La Mostra d’Igualada es presenta repleta d’obres i una d’elles és Et planto, una obra teatral sobre el desig i les relacions amoroses escrit i dirigit per Clàudia Cedó. Aquesta autora ha estat guardonat amb el Premi Butaca amb Tortugues i ha guanyar el V Torneig de Dramatúrgia Catalana. Arriben a Igualada un temps després de passar amb èxit pel Temporada Alta i el Tantarantana de Barcelona, entre d’altres espais com Girona.
Amb un títol d’allò més significatiu, Et planto és una tragicomèdia que parla del desencant que suscita la monotonia de la vida de parella i la patacada psicològica que suposa l’assoliment del desig, l’espurna del qual s’apaga sense concessions i amb macabra rapidesa fins que la sacietat ens comença a perforar l’ànim. Aquesta és la història de la Júlia, que decideix plantar el seu nòvio perquè, senzillament, està tipa de la seva previsibilitat. I se’n va: el planta.
Però el seu nòvio, en Miquel, un jove avorrit i carrincló, no es quedarà contemplant aquesta fugida amb la resignació dels abatuts que claudiquen o amb l’immobilisme i la indiferència de les plantes, i, contravenint la seva pròpia identitat, iniciarà una persecució en espiral desesperada i la mar de divertida. La referència a les plantes no és gratuïta: en Miquel, a més de ser un avorrit previsible, un paio insípid com el peix bullit, és un aficionat a la jardineria. La Júlia, vital, romàntica i addicta a la insatisfacció, s’ofega en aquesta rutina botànica, i fot el camp amb l’esperança –la necessitat– de trobar un tipus més dinàmic i agosarat, un home més interessant.
En Miquel es trasbalsa, reflexiona. I parla. Parla molt. Perquè resulta que la seva posada en escena està personificada per tres protagonistes, tres veus que, tot i compartir el caràcter, tenen diferents punts de vista a l’hora d’emprendre la seva comesa: recuperar la Júlia. I la Júlia es trobarà amb una successió d’episodis hilarants que frustraran els seus plans. A partir d’aquest moment, tot el món que l’envolta semblarà confabular-se perquè no tingui altre remei que tornar amb en Miquel. Primer, les seves amigues, després els seus pares, més endavant les companyies de transports, encabat la ràdio… Fins i tot el Vesuvi tindrà nassos de posar traves a la seva fugida.
L’execució d’aquestes escenes és d’un dinamisme i una agilitat admirables, amb uns actors capaços de camuflar-se en diferents personatges arquetípics sense perdre els trets característics d’en Miquel, que desplega un exercici camaleònic esbojarrat, desorbitat, que de seguida aconsegueix captar la complicitat del públic i, gràcies a les seves transformacions, l’atenció de Júlia. El repte interpretatiu dels protagonistes és d’una gran envergadura, amb situacions còmiques que evoquen l’humor de Plats Bruts tenyides amb la idiosincràsia local, principalment a través de l’accent de la parla.
La persecució funciona. El que passa és que, amb aquest camaleonisme extrem per recuperar la xicota, en Miquel (els Miquels) s’acaba transvestint fins a un extrem totalment oposat a la seva personalitat. “No vull que siguis el que no ets”, li diu la Júlia abans de plantar-lo, donant-li a entendre que no hi ha cap més remei. Però el laberint d’identitats que crearà, malgrat ell mateix, potser no serà en va. I la paraula plantar, per la Júlia, potser deixarà de tenir el mateix significat que en el moment de marxar de casa.
Potser, és clar. Per saber-ho, és imprescindible que aneu a veure l’espectacle, interpretat per Júlia Falgàs, Eduard Serra, Genís Casals i Arnau Nadal. Un espectacle que –sigui dit de passada– és realment bo. Aquest cap de setmana, doncs, teniu una cita a la Sala La Planeta.