Emma Davis i Nausicaa Baxter

Sílvia Munt dirigeix ‘Eva contra Eva’ de Pau Miró, la lluita de dues actrius al Teatre Goya.

Adaptar tot un clàssic de Hollywood com All about Eve (Joseph L. Mankiewicz, 1950) no ha de ser fàcil, perquè les comparacions sempre seran inevitables (i odioses, diuen). Però l’ambició, els ardits, les trampes, grimpar graons de dos en dos trepitjant la resta, o vendre ta mare per un plat de llenties, això és, el triomf social i laboral traint qui t’ha ensenyat, protegit i cuidat, són caramels massa llaminers per a no llepar-los. I això és el que ha fet Pau Miró: adaptar lliurement la cèlebre pel·lícula. Eva contra Eva n’és el resultat i s’acaba d’estrenar al Teatre Goya, dirigida per Sílvia Munt.

Nausicaa Bonnín i Emma Vilarasau protagonitzen 'Eva contra Eva' al Teatre Goya. © Sílvia Poch
Nausicaa Bonnín i Emma Vilarasau protagonitzen ‘Eva contra Eva’ al Teatre Goya. © Sílvia Poch

Emma Vilarasau és una diva de l’escena. Bé, el seu personatge, que es diu Eva. Nausicaa Bonnín és també Eva, una actriu principiant que busca el seu anhelat paper que la faci famosa. Fins aquí, tot bé. El problema comença quan l’Eva jove truca al camerino de la consagrada i irromp a la seva vida. És només una innocent admiradora buscant un autògraf o li vol furtar la carrera, aprofitant que la veterana voreja els seixanta anys i ja no rep tantes ofertes com abans?

Serem clars. A la pel·lícula és la segona opció. Anne Baxter és Eve Harrington, una pèrfida harpia a qui desitges que l’arrossegui un tramvia, com al malaurat Gaudí, i l’esmicoli a bocinets. La gran Bette Davis –espaterrant– és la pobra damnificada. Només recordarem que el film va arribar a casa nostra amb títol Eva al desnudo, però que a l’Argentina i a Mèxic van preferir titular-la La malvada. Res més a afegir, senyoria.

Pau Miró n’ha fet un híbrid. L’actor, dramaturg i director ha preferit escriure una proposta metateatral –molt interessant, per cert– en què vol retratar dues actrius de generacions diferents: la que comença i la que acaba, interpretant el mateix personatge en una obra que representarà, per a la primera, el seu llançament i, per a la segona, demostrar que segueix ben activa. La diferència d’edat i l’experiència ensenyaran al públic dues maneres de viure i veure la professió. Les dues Eves són enemigues o còmplices? S’ajuden o es fan la traveta? Només apuntarem que passen coses, com deia Don Mariano.

És redundant subratllar que Bonnín i Vilarasau són dues grans actrius. Així que no recalcarem l’evidència. Només vull aplaudir que la segona, lluny de repetir-se, ens demostra en aquesta peça uns registres que no li recordava, i que m’han atrapat cosa fina. Les dues no estan soles, s’envolten de la resta de personatges de l’auca de la faràndula: el director, el dramaturg, el crític i la representant (mantinc el gènere que l’autor ha escollit). Andreu Benito, Àlex Casanovas i Míriam Alamany interpreten els diferents rols, amb la solvència que els caracteritza, però sempre el servei d’elles dues, autèntiques protagonistes d’aquest duel i joc de miralls amb conseqüències.

Andreu Benito i Emma Vilarasau en una escena del muntatge 'Eva contra Eva'. © Sílvia Poch
Andreu Benito i Emma Vilarasau en una escena del muntatge ‘Eva contra Eva’. © Sílvia Poch

I parlant de miralls, dos exemplars presideixen l’espai escènic, creat per Enric Planas. Són enormes. Serveixen pel que serveixen, però també esdevenen dues pantalles per ensenyar-nos, en directe, el que una càmera mòbil retransmet i permet oferir-nos angles ocults de l’elenc i gestos amagats. I, sobretot, tractant-se del Teatre Goya, possibilitar que les persones que estan a última fila puguin seguir l’obra amb una certa claredat. Només certa. Perquè un dels valors d’Eva contra Eva és la gesticulació facial, que parla per si sola i és molt potent, i que a distància és impossible apreciar-la. Una autèntica llàstima.

Sílvia Munt posa en valor un altre aspecte de la proposta, inclosa en el text de manera rellevant: la crisi de les actrius de certa edat. Com diu l’Eva veterana, “té més morbo la decadència femenina”. Al marge de fer-se gran, que això li passa a tothom, la trama sembra la idea que hi ha un pla ordit, invisible però socialment promogut, per apartar de manera forçada les actrius granadetes arribat un cert moment. I que les joves agafin el relleu amb una sospitosa embranzida, sense calcular que, quan siguin elles també grans, tastaran la mateixa medecina amb les que els venen al darrere. Les filles devoraran les mares sense contemplacions. Canibalisme escènic o supervivència?

Mirar el teatre pel forat del pany sempre és un al·licient. I aquí trobarem ingredients a dojo, salpebrats amb un assortiment d’aforismes per compilar. I també discursos menys complaents, perquè, com es diu en algun moment, hi ha una diferència entre viure la vida i representar-la. I, ja posats, també voldrem ampliar la xarxa de tramvies. Perquè el món, malauradament, està ple d’Eves. També d’Evos, per descomptat. De tant en tant, una mica de justícia divina, o poètica, no faria nosa. Però de vegades sembla que els poetes i els déus estiguin absents.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació