Aquesta és la pregunta que, indefectiblement, va lligada a qualsevol escola d’escriptura. Com que a casa som de teatre, avui parlarem de l’Obrador de la Sala Beckett, autèntica pedrera dels autors dramàtics d’aquest país. La “Masia” de la dramatúrgia contemporània catalana, perquè ens entenguem. Hem preguntat a quatre autors que enguany hi impartiran cursos –Marc Artigau, Marta Buchaca, Albert Tola i Joan Yago– quina és la seva experiència, com a docents i alumnes, a l’Obrador de la Beckett i quines són les eines més importants a l’hora d’escriure per a l’escena. M’acompanyen?
A la primera pregunta, que és la que dona títol a aquest article, Marta Buchaca ho té molt clar: «Es pot ensenyar la constància de l’escriptura. Els cursos van molt bé per obligar-te a escriure. Perquè a escriure se n’aprèn llegint i escrivint molt». El seu curs és de caràcter anual (d’octubre a juny) i el títol no enganya: “Escriure una obra de teatre amb Marta Buchaca“. Marc Artigau és de l’opinió contrària: «A l’hora d’escriure un està tot sol davant de la pàgina en blanc, i tot el que ha après, ha de fer l’esforç d’oblidar-ho». L’autor, que ha titulat el seu curs d’iniciació “Abans de la primera paraula”, defensa les tècniques i totes les eines possibles, naturalment, però creu que l’escriptura és com la dansa: «Nosaltres podem ensenyar tots els passos, repetir-los, fer-ne de nous –fins i tot–, però finalment la qualitat del teu moviment, la pulsió del que vulguis transmetre només dependrà de tu». Un, dos, tres, txà-txà-txà. Albert Tola ofereix un curs amb el suggerent títol “La intimitat del lladre”, i desenvolupa més la seva resposta: «Vull pensar que sí. Crec que es pot ensenyar a dos nivells, que intentarem explorar en el meu curs d’iniciació. D’una banda hi ha la tècnica exterior: motor dramàtic, estructura, arc de personatges, subtext, etcètera. De l’altra, la tècnica interna: el misteri de com assolir el nivell més alt possible d’intimitat amb la paraula, de connexió, és a dir, com dotar la paraula d’energia perquè esdevingui un detonador d’energia actoral, un detonador d’imaginari per tot l’equip. En definitiva, com establir un termòmetre per reconèixer el nostre nivell de connexió en allò que escrivim i destriar el gra de la palla. La tècnica interna s’explora escassament, perquè té a veure amb un treball de deixar de banda el soroll mental, a com ser més actor o actriu escrivint, cosa que està en aparent contradicció –però no real– amb l’assimilació de la tècnica externa. Si s’estudien per separat existeix el risc que una cosa condueixi a l’anul·lació de l’altra, causant tota mena de bloquejos. En aquest curs avançarem en la teoria un cop l’haguem assimilat des de la pràctica per tal d’evitar les paràlisis creatives que estan relacionades amb aquestes qüestions».
El calòric Joan Yago arriba per posar pau, i respon una mena de “sí i no” que acaba amb una reivindicació del rebuig que pot sentir l’alumne cap a allò que li explica el seu professor. M’escriu Yago, al seu correu: «La resposta curta és “Sí”. Jo mai he cregut gaire en els sabers innats ni en la cosa aquesta del talent. Tot es pot ensenyar i tot es pot aprendre. Però és veritat que en l’ensenyament de l’escriptura per a teatre el coneixement és difícil de transmetre. Ni tan sols està clar quin és aquest coneixement o de quina manera conceptualitzar-lo i sistematitzar-lo. Per altra banda, aquest presumpte coneixement que em fa a mi dramaturg pot resultar bàsicament inútil per a una dramaturga deu anys més jove que jo, que pot rebutjar qualsevol cosa que jo pretengui ensenyar-li perquè li resulti desfasada, aburgesada o desconnectada de la realitat. Però en fi, el rebuig també pot ser una manera de transmetre coneixement. I en última instància, com diu el Pablo Ley, aprendre a escriure teatre és en gran mesura una qüestió d’hores de vol. És escrivint, posant els materials a prova, comentant, reescrivint i tornant a començar com absolutament totes hem après el que sabem». El curs que Yago oferirà aquesta tardor a l’Obrador de la Beckett es titula “Per un teatre imaginatiu (Escenes de robots per a no robots)”.
La segona pregunta que els plantejo és la següent: Quines creus que són les eines o tècniques més útils per a un dramaturg?. Artigau defensa una curiositat multidisciplinària: «Anar al teatre i llegir teatre, per aquest ordre. Després, llegir materials que no tinguin a veure, de manera directa, amb el teatre. Assaig, novel·la, còmics, poesia. Als cursos procuro buscar intertextualitats. Anar a museus, analitzar quadres i cançons, veure videoclips, comentar sèries de televisió. Tot ens pot servir per alimentar-nos». Finalment, però, reconeix que cal incentivar la trobada, «i en això la Sala Beckett és ideal: cal un espai on trobar-te amb altres dramaturgs, un lloc per compartir dubtes i lectures, per llegir plegats». Albert Tola ho expressa en aquests termes: «El més essencial que vull transmetre és aprendre quan i com deixar el judici de banda i quan aplicar-lo. Sovint l’apliquem en el moment equivocat, o el deixem de banda en el moment crucial. Ens hem d’entrenar a no jutjar quan emergeix el material, i a ser esmolats en la correcció. Si equivoquem els moments d’aplicar el judici, podem fer pansir el material o ser massa indulgents. Hem d’entrenar-nos a ser delicats o bé durs quan toca. Si apliquem la dolçor o la duresa en els moments equivocats ens podem perdre». I continua: «D’altra banda, crec que una autora ha d’aprendre a plantejar una obra de manera realment dramàtica. Molt sovint escrivint i no arribem a un àmbit realment teatral, perquè el plantejament trontolla. Cada participant treballarà el pensar un plantejament d’una obra de manera dramàtica de base, a pensar l’obra en termes de juxtaposició teatral. Crec que podem construir una obra amb tot menys sense tensió. El que passa és que la manera com establim aquesta tensió pot ser menys cartesiana del que sembla d’entrada. Aquí s’obre un espai d’innovació. D’altra banda, penso que és clau entrar en una disposició com perquè els personatges et sorprenguin i reaccionin al marge de tu, per tal d’escoltar la seva música particular. Carl Gustav Jung deia que el problema de l’inconscient és que realment és inconscient. En el cas de la dramatúrgia, aquesta em sembla una de les nostres forces. Es tracta d’escoltar la veu que parla més fluix dins d’un mateix, per sota de les altres. No tant respondre preguntes com sembrar-les de manera fructífera dins del text».
Joan Yago confessa que no ha tingut “bones experiències” amb els manuals de dramatúrgia, però que li han servit, no de motor, sinó de “mecànic” dels seus textos, «per adonar-me, per exemple, que estava plantejant un segon acte massa curt o que l’obra no estava parlant del tema que jo volia que parlés». Yago reivindica el format de curs-seminari (on es llegeixen i es posen en comú les peces que cadascú desenvolupa) com una eina de gran utilitat: «En primer lloc et dona resposta immediata, et serveixen posar les teves escenes a prova davant d’una petita comunitat que compartirà amb tu: allò que entenen, allò que no entenen, allò que intueixen, a quina sèrie de Netflix els ha recordat, etc. Però el més important no és el que els companys diran sobre el teu text! Sinó totes les coses que tu aprendràs veient com ells desenvolupen els seus processos: veient com es fiquen en jardins i carrerons sense sortida, veient com no veuen clar el que la resta del grup veu claríssim i com s’atreveixen a provar coses que semblava que no funcionarien. Veure com un altre aprèn és, en la meva experiència, una de les maneres més clares d’aprendre».
Marta Buchaca, que la temporada passada va representar el seu text Rita a la Sala Beckett i que enguany ha escrit ni més ni menys que cinc pel·lícules, se centra en la recepció del text que tindrà l’espectador. «Més que les eines, per mi el més important són les preguntes que ens hem de fer i que hem de fer a l’espectador. “Per què creieu que l’espectador continuarà veient l’obra?”. Cada curs depèn del professor, és clar, i a mi el que m’interessa com a autora és que el públic estigui entretingut i sempre tingui enigmes per resoldre. Per mi el més important és estudiar i conèixer les tècniques de recepció de l’espectador».
Finalment, la pregunta inevitable, ja que tots quatre dramaturgs han sigut, en algun moment o altre de la seva trajectòria, alumnes de l’Obrador: Quins professors o ensenyances t’han servit o marcat més? Albert Tola m’explica que va fer el primer curs de dramatúrgia a la Beckett quan tenia divuit anys, i que el primer professor que va tenir va ser el que l’ha marcat més. Es tractava, naturalment, de José Sanchís Sinisterra. «Vaig estudiar amb ell molts anys, i encara sento que segueixo d’alguna manera estudiant amb ell, quan el llegeixo o quan participo en grups d’investigació dramatúrgica que ell proposa. Ell em va ensenyar la base i alhora a trair-la: totes dues coses em semblen, ara, igual d’essencials. És un gran mestre». El seu nom també l’anomena Marta Buchaca, que encara fa servir alguns dels seus exercicis a classe. L’autora també destaca el nom de Carles Batlle, a l’hora d’aprendre la teoria dramàtica i les tècniques d’estructura i de recepció. I recorda amb nostàlgia el primer Obrador d’estiu, a Argelaguer, i un nom que la va marcar molt: «El curs que vaig fer amb el Rafael Spregelburd va suposar un canvi total a la manera que tenia d’entendre el teatre. Fins llavors fèiem teatre sobre temes “molt importants” i ell ens va ensenyar que preguntar “de què va una obra” és una pregunta absurda. Jo faig que els alumnes escriguin, i després ja descobriran de què tracta la seva obra. A mi de vegades em passa, i fins que no l’he estrenat no ho sé. Hi ha gent que diu “Faré una obra sobre la identitat sexual”, però jo no treballo així. Jo començo a partir d’una imatge o d’un personatge i ho vaig descobrint. Presento un curs molt semblant als que fa el Javier Daulte. Es tracta de començar a escriure sense plantejar-se res més. Als alumnes els va molt bé, perquè tots acaben amb una obra feta. Normalment l’escriptor està sempre molt sol, perquè l’escriptura és un procés molt solitari i dolorós, i en aquest curs anual el que fem és acompanyar-nos mútuament».
Joan Yago, molt diplomàtic, no vol fer favoritismes i destaca els companys de curs com un element tant o més important que el professor: «Tots els cursos que he fet com alumne han sigut experiències bones o, com a mínim, experiències interessants. En els millors casos han sigut experiències útils! He tingut l’oportunitat d’escoltar, de dialogar i de posar els meus textos davant dels nassos de grans mestres de qui m’emporto moltes coses. Moltes que, avui en dia, intento transmetre amb fidelitat a les meves classes. Però confesso que allò que m’emporto en tots els casos és el contacte amb els companys. Veure’ls treballar, compartir les meves cabòries amb ells, discutir, escoltar… Crec que aquesta és l’experiència més útil i duradora».
Marc Artigau, finalment, té clar quin és el nom que més l’ha marcat. «En Xavier Albertí. D’ell vaig aprendre un munt de coses. L’exigència, per exemple. També em va descobrir autors que no coneixia (i això sempre és un regal), i em va fer perdre la por d’equivocar-me. Cada classe seva era magistral. No podies deixar d’escoltar-lo. Crec que és dels millors oradors que he sentit mai, i un dels cervells més privilegiats del teatre català. L’Albertí és saviesa, a vegades tanta intel·ligència et pot atordir, però recordo aquells cursos com una porta infinita cap a la història de la música, de la literatura (dramàtica o no), portes que com qualsevol obra d’art, sempre duien a més i més i més… suposo que un bon mestre t’ha d’encomanar això, una gana voraç».
Podeu consultar aquests i altres cursos de l’Obrador de la Sala Beckett en aquest enllaç.
Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.