Exigeixo idealisme!

Melcior Casals ha viatjat per Europa i ens envia aquesta crònica sobre les peces que ha vist d'alguns dels creadors que protagonitzen el teatre europeu contemporani.

(O un exercici despreocupat sobre alguns espectacles vistos a Berlín, Frankfurt i Vilnius). El nuvolaire Melcior Casals ha viatjat per Europa i ens envia aquesta crònica sobre les peces que ha vist d’alguns dels creadors que protagonitzen el teatre europeu contemporani: Herbert Fritsch, Falk Richter, Apichatpong Weerasethakul o Oskaras Korsunovas.

Començo: arribar i moldre. Pujo una estona el cel a la Schaubühne berlinesa, després de creuar un lema premonitori: “So wie es ist, kann es nicht bleiben” (Tal com és, no pot romandre).

A primera fila, com un nen al que li cau la bava, veig Zeppelin, l’última creació del genial Herbert Fritsch. Un muntatge a partir de textos dispersos d’Ödon von Hörvath, qui obsessionat tota la seva vida per fenòmens inexplicables, va deixar escrits una sèrie de fragments dispersos, apunts on brilla l’estupidesa acurada i clarivident de pulsió beckettiana i centreeuropea. Material recollit i travat pel genial Herbert que ens enfila dins d’aquest absurd ultra colorista, on vuit pallassos patètics arquetípics i un músic demiürg experimental deambulen dins i fora de l’esquelet immens i imponent d’un zepelí que ocupa tota l’escena. Mostrant-nos de manera preciosista, acuradíssima i molt divertida, el no sentit ple de sentit de tot plegat, sota la pregunta recurrent: Ist Irma da? Que hi ha l’Irma?

Segueixo amb Small Town Boy al Gorki Theater, una obra de Falk Ritcher entorn l’homosexualitat i el desassossec, plena de cançons i desesperació, on uns joves berlinesos no acaben de trobar, ni trobar-se… I on regna una tristor centrifugada en un escenari que no para de donar voltes. Extraordinari moment on en un monòleg desesperat, torrencial, imparable; carregat de disgust i ràbia explota Aleksandar Radenkovic un llarguíssim rampell arrasant contra tot i tothom, evidenciant la nostra tolerància hipòcrita de superfície i intolerant de fons. Ningú es deslliura de la seva crítica a l’homofòbia imperant: ni els russos, ni els catòlics, ni els polítics; concretament Erika Steinbach, del partit conservador CDU. I això em fa plantejar què passaria si això mateix ho fes un actor català? Un actor d’aquí despotricant contra un polític a escena. De fet, per què no passa?

Els joves de la P14 la seva branca berlinesa han presentat a les golfes de la Volsksbühne Lolita will nicht sterben (Lolita no vol morir), una peça en desenvolupament plena de crits, molts crits i hormones exaltades de cinc blanques adolescents i un bell Lolita-Humbert desgranat analíticament des d’aquestes sensibilitats alterades, la relació amb l’home-Humbert, un festival emocional i testosterònic amb cos esquarterat inclòs.

I a baix, la Sala Gran del gran temple estrena nova etapa programant tots els tops de l’art contemporani. Un d’ells és el cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul, que ens col·loca al bell mig de l’escenari del colós-coliseu submergint-nos en la visió penetrant, lenta i profundament hipnòtica què és Fever Room. Trajecte immersiu, híbrid de cinema, espai sonor i dispositiu escènic esbalaïdor d’una bellesa pertorbadora, sensacional ritual; on a l’aixecar-se el teló tallafocs de l’escenari mirem com a espectadors una platea-jungla plena de misteri.

Tots tenim el cap el famós túnel del més enllà, amb la seva prototípica llum. Doncs el senyor Apichatpong ens el fa veure i ens hi fa entrar. I entrem ben vius amb l’emoció a flor de pell, dins aquest trajecte temporitzat, espiritual i més revelador que mai.

La Komische Oper de Berlín és el teatre de referència pels amants de l’òpera i l’opereta en la seva vessant més alliberada, i enguany celebra el seu setantè aniversari. Aquest proper gener el nostre Calixto Bieto, director de referència en aquestes latituds, hi estrenarà Els estigmatitzats, l’obra mestra de Franz Schreker. En una sessió matinal amb el teatre ple a vessar de criatures entusiasmades (espectacle per si mateix fascinant pel seu bullici i inquietud) hi hem vist: Die Bremer Stadtmusikanter, una òpera en alemany i en turc creada per Attila Kadri Sendil amb llibret d’Ulrich Lenz a partir del conte dels germans Grimm. Triomf dels animals i la solidaritat davant la repressió i estretor de mires humanes. Una festa escènica per petits i grans de gran simplicitat i gran efectivitat.

Fem el salt fins a Vilnius, la capital de Lituània, on tinc la sort de veure una obra del repertori (disset anys ininterromputs amb entrades exhaurides) al Teatre Nacional Dramàtic Lituà: Meistras ir Marggarita, de Michail Bulgakov, dirigida pel nostre conegut Oskaras Korsunovas, i s’entén perquè ja és un clàssic de repertori, perquè és una filigrana escènica plena de gran bellesa i emoció, una autèntica joia, un riu on tot llisca amb fonda emocionalitat, qui ha vist el Hamlet de Korsunovas aquesta creació és la seva ànima bessona, o la seva mare, plena d’una plenitud en tots sentits que traspassa, pell de gallina en moltes escenes que penetren directe a l’inconscient, i una taula omnipresent on comença i on acaba tot.

Que bonic! Veure un públic tan entregat a l’obra, que abandona les seves butaques per seure a terra, a les escales, els passadissos, per poder estar més a prop de l’escenari i dels intèrprets!

De tornada a Alemanya m’aturo a Frankfurt, on assisteixo a una producció del Schauspiel Frankfurt en la seva impressionant seu del Bockenheimer Depot. Hem pujat (gairebé literalment) al Transiberià, amb l’espectacle Das Ministerium der Verlorenen Züge (El ministeri dels trens perduts), gràcies a la posada en escena desbordant del director hongarès Viktor Bodó i la dramatúrgia de Péter Kárpáti, qui després de recórrer el mític trajecte entre Moscou i Beijing han creat una complexa, molt ambiciosa i meta-teatral obra a partir de l’experiència viscuda de primera mà. On tot de personatges, podrien ser els mateixos de L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke. Es troben dins de vagons i passadissos, teatre-cinema-dansa en viu, brillant càmera en directe d’Ágnes Pákozdi, coreografia pulcra de text i cossos, amb atenció: Cor rus inclòs, dos óssos polars, un samovar que arrenca el vol, un cotxe i fins i tot un xaman amb banyes. Configuren un festival excessiu, mosaic de les relacions humanes, ficcionades durant la peça per un dels intèrprets. Cal dir-ho i és de justícia que les quatre actrius de l’obra, Katharina Linder, Nelly Politt, Melanie Straub i Luana Velis, desdoblades en diverses escenes, són simplement extraordinàries. Quines dones! Quines actrius! Per estar tota la nit aplaudint-les.

Rematada final al Ballhaus Ost de Berlín, on dos joves models de cossos bellíssims, Daniya Sommer Florian Loycke, practiquen un bondage dolorós i laboriós davant dels nostres ulls sota el poderós reclam d’interpretar Hamlet und seine Geister (Hamlet I els seus fantasmes). Versió llibertària i extrema de la tragèdia existencial per antonomàsia, hi hem vist i escoltat els gemecs de dolor, riure i plor, practicats per la parella, que anava deixant a la vegada testimoni gràfic de la seva tortura. Exercici al límit amb final ballat a ritme del Gangnam Style.

I ja està bé amics, fins aquí les meves notes disperses i apassionades d’alguns espectacles que ara mateix es veuen pel centre i nord d’Eupora, i que m’omplen, ai sí!, d’una immensa obertura i inspiració.

- Oh! Sents aquests cants? Qui són? 

- És clar! Avui és el Dia de la Victòria, el Victory Day. No sé com en dieu els alemanys... 

- Els alemanys no coneixem aquest terme.


(Das Ministerium der Verloren Züge)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació