Els Pastorets de Jonàs i Mataties 

La gent de Mataró fa cua a la porta de la Sala Cabanyes la tarda de Sant Esteve per assistir a la primera representació dels Pastorets d’aquest Nadal. Pels passadissos del teatre s’ordenen a les seves butaques famílies amb nens, famílies on abans hi havia nens, però ara ja només queden adults i adults que un dia van ser nens. Els Pastorets vertebren la rutina festiva de molts i així ho demostra una sala plena de gent. A més, aquesta edició, és la primera que retorna a una normalitat prepandèmica absoluta. Val a dir, pels illetrats en mataronisme, que el text que es representa des del 1916 a la ciutat no és el clàssic de Folch i Torres, on apareixen el Lluquet i el Rovelló, sinó que es tracta de l’obra L’estel de Natzaret de Ramon Pàmies.

Tot comença amb el pròleg. Són uns minuts de desconcert. Les primeres escenes, on apareix un Jonàs absolutament desorientat, recorden a algun passatge d’Alícia al país de les meravelles. La música que toca l’orquestra en directe i l’escenografia ens remet a un d’aquells inicis de les primeres pel·lícules de Disney que han marcat la infantesa d’un munt de generacions, com han fet els Pastorets.

Tot seguit apareixen Satanàs i Sant Miquel, que representen la lluita entre el bé i el mal. Aquesta dicotomia moralitzant estructura tot el text de Pàmies, que es mostra com els frescos de les esglésies que tenien la funció de guiar la gent a fer el bé i no deixar-se enlluernar pel mal. Al llarg de la representació, em vaig plantejant si jo ho faig bé, si Sant Miquel se m’apareixerà per dir-me que estic en el bon camí, o si, per contra, Satanàs sortirà d’una foguera enmig de La Riera per seduir-me i prendre’m la voluntat. 
L’obra, però, no es redueix només als passatges purament evangèlics, sinó que també hi ha espai per l’humor. Jonàs i Mataties encarnen dos personatges divertits que fan que els nens que hi ha al teatre puguin riure. Amb un posat chaplinesc, els dos pastors destensen la importància de la rectitud moral i l’arribada del fill de Jehovà que es convertirà en el nostre salvador. Interactuen amb el públic i l’orquestra, actualitzant així, gràcies a la direcció de Marc Abril, un text amb més d’un segle d’antiguitat.

Al primer entreacte, uns quants nens vestits de pastors aprofiten per vendre números per a la rifa d’una panera (que jo hauré de rebutjar amb tot el dolor del meu cor per culpa de la mania moderna de no dur monedes a sobre). També és en aquest moment on s’entén que gran part del públic són familiars i amics dels actors i que la tradició es fa extensa de pares a fills, convertint així els Pastorets en un símbol de la ciutat.

A l’inici del segon acte se’ns presenten els últims personatges: Josep i Maria, qui protagonitzen el casament al Temple. L’acció del segon acte es reprèn amb més passatges bíblics, el retorn de Naïm a casa penedit d’haver robat al seu pare, la negativa dels posaders betlemites de donar un sostre als pares del Fill de Déu i la desesperació de Satanàs davant la victòria del bé. També es concentra en aquest segon acte la part més musical de l’obra, amb una actuació coreogràfica estel·lar d’uns nens d’uns quatre o cinc anys que entendreixen els cors del públic. 

Mentre Genís Mayola, director de l’orquestra, dona les ordres a l’inici del tercer acte, una nena imita els seus moviments des de la tribuna. Es nota que la tensió va en augment entre el públic, que cada cop veu més proper l’imminent naixement de Jesús i la derrota de Satanàs. És just amb l’escena del pessebre de Betlem que Mayola es gira cap al públic i comença a dirigir-nos en la interpretació del Fum, Fum, Fum. Els assistents a la Sala Cabanyes recullen la iniciativa i segueixen la batuta del director. Quan acaba l’actuació coral es reprèn l’obra, que finalitza amb Satanàs emprenyadíssim al Cel vençut per la bondat dels homes i de Déu. 

L’obra, tota una icona del teatre amateur català que el 2016 va celebrar el seu centenari, es representarà a la Sala Cabanyes set vegades més durant el mes de gener a partir del mateix dia u.