Esteve Polls, un altre oblidat del teatre català

Més de cinquanta anys de carrera, un nom indissociable del teatre català de la segona meitat del segle XX.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El matí del dia de Sant Jordi va morir Esteve Polls. Director i actor, va arribar a l’escena a través del teatre d’aficionats i va debutar professionalment el 1952, dirigint L’amor viu a dispesa, de Josep Maria de Sagarra. Director de la Companyia Maragall del Teatre Romea (1952-1957), va fundar la companyia Teatre Experimental de Barcelona i va ser el mestre i mentor d’una joveníssima Núria Espert.

Lluís Canut felicita Esteve Polls

L’any 2009 Esteve Polls va publicar Cinc minuts abans que caigui el teló. Memòries de tota una vida dedicada al teatre (Viena Edicions), un “totxo” de 944 pàgines on el director repassava la seva vida personal i professional, des de la seva infància a Barcelona fins a les seves estades a París (1957-1958) i a Llatinoamèrica (1966-1974), on va col·laborar en la fundació de les companyies nacionals de teatre de Colòmbia (1967) i de Costa Rica (1971). Sempre amb Montserrat Salvador, la seva companya inseperable durant més de mitja vida.

La trajectòria d’Esteve Polls (1922-2016) pot ser llegida com la crònica del teatre català a partir dels anys cinquanta fins els anys noranta, quan es va retirar. Provinent del teatre d’aficionats, Polls va forjar-se de forma autodidacta, a base de fer posades en escena al Círcol Catòlic o l’Orfeó Gracienc, on tant actors com directors aprenien l’ofici a base de fer-lo. Diu Polls sobre els aficionats: “He sentit a dir moltes vegades que l’única diferència entre ells i els professionals és que aquests viuen de la seva feina i els altres viuen dels diferents oficis que els ha donat la vida. Rotundament: no és veritat. Precisament el tret que distingeix el professional català del de la resta de l’Estat és que des de temps immemorial, l’actor o l’actriu catalans han tingut sempre la seva botigueta, o el seu càrrec a la Caixa de Pensions, o el seu treball en una oficina als matins. La Maria Vila tenia una merceria davant de la catedral; la Teresa Cunillé i el Domènec Vilarrasa, una papereria al Torrent de l’Olla; en Carles Lloret va ser un temps gerent d’una fàbrica de sabates; en Juan Germán Schroeder tenia un bon càrrec a la Caixa de Barcelona; jo mateix treballava a la cereria del meu pare, etc. Ara el recurs potser no és la banca, o la botiga; avui dia és el doblatge, o la ràdio, o la publicitat”.

Polls va treballar a Itàlia, França i va creuar l’Atlàntic, on l’aventura americana el va portar a Argentina, Colòmbia i Costa Rica. A Buenos Aires va treballar al Teatro Liceo (“Una mena de Romea. Del mateix estil. Cortinatges granatosos i sanefes daurades. Un escenari més o menys de les mateixes mides, excepte pel que fa a la fondària de l’escenari, força superior. Un bon equip tècnic”). A Bogotà va treballar al Teatro Colón, on va formar i programar el Teatro Nacional Popular de Colombia (TNP), “una versió sud-america del seu homònim del mestre Jean Vilar”. Però Polls reconeix a les seves memòries que el projecte no era tan llaminer com semblava, ja que “allò no era res més que una repetició del que tantes vegades havia vist a casa nostra: ni fer ni deixar fer”. De Colòmbia Esteve Polls i Montserrat Salvador van passar a Costa Rica, després de rebre l’oferta de treballar al Teatro Nacional de San José, i finalment van acabar tornant a Barcelona, on Polls s’encarregaria de la direcció del Teatro Nacional de Barcelona, invent franquista que va perjudicar a tots aquells que hi van tenir relació (veure TNB: Història d’una imposició, de Gonzalo Pérez de Olaguer).

Núria Espert i Esteve Polls a la presentació de "Cinc minuts abans que caigui el teló"

En el seu retorn a Barcelona Polls encara recuperaria, sense èxit, el Teatre Popular de Barcelona, i dirigiria al País Basc i hi donaria classes d’interpretació. El seu muntatge de Romeu i Julieta al Teatre Victòria, protagonitzat per Sílvia Munt i Gary Piquer, l’any 1985, amb relatiu èxit de crítica però no econòmic. El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat en reconeixement a la seva feina i el 2008 va portar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (quan Sergi Belbel n’era el director) el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. El 2009 encara va fer una gira per tota Catalunya amb l’espectacle Tot jugant amb Molière, de Juan Antonio Castro, amb la qual Polls es va acomiadar definitivament dels escenaris.

Més de cinquanta anys de carrera, un nom indissociable del teatre català de la segona meitat del segle XX. Diuen que al seu funeral hi havia poca gent, i cap representant de les autoritats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació