Els refugiats que diuen prou

Xicu Masó dirigeix 'Síndrome de gel' al Lliure de Gràcia, un text de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Europa està veient, aquests dies, com milers de refugiats ucraïnesos fugen del seu país i travessen fronteres. Què dic milers, milions. A Suècia, durant els anys noranta, es va identificar una patologia que es va designar com a “síndrome de la resignació”: joves refugiats que deixaven de parlar, moure’s i menjar fins a entrar en una mena d’estat de coma. Provinents de països en conflicte, semblava que arribar a la rica i civilitzada Suècia els solucionaria la vida, però això no era del tot cert. Ara, el director Xicu Masó estrena Síndrome de gel al Lliure de Gràcia, un espectacle amb dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó sobre la síndrome de la resignació.

Roc Martínez i Jana Punsola en una escena de 'Síndrome de gel'. © Sílvia Poch
Roc Martínez i Jana Punsola en una escena de ‘Síndrome de gel’. © Sílvia Poch

Aquesta és la història de tres dones, l’Eman i les seves filles (Baran i Ginar), que fugint de la guerra de l’Iraq van arribar a Suècia. L’hipotètic paradís del benestar, un dels països més rics del món i defensor acèrrim de la llibertat individual. Un bon dia reben una carta del govern, que els anuncia que els deneguen el permís de residència. La Baran, que exerceix el paper de traductora familiar (del suec a l’àrab), deixa de parlar i entra en un estat d’apatia. A partir d’aquesta història ficcionada, Síndrome de gel ens parla del que es coneix com a “síndrome de la resignació”. Els joves refugiats somatitzen el dolor familiar i, a més, han d’assumir el paper de missatgers entre l’estat i la seva família, perquè ells parlen suec i els seus progenitors no. Quan el Teatre Lliure va anunciar la temporada, l’any passat, aquest espectacle comptava amb dramatúrgia de Clàudia Cedó. L’autora banyolina de seguida va explicar que, conscient del seu privilegi i de la seva incapacitat per parlar de segons quins conflictes, necessitava ajuda: va ser aquí quan va entrar en acció Mohamad Bitari, poeta, traductor, escriptor i periodista palestí resident a Barcelona. A Núvol, que estem al cas de tot, havíem vist Bitari a l’espectacle Sous la plage, que es va estrenar al Festival TNT del 2016. Ell ha vetllat perquè el muntatge no caigués en els tòpics del teatre occidental quan mira a l’Orient, i al mateix temps ha aportat la seva pròpia experiència com a refugiat. Bitari treballa actualment al Servei d’Atenció a Immigrants i Refugiats de Barcelona (SAIER).

Xicu Masó, que en l’esplèndid El metge de Lampedusa ja havia tractat el tema dels refugiats que arriben a l’illa italiana i es queden en una mena de llimbs, afronta amb aquest espectacle un tema dur que, malauradament, no podria ser de més actualitat. El socialdemòcrata Olof Palme va imaginar un país on la llibertat individual fos el més important de tot, però aquest somni ha acabat creant una societat en què molta gent mor sola, oblidada per tothom. Síndrome de gel està protagonitzat per actors catalans i d’origen àrab, com Muntsa Alcañiz, Carles Martínez, Asma Ismail i Manar Taljo, i ens parla d’una realitat molt crua utilitzant les eines del teatre.

Una escena de 'Síndrome de gel' al Teatre Lliure de Gràcia. © Sílvia Poch
Una escena de ‘Síndrome de gel’ al Teatre Lliure de Gràcia. © Sílvia Poch

Cedó i Bitari van poder entrevistar la metgessa sueca Elisabeth Hultcrantz, investigadora mèdica i autora del terme “síndrome de la resignació”. En aquest muntatge han desdoblat el seu paper en dos: la doctora Agatha Bloom (Muntsa Alcañiz) i la treballadora social Linda Mattson (Judit Farrés). Les actrius catalanes Jana Punsola i Roc Martínez interpreten les dues germanes, i han après àrab per aquest muntatge. Perquè Síndrome de gel és un espectacle bilingüe (català i àrab), però en comptes de sobretítols és el personatge de la Lamya Al-Abed (Manar Taljo) qui assumeix el paper d’intèrpret, tal com es veuen obligades a fer moltes joves refugiades a Suècia. Silvia Albert Sopale completa el repartiment en el paper de la psiquiatra, amb una lluita particular contra el racisme: es veu que a Suècia els ciutadans poden demanar que no els atengui un metge negre. Coses dels suecs.

Amb escenografia i il·luminació de Laura Clos “Closca” i vestuari d’Adriana Parra, el muntatge se situa en un hospital i un pis assignat: una mena de no-lloc segur, però fred i asèptic com un aeroport. De vegades l’escalfor, del sol i de la pau, es troba a faltar fins al punt de dir prou. I aquests refugiats no són rossos i blanquets, cristians i amb els ulls blaus. Són com els que fa anys que rebem de l’altra banda del Mediterrani.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que ha permès que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat durant aquests 10 anys. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació