temàtica i estilísticament, l’un de l’altre. Cada cop que encareu un nou projecte busqueu que sigui el més allunyat possible d’allò que acabeu de fer?

Israel Solà: És quelcom inevitable. Quan has fet una cosa més pomposa i amb molts canvis d’escena, per exemple, després et ve de gust fer una obra d’acte únic. És una qüestió d’oposició. Sempre hem treballat perquè que sigui un repte nou i un projecte que ens vingui de gust. Quan vam començar a pensar en Fairfly volíem que no fos la clàssica comèdia i vam posar-nos el repte de fer que passessin cinc anys en escena sense que es notés massa. Em vaig excitar amb la idea de tenir els actors asseguts durant tota l’obra al voltant d’una taula i que el públic no ens llencés pedres. Això és molt difícil de fer, i com a director m’ha suposat tot un repte. El següent projecte en el qual estem treballant no té res a veure amb Fairfly, però no volem ni seguir ni trencar: volem fer una altra cosa.

Pel que fa a tu, Vanessa, com ha sigut la teva primera experiència com a actriu amb una companyia com La Calòrica?

Vanessa Segura: Estic feliç, molt feliç. Com a súper fan de La Calòrica que era (i sóc), només diré que quan l’Israel em va trucar jo vaig dir “Sí” de seguida. I encara no m’havia explicat de què anava el projecte i jo “Sí! Que sí! Que sí!”. Havia vist tots els espectacles calòrics, i ja coneixia l’Israel i els actors. Era una gran fan de La Calòrica i sempre els deia que m’agradava molt la seva feina. Sabia que era garantia de qualitat.

Quan vas començar a assajar i implicar-te en el projecte et va cridar l’atenció alguna dinàmica de la companyia?

Vanessa Segura: No era l’única persona que venia de fora, també la Queralt (Casasayas), però sí que notàvem que entràvem a formar part d’un equip que es coneix molt. Que té unes maneres de fer molt concretes, tot i que les canviïn sempre. I és molt bonic veure en directe com funciona l’engranatge calòric, com el director, el dramaturg i l’escenògraf estan permanentment en contacte. Fa molts anys que treballen junts, i això es nota. A més els quatre personatges de l’obra representen que són molt amics, i la Queralt i jo era la primera vegada que treballàvem amb l’Aitor i el Xavi, per tant no ens coneixíem de res. Ara mateix, després d’un any fent gira, l’espectacle ha evolucionat i nosaltres també: amb una mirada ja ens podem dir moltes coses.

I com funcioneu durant el procés de creació de l’espectacle? Suposo que el Joan Yago és present a tots els assajos i el text es va adaptant i modificant segons les necessitats del muntatge.

Israel Solà: Sempre hi ha reescriptura, amb el Joan. Poder treballar amb el dramaturg, i que el text no sigui un encàrrec sinó un projecte seu, fa que ell mateix vulgui anar-lo reescrivint constantment. Anar fent evolucionar el que treballem, no només pel que ell veu, sinó també allò que nosaltres anem canviant durant els assajos. Quan vam començar Fairfly teníem tres actes de quatre, ens faltava el final perquè no el sabíem. Amb això d’avançar en el temps érem conscients fins on havíem d’arribar, però no teníem l’últim acte. Vam posar-nos a assajar, fent canvis en el text escrit, i en arribar al final vam parar. Llavors vam parlar molt, vam discutir, vam fer diverses provatures i improvisacions amb finals diferents… A partir d’improvisacions el Joan va escriure el final, després el va reescriure.

Vanessa Segura: Com a intèrpret, a mi em va semblar molt bonic no saber el destí dels personatges. No sabíem ben bé com acabava la història. Coneixíem el gir final, però no com hi arribaríem. No sabíem si el final acabaria en una gran baralla, una festa o com. Sense fer spoilers.

M’he adonat que encara no hem parlat de què va Fairfly. Des de que vau estrenar l’espectacle, tant la premsa com els espectadors no han explicat massa un dels secrets més ben guardats del text. 

Vanessa Segura: És una crítica al món de l’emprenedoria a través de quatre personatges que estan a punt de quedar-se sense feina i decideixen emprendre un negoci una mica peculiar. Una novetat en la societat, com són les farinetes infantils amb un ingredient revolucionari. Nosaltres sempre vam explicar quin era aquest ingredient, però vam veure que el públic va decidir no dir-ho, ni als tuits ni als comentaris a les xarxes socials. Això va ser molt bonic, perquè van respectar el secret de l’obra sense que nosaltres ho haguéssim demanat en cap moment.

A partir d’aquest argument en concret, quins són els temes que tracteu a Fairfly?

Israel Solà: Principalment, la diferència d’objectius vitals a l’hora de començar un projecte. Creiem que tots estem al mateix vaixell i en la mateixa direcció, però amb el temps t’adones que no és així. Pot semblar que és el mateix, però no: una cosa és voler canviar el món, i l’altra és voler enriquir-se. No és igual voler millorar la teva situació laboral que voler millorar el sistema laboral de tothom, l’individu respecte la societat. Moltes vegades l’emprenedoria està plantejada com una taula de salvació individual. Per exemple, que ara mateix nosaltres estiguem actuant a La Villarroel no vol dir que el mercat laboral/teatral hagi millorat. Les companyies independents segueixen treballen de forma precària, som nosaltres els que hem tingut sort. Això no és el mateix que millorar les condicions de tothom.

Vanessa Segura: I, sobretot, crec que Fairfly parla de relacions humanes. El que jo trobo brillant és que les tractem sense parlar de sentiments, sinó de feina, veient una sèrie de reunions.  A través d’aquestes trobades on es parla de feina, pots conèixer els personatges i anar veient el seu comportament, la seva manera de pensar i d’actuar.

Israel Solà: Al text només hi ha unes deu rèpliques que fan referència a la seva vida privada. El que més m’agrada és el moment en què la Vanessa treu el sacaleches (mamadora), perquè s’acaba de treure llet del pit. La seva situació no és la mateixa quan obren l’empresa que dos anys després, quan ha tingut un fill, el seu personatge ha evolucionat. Necessita més temps per a fer altres coses i s’entén que estigui cansada o que de vegades digui coses incoherents.

Vanessa Segura: L’espectador ho capta per la manera com ara fa les reunions, no perquè ens ho expliqui directament. No cal que digui que ha dormit molt poc aquella nit perquè el seu fill no parava de plorar. A mi això em sembla brillant.

Com va ser el procés de creació de Fairfly? El text desprèn un coneixement força elevat del món empresarial… això significa que hi va haver molta investigació?

Israel Solà: Vam anar a diferents esdeveniments d’emprenedoria a investigar. Vaig colar-me en unes conferències a Barcelona, d’aquelles que la primera és gratuïta i la resta es paguen, i són molt cares: era sobre els aliments vegan o healthy, i van explicar unes coses que vaig flipar. En un primer moment ens debatíem entre que l’empresa fos tecnològica o d’alimentació. I ens vam quedar amb la segona opció, que tenia molt més suc. [riuen].

Trobo que en el text queda molt ben reflectit com el sistema capitalista adopta les iniciatives que sorgeixen per eliminar-lo. Com el mainstream xucla les avantguardes, els moviments revolucionaris o alternatius i se’ls fa seus. 

Israel Solà: Vam descobrir que moltes empreses de tecnologia estan externalitzant els seus departaments de I+D, i que només compren una idea si els interessa. Ja no és necessari desenvolupar el producte, amb la idea ja n’hi ha prou. És David contra Goliat. Si vols canviar el món cal que t’escoltin i per aconseguir-ho has de mantenir-te fidel als teus principis, però el mercat té unes normes molt concretes que acaben per devorar-te. Encara que no ho vulguis, acabes col·laborant amb el sistema, que acabarà absorbint totes les petites diversificacions que van apareixent, únicament per enriquir el sistema mateix.

L’Israel Solà i la Vanessa Segura s’aixequen de la cadira i deixen pas als actors Xavi Francés i Aitor Galisteo-Rocher. La Queralt Casasayas, la quarta integrant de Fairfly, té un assaig i no podrà venir a l’entrevista. 

Amb l’Israel hem parlat del procés de creació de Fairfly. Ara m’agradaria que m’expliquéssiu com ha anat tot el procés d’exhibició de l’espectacle, des del Cicló fins aquí. 

Xavi Francés: La producció d’aquest espectacle neix del Tantarantana, és el darrer com a companyia resident d’El Cicló. Vam estrenar el març del 2017, nosaltres estàvem molt satisfets amb el muntatge, però calia veure com reaccionaria el públic. Allà es va crear un fenomen des del primer dia, la primera prèvia estava plena i de seguida va començar el boca-orella. A l’estrena vam fer ple. També des del primer moment vam tenir crítiques boníssimes, del Marcos Ordóñez o del Santi Fondevila, per exemple. Vam omplir les quatre setmanes que vam actuar. D’acord que era una sala de 80 butaques (perquè el públic seia a dalt l’escenari), però tal i com estan les coses ja és un gran què. De fet, vam haver de fer quatre funcions més. Quan fèiem l’espectacle va venir la Tania Brenlle de La Villarroel, va sortir encantadíssima i ens va dir “Això, ho vull”. També van aparèixer altres teatres de Barcelona interessats en Fairfly, però finalment vam tancar el tracte amb La Villarroel. Després del Tantarantana, com que havien vingut força programadors, vam fer una gira molt maca per Catalunya, des del setembre del 2017 fins a l’abril del 2018.

Amb aquestes més de trenta actuacions per Catalunya, l’espectacle ha patit una gran evolució?

Aitor Galisteo-Rocher: Més que evolució, hem patit una involució [riu]. Al Tantarantana teníem el nostre equip, l’Isra i el Joan anaven venint, però quan comences a fer bolos l’equip deixa de venir. bàsicament per qüestions logístiques, i l’espectacle evoluciona de forma natural. Ara hem hagut de fer alguns assajos per reajustar coses per a La Villarroel.

Xavi Francés: Jo crec que hi ha hagut una evolució positiva en els personatges, i potser també en els actors, perquè quan fas tantes funcions cada vegada coneixes més a fons el teu paper i també el de la resta. Amb el temps els lligams van consolidant-se, i si les relacions al camerino són bones quan seiem tots quatre al voltant de la taula això es nota. Al Tantarantana, en ser un espai més petit, podíem fer els diàlegs més “bruts”, trepitjant-nos més les frases els uns als altres. En canvi, a La Villarroel, hem hagut de netejar les frases i ser més precisos. Continuem amb diàlegs trepidants i frases creuades, però intentem ser molt més nets, més que res perquè el públic està més lluny i no volem que es perdi ni una paraula.

Vosaltres dos sou actors fundadors de La Calòrica, i heu participat a tots els espectacles de la companyia. Bé, el Xavi les ha fet totes menys El profeta. Com acull la companyia els intèrprets convidats a cada muntatge?

Xavi Francés: Des de fa anys que sempre treballem amb actors que no són calòrics, però com si ho fossin: l’Arnau Puig –l’actor “fons d’armari” del teatre català– va treballar amb nosaltres a L’Editto Bulgaro; el Toni Guillemat va substituir el Marc Rius a La nau dels bojos,; l’Alba Florejachs i el Ricard Farré també van participar a Bluf. Som una companyia oberta i si necessitem a algú, perquè a un membre de la companyia li ha sortit un altre projecte, estem encantadíssims de treballar amb altres actors. Ens agradaria treballar amb molta més gent, però la qüestió econòmica és la que és.

Aitor Galisteo-Rocher: A nivell creatiu és molt estimulant que vingui gent externa, perquè ens aporten altres idees, aires nous. En un principi Fairfly havia d’estar interpretat per actors calòrics, però van anar caient, perquè tenien altres projectes. Vam decidir fer-la igualment.

Com ha sigut l’experiència de treballar amb la Queralt Casasayas i la Vanessa Segura, que s’estrenaven en el món calòric?

Aitor Galisteo-Rocher: Treballar amb gent que coneixes des de fa tant de temps, com la Júlia i l’Esther, és meravellós, perquè t’acabes coneixent molt. Però també coneixes els seus vicis a l’escenari, és clar. Quan, de cop i volta, entra gent nova a la companyia és molt estimulant, a nivell interpretatiu, perquè no saps cap a on tiraran. Has d’estar molt més atent, has d’estar despert, perquè no les tens clixades i no pots preveure què faran.

Estic segur que després de tants bolos per Catalunya, teniu moltes històries o anècdotes sobre la funció, o sobre algunes recepcions del públic que no us haguéssiu esperat.

Aitor Galisteo-Rocher: A La Vall d’Uixó, a Castelló, els espectadors no només reaccionaven, sinó que contestaven a les nostres rèpliques. En una escena més dramàtica que té lloc cap al final de l’obra, un personatge comença a hiperventilar, i un senyor del públic de sobte va cridar: “Crideu a la SAMU!”. [riuen].

Xavi Francés:  Com que a Fairfly sempre fem aquesta disposició a quatre bandes, amb el públic al voltant de la taula, això dóna peu a moltes interaccions del públic. És d’agrair que ens respectin les quatre bandes, allà on anem. És l’única premissa, però la més important. A molts llocs hem posat el públic a dalt de l’escenari, i en canvi a Vilafranca vam actuar nosaltres al pati de butaques. A Figueres vam actuar al convent dels Caputxins, un espai impressionant. A Porquera hem actuat davant de 30 persones. Les quatre bandes és l’única premissa que demanem als teatres, però és la més important. Jo em dedico a la distribució de la companyia, i quan estic buscant bolos alguns programadors em pregunten: “I no la podríeu fer a la italiana?”. I no, quan veus l’espectacle t’adones que ha de ser així, per la mateixa concepció del text i de la direcció.

Com valoreu el fet d’estar actuant a la Villarroel? Creieu que és un punt i a part en la història de la companyia?

Aitor Galisteo-Rocher: Bé, és un pas important. Des del 2010 estem picant pedra, pas a pas, sense parar. Anem pujant esglaons, sense deixar de tenir els peus a terra, i veiem que allò que fem agrada i que la nostra feina es veu recompensada.

Xavi Francés: Estar a La Villarroel ens ajuda, perquè tot i que La Calòrica ja té el seu públic, aquí podem arribar a molta gent que no ens coneix. Sempre hem actuat a sales alternatives més petites, com ara la Beckett, La Seca o el Tantarantana, i aquí tenim un públic potencial molt més ampli.  L’any que ve no sabem què passarà. De fet, estem treballant en un parell de projectes i ens està costant trobar un lloc per fer-los i finançar-los. En principi, el projecte més petit anirà endavant i cap al setembre podrem explicarem més coses. Serà petit, però hi participaran els actors calòrics.

Pensant en el públic de la Villarroel que no conegui La Calòrica i que Fairfly li soni a xinès, què li diríeu per animar-lo a venir a veure l’espectacle?

Aitor Galisteo-Rocher: Per començar, que veuran una cosa diferent, i a més feta a quatre bandes, que no és el més habitual. De fet, les entrades a les dues grades de l’escenari costen més de vendre. Que no pateixin gens, que no els farem participar a l’espectacle! Només podem dir que tothom en surt molt content, el públic s’ho passa molt bé. És una comèdia molt divertida, que agrada tant a la gent jove com a la gent més gran. Tothom surt entusiasmat, perquè o bé ha viscut (o viu) això o bé coneix a algú que ho ha viscut.

Xavi Francés:  Creiem que Fairfly és una comèdia adulta, perquè dona peu a la reflexió. Parlem de l’emprenedoria però en el fons estem parlant de relacions humanes. És fàcil identificar-se amb algun dels personatges i d’aquestes quatre maneres de veure la vida.

Aitor Galisteo-Rocher: Si veus Fairfly en un moment determinat i hi tornes al cap d’un temps, potser canvies de parer, perquè personalment ja no estàs en el mateix moment vital. Això crec que és un element molt interessant del text i del muntatge. I la gent en surt molt contenta… i nosaltres més!