Els tres imperdibles del Festival Zero

S'hi podran veure les creacions de les companyies de Roberto G. Alonso, Les Impuxibles i Circ Eia.

Aquest divendres s’inicia la segona edició del Festival Zero, una iniciativa que pretén apropar les arts escèniques als espectadors eliminant al màxim la distància entre públic i artista. Tres espectacles singulars es representaran a cinc poblacions i equipaments teatrals de la província de Barcelona, del Llobregat al Vallès, passant pel Maresme. Espais no convencionals, aforaments reduïts, interacció i recerca de nous públics són les claus d’un festival organitzat per Teatres en Xarxa. S’hi podran veure les creacions de les companyies de Roberto G. Alonso, Les Impuxibles i Circ Eia.

El Festival Zero tindrà lloc a la segona corona metropolitana, i el projecte vol, bàsicament, posar èmfasi en la proximitat i la implicació del seu públic. Això s’aconsegueix mitjançant tallers, activitats prèvies i xerrades postfunció amb els espectadors. Roberto G. Alonso, present a la roda de premsa del festival, va expressar la dificultat que tenen la majoria de companyies de teatre per trobar bolos dels seus espectacles. “No volem estar a la banqueta, volem jugar el partit”, va dir el coreògraf i actor que enguany també participa al program FlipArt de la Diputació de Barcelona. De la seva companyia es podrà veure al Festival Zero A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía), coescrit i dirigit per Marc Rosich. Una de les perles de FiraTàrrega 2016, segons escrivia el nostre crític Oriol Puig Taulé en la seva crònica: “Roberto G. Alonso broda la caracterització del seu personatge, en una mostra d’honestedat brutal, i cita amb la mateixa facilitat la diva cinematogràfica dels anys cinquanta, la cantant punk dels vuitanta o la model anorèxica dels noranta (brillant la sessió fotogràfica amb diferents vestits davant la paret de graffitis, “¿Qué hace una mujer como tú en un sitio como éste?”). I vestits i més vestits (de Lorenzo Caprile i el propi Alonso), i moltes sabates, i imatges fugaces que apareixen i desapareixen”.

Jordi Vilaró, expert en teatre nord-americà i Tennesse Williams, sortia meravellat de l’espectacle, com escriu a la seva crítica: “Marc Rosich i Roberto G. Alonso saben barrejar hàbilment moments còmics amb d’altres d’una intensitat dramàtica commovedora per crear un espectacle que mostra en una hipnòtica solució de continuïtat l’efecte del pas del temps, de la ruïna material i afectiva, i de la necessitat d’un exhibicionisme vital que permeti surar enmig d’una intensa i creixent solitud”. Finalment, Enric Umbert escrivia, a la seva crítica de l’espectacle: “Una extraordinària creació que, a més, guanya enters quan ens prenem consciència del contrast entre el missatge punyent que ens envia i la jocositat com ens el presenta. Qui no aprofiti aquesta experiència s’haurà perdut una de les millors representacions de la temporada”.

En segon lloc podrem veure Painball, el primer espectacle de carrer de Les Impuxibles, la companyia de les germanes Ariadna i Clara Peya. Es va estrenar a la darrera edició de FiraTàrrega, i és una barreja de música en directe, dansa, paraula i accions teatrals. Oriol Puig Taulé escrivia, a la seva crònica: “Les germanes Peya, acompanyades d’Helena Gispert, parlen, ballen i fan música sobre la llibertat. Les paraules de Bel Olid desconstrueixen idees que de tant que ens han volgut entaforar al cap hem de treure amb tenalles (“Dibuixa una casa”). L’espai i el vestuari de Marc Udina són un encert absolut: el piano de cua engabiat (una imatge que hauria encantat a Carles Santos), les pilotes de tenis i el vestuari negre amb tocs fluorescents interactuen a la perfecció amb les llums dissenyades per Jordi Berch. Colors blaus i un final amb llum negra de gran potència plàstica. La dansa d’Ariadna Peya sempre conté un punt de violència, per això s’agraeix enormement una escena com la del monòleg dit i interpretat amb llengua de signes. Els micròfons grocs són les veus silenciades, que van d’una mà a l’altra, com projectils que colpegen consciències”.

PAINBALL from Les Impuxibles on Vimeo.

Finalment, el tercer espectacle del Festival Zero serà Espera, dels circ Eia. Aquest muntatge va guanyar del Premi de la Crítica 2017 al Millor Espectacle d’Arts de Carrer i és una delicada peça de circ contemporani de petit format. Està creat i interpretat per Francesca Lissia i Celso Pereira, i juga amb molta saviesa amb la senzillesa de les petites coses i fa interactuar el públic sempre des de la cura i l’amor. El nostre crític Oriol Puig Taulé escrivia, a la seva crònica a la darrera Mostra d’Igualada: “Servidor havia vist Espera al Trapezi de l’any passat i diumenge, al pati del Museu de la Pell, amb un públic més reduït i sota el sol del migdia, encara em va agradar més. I vaig tenir la sort que em fessin sortir a participar: veure les acrobàcies de Francesca Lissia i Celso Pereira a un pam de distància és una experiència meravellosa. Crec que els que vam tenir la sort de viure Espera aquest diumenge recordarem l’espectacle durant molt de temps”.

Podeu consultar el programa del Festival Zero en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació