Entreacte arriba als 200 números

La revista Entreacte, publicada per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, ha publicat el seu número 200.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La revista Entreacte, publicada per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), ha publicat el seu número 200. Han passat trenta anys, des de que l’octubre de 1988 va sortir a la llum el número 0, amb una portada amb l’eloquent títol “Aquí hi havia un teatre”, acompanyant la fotografia del solar on hi havia hagut el Teatre Talía. Dilluns la professió es va reunir a la seu de l’SGAE per celebrar l’efemèride, i abans es va celebrar una taula rodona de crítics i professionals de l’escena.

Manuel Pérez Muñoz, el flamant nou director de la revista Entreacte, va ser el mestre de cerimònies d’una taula rodona titulada “Professió vs. Crítica”, on van intervenir l’actriu i cantant Nina, l’actor i dramaturg Manuel Veiga, la periodista Conxita Casanovas, el crític Juan Carlos Olivares i la periodista Aída Pallarès. La trobada va ser un amable i civilitzat intercanvi d’opinions on es va poder corroborar que tots estem en el mateix vaixell (precari i inestable, evidentment) i que som membres d’una mateixa família. Han quedat molt lluny aquells temps on les crítiques furibundes de Joan de Sagarra provocaven assemblees extraordinàries de l’AADPC, o fins i tot l’amenaça, per escrit, de Josep Maria Flotats de no deixar entrar el crític al Poliorama, en els anys del Centre Dramàtic de la Generalitat (o el pre-TNC).

“M’estimo aquesta revista”: Nina va ser la primera en intervenir, i com a prova del seu amor va ensenyar alguns dels exemplars que conserva amb més estima, com ara aquells dedicats a Emma Vilarasau, Anna Lizaran o Jordi Dauder. “Aquesta publicació ha donat visibilitat a l’ofici de l’actor”, va continuar, emfasitzant que la vessant artesanal de les arts escèniques és quelcom que normalment no s’explica als mitjans convencionals (més centrats en la promoció o en la crítica). “A mi la crítica m’ha fotut molts pals”, va seguir Nina, recordant que el fet que tan aviat pogués protagonitzar el Pierrot lunaire dirigit per Calixto Bieito (Teatre Lliure, 1997) o ser la directora de l’acadèmia d’Operación Triunfo despistava més d’un crític.

Manuel Veiga, que actualment està a La Seca amb el seu espectacle Siempre a la verita tuya, reconeixia la importància d’una crítica a l’hora d’omplir una sala de 48 localitats, quan això és quelcom que en un teatre públic (i gran) no té cap mena de rellevància, perquè els bolos ja estan venuts abans de començar. L’actor i dramaturg reconeix que ha après, amb els anys, a relativitzar les crítiques, tan les bones com les dolentes, i va compartir la seva estranyesa que un espectacle com Siempre a la verita tuya hagi obtingut l’atenció dels mitjans digitals, les xarxes socials i les ràdios, però en canvi no hagi sortit publicada ni una prèvia a cap mitjà de premsa escrita. Conxita Casanovas, que porta 35 anys dirigint el programa Va de cine a Ràdio 4, va declarar, només començar la seva intervenció: “Vull seguir formant part d’aquesta família”. La periodista especialitzada en cinema explica que li encanta conèixer els directors i compartir els seus processos creatius, al contrari que alguns companys seus que prefereixen no tenir cap mena d’interacció social amb els qui han de ser objecte de les seves crítiques.

El següent a participar va ser Juan Carlos Olivares, que a l’actualitat escriu a La Vanguardia i a Time Out Barcelona, un crític amb més de vint-i-cinc anys d’experiència a mitjans com l’ABC, l’Ara o El País. Definitivament, el més pessimista de tots. “Jo parlaria d’involució”, va començar dient. “Cada cop hi ha menys espai pel pensament crític i l’anàlisi”, o “He passat d’escriure tres folis a tenir mitja pàgina” van ser algunes de les seves màximes. Olivares estava parlant dels mitjans tradicionals, ergo de paper, evidentment, i el seu desengany mostrava signes de cansament davant d’un tipus de premsa que vol  amagar la crítica. El crític no va esmentar, durant la seva intervenció, les possibilitats (d’espai i intertextualitat) que ofereixen els mitjans digitals, i la conversa va derivar cap al Twitter i els influencers teatrals, amb la intervenció d’Aída Pallarès. La periodista, editora del Time Out Girona, membre de La Tremenda i col·laboradora a Público o a La Llança, va centrar les seves paraules en el pes que han agafat els comentaristes. “El comentarista ha acabat suplint el crític”, va ser l’eix del seu discurs, i els teatres prefereixen la immediatesa dels tuits a les crítiques, que sempre necessiten uns dies, i acaba fent servir les paraules dels tuitaires com a reclam publicitari. La taula rodona va derivar cap al tema de les prèvies, i quins criteris segueixen els mitjans per parlar d’aquest o aquell espectacle. Les (inevitables) connexions entre la publicitat dels teatres i allò que s’acaba publicant, i el poc poder que té el periodista per decidir sobre quins espectacles escriu una prèvia van fer posar tothom d’acord. “Un bon cap de secció troba un equilibri entre allò que li fan fer i allò que vol fer”, va rematar Olivares.

Entre els espectadors presents a la Sala Mompou de la seu de l’SGAE, hi havia Enric Cervera, que va ser director d’Entreacte des de 1988 fins al 2009, any en què va ser Tona Gusi qui es va posar al capdavant de la revista. La següent directora va ser Carme Tierz, la responsable del canvi de disseny i de format, més reduït, que encara avui es conserva. Ara és Manuel Pérez Muñoz qui pren el relleu de Tierz, i que promet activar la versió digital de la revista. Cervera va recordar quan Alfred Lucchetti li va encomanar la direcció de la revista, que va titular Entreacte en homenatge a la pel·lícula homònima de René Clair (1924). Entre el públic també hi havia l’actor i director Arnau Vilardebò, que dirigeix l’espai Ruqueria Querubí, a Gràcia, i que va reclarmar més crítics que descobreixin artistes, tal com feia Sebastià Gasch a principis del segle XX.

L’acte va finalitzar amb una copa i un pica-pica a la sala del costat, on la interacció entre crítics, periodistes, actors i directors va continuar de forma més relaxada. Felicitem des d’aquí als companys d’Entreacte i desitgem a Manuel Pérez Muñoz tota la sort del món. Salut, company!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació