Fa vint anys que espero!

Els avesats a la rumorologia teatral catalana hauran escoltat que fa anys que directores i directors intenten, en va, dur Blasted (Rebentats) de Sarah Kane als nostres escenaris, però la manca de directors artistics atrevits, i/o d’actors disposats a posar-se a la pell de Cate, Ian o el soldat ens ha privat de gaudir d’aquesta peça fonamental del teatre contemporani britànic… fins ara. Hem hagut d’esperar vint-i-dos anys des de la seva estrena al Royal Court Theatre de Londres el 1995 perquè finalment arribi als nostres escenaris, però ho farà per la porta gran. Estrena doble, primer al Temporada Alta, festival ja indispensable que fa una mica menys trista l’arribada de la tardor, i després al TNC. El muntatge està dirigit per l’Alícia Gorina, ajudada per Marta Tirado; Albert Arribas signa la traducció del text, Silvia Delagneau s’encarrega de l’espai escènic, Bàrbara Glaenzel del vestuari, i la cara la donen Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet. Només amb això, ja haurien d’estar convençuts!

De l’opera prima de Sarah Kane se n’han escrit rius de tinta. Quan es va estrenar a la sala petita del Royal Court, amb capacitat per una seixantena de persones, el rebombori entre els crítics va ser notable. D’entre les crítiques que va rebre, la més citada, escrita per Jack Tinker al Daily Mail,  la va descriure com “un repugnant festí de merda” –  anys després Kane batejaria el personatge més maquiavèlic de Cleansed (Purificats) amb el nom de Tinker. Alguns crítics van rectificar, i van reconèixer el valor de la peça, i la gran influència que ha tingut en nombrosos dramaturgs que han seguit el camí iniciat per Kane. Però ni la rumorologia, ni les diatribes dels crítics, ni la biografia de l’autora – massa sovint utilitzada com a guia de lectura de les seves peces – han de ser els motius que els duguin a veure Blasted. 

Kane va escriure Blasted pocs anys després que John Major prengués el relleu de Margaret Thatcher, mentre als Balcans la guerra de Bòsnia ens deixava les imatges de la matança de Srebrenica. Són precisament aquestes imatges les que la van empenyer a escriure l’obra tal i com ho va fer, partint de la pregunta, “què passaria si això succeís aquí, al Regne Unit?” Així, una obra que comença en una habitació d’hotel de Leeds, i ens mostra la relació abusiva entre un periodista de mitjana edat i una noia jove, aviat es transforma en un escenari de guerra, quan la violència irromp en l’habitació.

El món que va dur Kane a escriure Blasted no ens ha abandonat. El text no ha perdut ni gota d’actualitat, i les situacions de vulnerabilitat, desesperació, violència i precarietat que ens ensenya encara són plenament reconeixibles. No és una obra fàcil, ni a nivell temàtic ni a nivell formal. Kane travessa els límits tant de la forma com del fons, però tal i com va dir Edward Bond, “Blasted prové del centre de la nostra humanitat, de la nostra necessitat vital de teatre, per això té aquesta extranya i alucinatòria autoritat […] La humanitat de l’obra em va remoure.” (The Guardian) Els dies 7 i 8 de desembre tenen l’oportunitat de ser remoguts per la humanitat de Blasted i la humanitat de Sarah Kane al Teatre de Salt, no deixin d’anar-hi.