Espectadors en risc

Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el II Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre, organitzat per Àfora Focus des de la Fundació Romea. L’he pogut seguir des de la platea i per streaming i de totes les sessions la que m’ha colpit més ha estat el col·loqui Espectadors en risc, que ens ha brindat el testimoni de persones vingudes de països en guerra (Líban, Ucraïna) o de vida civil convulsa (Mèxic, Cuba). El contrast entre les seves històries i la dels ponents de països que viuen temps de pau, com Irlanda, Costa Rica o Tunísia, ha estat revelador.

La ucraïnesa Veronika Streltsova ha explicat com el teatre s’ha convertit des del primer dia de la guerra, el febrer de 2022, un autèntic refugi, en el doble sentit de la paraula. Refugi perquè el teatre es representa en soterranis, on la població està tan arrecerada de les bombes com ho estaria a l’andana del metro. Els que som una mica vells, encara recordem les obres que vam veure al Teatre Malic, davant del Mercat del Born. Avui seria impensable, gràcies o per culpa de les ordenances de país ric, que algú pogués obrir a Barcelona un teatre en un soterrani sense sortida d’emergència. El teatre també és refugi per als ucraïnesos, perquè des del primer dia de la guerra és un lloc d’evasió, on poden desplegar el seu sentit de l’humor i oblidar per una estona l’horror de la invasió russa. I doncs, què ens pensàvem, que tot havia de ser teatre compromès? Doncs no, el teatre comercial també pot ser un exercici de supervivència, una evasió que ens ajuda a sostreure’ns de l’angoixa i de la por. Quina paradoxa! Han hagut de venir espectadors de països en guerra per espolsar-nos de l’espatlla la nostra superioritat moral davant del teatre comercial!

Més testimonis. Dilluns, la libanesa Randa Asmar es va posar dreta i es va acostar al faristol per llegir-nos un text molt personal sobre la vida a Beirut en temps de guerra. No parlava només de la guerra d’avui amb Israel, sinó també de la guerra civil de la seva infantesa, que va assolar el Líban durant vint anys. Asmar explicava que la ciutat de Beirut va quedar dividida en dos bàndols, cristià i musulmà, i que la seva escola queia a una banda de la rasa i casa seva a l’altra. El seu relat, que és urgent que es publiqui on sigui, em va absorbir de tal manera que no vaig poder prendre ni una nota. Asmar, que és la creadora del Beirut Spring Festival, ens va explicar com va convèncer el seu pare perquè li deixés estudiar teatre i, com ja havia fet Streltsova, va insistir en el valor terapèutic i comunitari del teatre en un temps de xoc cultural i social, i la força de l’art dramàtic per lluitar contra la violència i la injustícia.

I també em quedo amb el testimoni esfereïdor del mexicà Roberto Antonio Hernández Zayas, vingut de Veracruz, un estat travessat per la violència del narcotràfic. Zayas no ens va mostrar fotos de platees sinó de cotxes esventrats per les bombes i de manifestacions de protesta contra la desaparició de civils. Zayas, que és membre de l’Escola d’Espectadors UV, on fa exercicis teòrico-pràctics amb els espectadors per portar-los a un altre nivell de consciència davant el fet teatral, coincidia amb la ucraïnesa Veronika Streltsova sobre la dificultat de representar la violència en un moment convuls, que provoca la caiguda de la quarta paret i la fusió entre actors i espectadors, fins al punt d’esdevenir intercanviables i situar-se en un mateix pla del ritual. Zayas ens va deixar més preguntes que respostes, palpaves que parlava des de l’estat de xoc (zozobra pura), i ens interpel·lava a pensar quina ha de ser la funció del teatre quan la nostra vida està en joc a cada cantonada. Tot plegat m’ha portat a preguntar-me com van viure el teatre els espectadors durant la nostra guerra civil, i el sentit que tenia aleshores per als nostres avis o besavis asseure’s en una butaca. Algú s’anima a investigar-ho?