Escape Room o els límits de la moralitat

L'obra torna al Teatre Goya fins l'1 de març

Espants, rialles i aplaudiments a deshora denoten que l’espectacle ha aconseguit submergir el públic en la trama per fer-lo jugar. ‘Escape Room’ ja va ser un gran èxit la temporada passada i tot apunta que aquesta tornarà a ser-ho. Els trucs, els diàlegs i les bromes processistes que Joel Joan i Hèctor Claramunt van posar a prova fa un any encara tenen vigència i funcionen. El judici, la sentència i el carrer han revifat les brases i han fet que al Teatre Goya torni a no cabre-hi ni una agulla. Ambient nadalenc per rebre una de les comèdies més sòrdides en clau independentista dels últims temps. Són dies de bon menjar i beure, d’empatx de torrons i sobretaules tan interminables que aconseguir escapar-ne sembla una quimera. Res comparat, però, amb la situació que han de viure els personatges ideats pel duet de creadors. Un escape room, el joc social de moda, es converteix en el catalitzador d’una trama plena de disbarats, embolics, veritats i mentides que fan qüestionar a protagonistes i espectadors els límits de la seva moralitat. Què estaries disposat a dir i fer per escapar, en només una hora, del laboratori macabre d’un doctor nazi sonat?

Joel Joan en una escena del muntatge ‘Escape Room’ al Teatre Goya. © David Ruano

Espants

La resposta pot ser tan inversemblant com divertida. Darrere d’una comèdia lleugera —d’humor fàcil i recurrent però a la vegada funcional— hi ha una trama fosca que manté l’espectador en tensió fins al final. Dues parelles d’amics s’han retrobat per endinsar-se en els enigmes d’un escape room d’Hostafrancs ambientat en un quiròfan abandonat ple de simbologia del Tercer Reich. Dies abans, un assassinat a pocs carrers ha deixat tot el barri angoixat i ha dotat l’obra d’una aura pertorbadora. La decoració de la sala és tan realista i inquietant que, de sobte, patapam, moments d’esglai, salts i crits a la platea. Els espectadors, conscients de la seva benevolència, responen al seu espant amb aplaudiments còmplices. La funció ja ha aconseguit introduir-los dins del joc i fer-los empatitzar amb algun dels quatre personatges, massa plans, buits i estereotipats.

Cadascú correspon a un clixé i a un tarannà predeterminat i poc creïble. Mónica Pérez i Biel Durán són les dues noves cares de la comèdia i representen una parella basada en la mentida i els rols d’una relació típicament masclista. L’altra extravagant parella d’actors que completa el repartiment ja compten amb l’experiència de la temporada anterior. Ella, Paula Vives, és una jove reivindicativa de conviccions feministes que, amb la seva impertinent perspicàcia, aguanta el pes de l’obra. I ell, Joel Joan, interpreta un personatge ridícul i entranyable amb tots els tics caricaturescos dels seus papers. Després de la hiperexposició d’El Crac costa imaginar-se’l sortint del posat que ja hem vist tantes vegades, però que broda i continua agradant i fent riure.

Rialles

Justament en la hipèrbole dels quatre caràcters i els secrets que guarden entre ells rau la gràcia de la comèdia, fins que, per estancament o falta de nous recursos, cau en la redundància. Les rialles del públic són constants, el ritme trepidant i l’enginy en cada detall innegable, però el recorregut de les temàtiques que s’aborden és pobre. La repetició fins a l’extenuació d’acudits sobre l’ús sexista del llenguatge, per exemple, o les referències punxants al Procés s’acaben fent carregoses. Però, és clar, els escape rooms duren una hora i el compte enrere no es pot accelerar.  Tanmateix, això sí, d’hòsties n’hi ha per a tothom. Cops a tort i a dret, tant contra l’ala més radical de l’independentisme com la de l’unionisme més conservador, passant també pels equidistants.

Aplaudiments

Tot i les mancances, els espectadors surten del Goya plens com si haguessin acabat un de tants àpats de Nadal. Una mica confosos pel desgavell de temes que es tracten, però alegres i satisfets. Efusivitat en la salutació final; res extraordinari. El que sí que és poc habitual és que una funció aconsegueixi arrencar aplaudiments de forma espontània mentre la trama segueix en curs. Però la materialització de circumstàncies inimaginables en les relacions de parella o la magistral successió de girs de guió per tancar i ben resoldre l’obra ho justifiquen. Per a algunes veus crítiques, el final frivolitza el nazisme i les seves víctimes, però els autors de l’espectacle han considerat reprogramar-lo amb la mateixa estructura i format. I si la claca ho compra, deu ser perquè el teatre ha de servir per poder fer humor de les misèries de la humanitat i plantejar-nos, com fan els protagonistes, si seríem capaços de, per exemple, besar una esvàstica per escapar d’un Escape Room.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació