Esperant Godot a Sarajevo

Com Vladimir i Estragó, els habitants de Sarajevo esperaven que arribés algú.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

L’Escola de Pensament del Teatre Lliure va celebrar, la setmana passada, la seva primera xerrada virtual. Sota el títol “El coratge i la representació. Sarajevo, 1993”, el filòsof i coordinador del cicle Albert Lladó va moderar un col·loqui entre Haris Pašović, director de l’East West Theatre Company de Sarajevo i Alfonso Armada, escriptor, dramaturg i periodista de guerra. Samuel Beckett i Susan Sontag també van aparèixer, com a convidats especials.

Susan Sontag a Sarajevo. © Annie Leibovitz
Susan Sontag a Sarajevo. © Annie Leibovitz

Albert Lladó introdueix la xerrada amb l’escenografia que ja s’ha convertit en un clàssic contemporani: la prestatgeria plena de llibres. No al darrere, com marquen els cànons, sinó al costat. Que aixequi la mà qui no jugui a endevinar títols, entre els lloms, quan mira una videoconferència. Vaig detectar un recull d’obres de Juan Mayorga. Té bon gust, el Lladó.

L’ocasió era parlar de la posada d’Esperant Godot (faig servir el títol d’en Pedrals, la traducció catalana més recent), que Susan Sontag va dirigir a Sarajevo el 1993. La pensadora i escriptora estatunidenca també va ser, entre moltes altres coses, crítica d’arts escèniques i directora de cinema i teatre. En una primera visita a la ciutat assetjada va conèixer el director Haris Pašović i li va proposar que volia dirigir algun text, ja que tot i la guerra i el setge el teatre seguia en funcionament. El nom el tenia clar: Samuel Beckett. En un primer moment, Sontag volia muntar Els dies feliços, però Pašović li va fer veure que allò que feien els habitants de Sarajevo era, principalment, esperar. Esperar que Europa o els Estats Units d’Amèrica fessin alguna cosa, en una guerra que va ser la primera a ser retransmesa en directe, cada vespre, a les televisions de tot el planeta.

Pašović comença la seva intervenció parlant de la Guerra civil espanyola i citant noms com Ernest Hemingway o George Orwell, que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme. Tal com deia Semolina Tomic al muntatge Anarchy, de la Societat Doctor Alonso, tots els habitants d’ex-Ioguslàvia coneixen molt bé tant el moviment anarquista català com la lluita antifeixista que va tenir lloc a casa nostra. Gairebé més que nosaltres mateixos. Coses que passen per haver sigut adoctrinats, de petits, per l’escola comunista.

Com Vladimir i Estragó, els habitants de Sarajevo esperaven que arribés algú o, com a mínim, que passés alguna cosa. Cal recordar que el setge a la capital de Bòsnia va durar quatre anys. Pašović explica molt bé la situació geogràfica de la ciutat: com una tassa de cafè, Sarajevo es troba al fons d’una vall, rodejada per turons des d’on es van situar les armes pesants i els franctiradors. Que, recordem-ho disparaven contra la ciutat cada dia. Sontag va fer aquella famosa afirmació que diu que “el segle XX comença i acaba a Sarajevo”, referint-se a l’inici de la Primera Guerra Mundial i al conflicte dels Balcans.

El periodista, escriptor i dramaturg Alfonso Armada va cobrir aquell conflicte com a corresponsal de guerra d’El País. Home de teatre, es va quedar meravellat que en plena guerra es continuessin fent representacions teatrals. La gent seguia celebrant els aniversaris, enamorant-se i casant-se, és clar. La ciutat va aprendre a autogestionar-se, explica Pašović: els metges operaven als hospitals, els mestres feien classes als soterranis i els periodistes escrivien als diaris. Les representacions d’Esperant Godot van tenir lloc a l’escenari del teatre nacional, amb el públic assegut a l’escenari i amb llum d’espelmes. El compromís de Sontag va ser ètic i intel·lectual, no cal dir-ho, però també físic: va posar el cos, literalment, posant en risc la seva vida en una ciutat que era atacada diàriament.

La ciutat de Sarajevo va organitzar, sota la batuta de Pašović, un festival internacional de teatre i un de cinema, i l’agermanament amb ciutats catalanes com Barcelona o Sabadell també serà recordat per molts dels nostres lectors. El director bosnià explica com seguir treballant va ajudar-lo a impedir que es tornés boig del tot. Alfonso Armada va coincidir amb Susan Sontag a l’hotel Holiday Inn, i de seguida es va sentir interessat per aquella colla de bojos que seguien assajant i fent teatre en ple estat de setge. El teatre ens connecta amb la nostra condició d’éssers humans. Però és imprescindible per viure? És tan necessari com el pa i l’aigua?  Els actors i els tècnics es jugaven la vida per anar a assajar. I els espectadors també, quan assistien a una funció. És d’alguna manera comparable, salvant totes les distàncies, aquell setge amb el nostre confinament?

Però ja paro. No us explicaré pas tota la xerrada, no patiu. La podeu veure aquí sota:

El Teatre Lliure continua amb la seva programació virtual. Després de la versió de Victoria Szpunberg de La casa de Bernarda Alba (amb il·lustracions d’Ana Yael), aquest dijous s’estrena la lectura dramatitzada El segon principi, de Mercè Sarrias i Miguel Casamayor. I el mateix dia arriba la versió familiar de Terra baixa, amb direcció i dramatúrgia de Pau Miró i il·lustracions i vídeo de Fito Conesa.  Per a més informació podeu consultar el web del Teatre Lliure.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació