Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

Els viatgers no turistes de Josep Maria Miró

Per què tenim la necessitat imperiosa de viatjar? Per què a vegades fugim, desapareixem sense donar explicacions?

En una anterior entrevista amb Josep Maria Miró recordo com descobria les claus que el motivaven a l’escriptura. “Només començo a escriure una obra quan trobo alguna cosa sobre el que no tinc resposta, i sobre la qual no puc deixar de formular-me la pregunta”. En aquest cas, em vénen al cap diverses preguntes que Olvidémonos de ser turistas, la nova proposta que presenta a la Sala Beckett sota la direcció de la directora argentina Gabriela Izcovich, respon: Què ens empeny a fer turisme i per què el nostre comportament, la nostra manera de veure les coses canvia? Quina diferència hi ha entre el viatger i el turista? Per què tenim la necessitat imperiosa de viatjar? Per què a vegades fugim, desapareixem sense donar explicacions?

Deixant de banda la denúncia política, Josep Maria Miró aquest cop escriu un drama, amb estructura de road movie, on retrata uns personatges traumatitzats víctimes d’una societat que els repudia i de la qual sembla que estiguin en fugida perpètua. Una parella de vacances a la Triple Frontera, a Foz do Iguaçú (Brasil). No és la bellesa i la violència de les cataractes la que els commou i els separa, sinó l’aparició d’un jove i el record traumàtic associat a ell. Aquest record motivarà la desaparició d’ella i l’inici d’un viatge a dos bandes per arribar a aclarir la incògnita (els més desperts sabran de que es tracta des de la primera escena). Com tota bona road movie, el que dóna suc són els personatges que els protagonistes es van trobar en el seu camí. Sigui la guia turística, la dona que neteja l’habitació de l’hotel o el conductor d’autobusos i el capellà, cada persona que es troben complementa el conflicte principal i el trauma que rosega per dins els protagonistes, amb històries de pèrdues, de fugides i desaparicions, o amb comportaments estranys que denoten una profunda solitud sigui per aquella dona que assalta desconeguts als hotels on viatja o aquell capellà que és incapaç de connectar amb el cel, sigui amb Déu o amb els ovnis que tothom avista (dels pocs moments on Miró dibuixa un personatge i una situació pretesament delirant i còmica). Cada personatge s’enfronta als seus traumes amb resignació, però això no atura als protagonistes que han decidit enfrontar-se amb el seu i tancar així la ferida.

A diferència d’altres obres precedents del dramaturg, Olvidémonos de ser turistas és una obra tancada, no és ambigua i per tant no crea conflicte en l’espectador, no ha de decidir quin és el final que es mereixen els seus personatges. Sembla ser que Miró necessitava donar-li un final conclòs no com El principi d’Arquimedes, Fum o Gang Bang. Però malgrat l’estructura, malgrat defugir de la denúncia política més clara, malgrat buscar una història més emotiva i sense personatges tan foscos, aquesta obra manté alguns trets més identificables de l’escriptura de l’autor: els traumes dels passats com a motor de conflicte, els motius ocults dels personatges principals o la concreció geogràfica i social que sorgeix del periodista que porta dins. Josep Maria Miró mira amb ulls de viatger els conflictes que relata per criticar la superficialitat de la mirada del turista que no descobreix les històries que, vinguin d’on vinguin, són plenament recognoscibles i transportables a la seva pròpia ciutat. Per què, tal com diu un dels personatges, qui no s’ha sentit mai expulsat de la seva pròpia ciutat?

La obra gaudeix, a més a més, de la mirada de l’argentina Gabriela Izcovich, una directora que manté una molt bona relació amb la Beckett i que és coneixedora de la dramatúrgia catalana. De fet, va ser ella mateixa, junt amb l’actriu Lina Lambert, qui va encarregar al dramaturg l’escriptura d’una obra que tingués el viatge com a element principal. Izcovich sap que la força la té la història i que aquesta el que necessita són unes interpretacions que ofereixin tota la veritat possible. Per això compta amb el bon ofici de Pablo Viña i Lina Lambert (als qui, això sí, s’hauria de demanar una millor vocalització i projecció de veu) i sobretot pels diversos secundaris que representen els argentins Eugenia Alonso, actriu de la qual se li descobreix una enorme versatilitat, i Esteban Meloni.

D’aquesta manera Izcovich i l’escenògraf Enric Planas, situa els seus actors en un escenari pràcticament buit, encaixats amb uns plafons negres en forma de u i sobre els quals es projecten suggerents imatges i fotografies que en moments puntuals ajuden a situar l’escena en un context geogràfic o temporal. Però l’encert de la direcció, sobre la qual suposem que el text s’hi ha adaptat, està en les transicions d’escena a escena, on ara un personatge es canvia de vestuari i s’arregla el pentinat mentre acaba de recitar el seu últim monòleg per donar pas seguidament a una nova conversa amb un personatge i una situació diferent. A favor de tot plegat està la il·luminació de Maria Domènech que posa el focus als personatges, amb diverses textures i colors, mantenint la negror en la resta d’espai. Una bona direcció per un text més íntim. Però, encara que no sigui una obra amb un posicionament polèmic tan clar, un no pot deixar de fer el col·loqui post teatre que tant bé provoca Josep Maria Miró.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació