Els pallassos que ja no fan riure

La companyia Todoporelpunk presenta 'Els desgraciats' a La Gleva Teatre

No hi ha res més decadent que dos pallassos en declivi, consumits per un passat que els ha devorat fins a la irrellevància més absoluta. Aquest és el plantejament inicial d’Els Desgraciats, la proposta que aquests dies ocupa La Gleva, i ho continuarà fent fins al 24 de novembre. Pol Fernández i Pau Escobar són els encarregats de donar vida a uns personatges desconsolats que busquen una mica de llum al final del camí.

Pol Fernández i Pau Escobar i protagonitzen 'Els desgraciats' a La Gleva Teatre.
Pol Fernández i Pau Escobar i protagonitzen ‘Els desgraciats’ a La Gleva Teatre.

Quan l’eina de la seva professió, l’humor, ha donat pas al dolor i a la solitud, ja no queda pràcticament res que pugui satisfer als dos protagonistes d’aquesta història. Res, excepte ella. Una ballarina russa que, un temps enrere, va omplir l’ànima del Baptiste, fins que va marxar. Les ganes de recuperar-la és el motor de la trama d’Els Desgraciats, però el Jack no li posarà fàcil, i farà tot el possible perquè es quedi amb ell i no marxi a buscar-la. La solitud total ja seria massa difícil de suportar.

El text, escrit per Iván Morales i Martí Gallén, aconsegueix portar el públic per un ball d’emocions teixit de melancolia, nostàlgia i falta d’esperança. I quan per fi s’obre un petit bri de llum en el relat, els dos personatges continuen maldant sense gaire èxit per sobreviure a la desesperança i el desconsol, que va començar temps enrere quan el públic els va deixar d’anar a veure (o, potser, fins i tot abans). De fet, només entrar a la sala, ja ens els podem trobar mig delirant, una declaració d’intencions de la foscor que s’acabarà mostrant més tard des de l’escenari. L’obra mostra als espectadors una fotografia, un petit fragment de les seves turmentades vides.

El context, el plantejament i l’ambientació de l’espectacle resulten tan interessants que, potser, hauria resultat més encertada una trama més profunda, amb tocs més reflexius i filosòfics sobre la decadència humana. Són personatges tan ben construïts i interpretats que venen ganes d’anar més enllà. I el final, força precipitat argumentalment, et fa desconnectar d’ells perquè, de cop, s’expliquen detalls que no s’han volgut narrar durant tota la peça. De fet, tota aquesta informació resulta irrellevant, perquè era millor deixar-la en el terreny de la imaginació de cada espectador.

La companyia Todoporelpunk firma aquest projecte escènic construït per abordar el difícil àmbit de les relacions humanes, i els vincles de poder i dominació que s’hi generen. A partir dels dos protagonistes es crea una teranyina que mostra matisos volgudament poc definits; elements que no es poden catalogar fàcilment dins de la clàssica divisió del bé i el mal. Jugar amb les percepcions i els estats de consciència de la gent és, per sobre de tot, l’objectiu d’aquesta proposta.

L’escenografia de Gala Garriga mereix una menció especial, amb una màquina de crispetes pel mig i diversos globus que resulten un recurs metafòric molt potent, i visualment interessant. D’altra banda, sota la direcció de Lía Pérez Cruz, els dos actors fan un gran exercici interpretatiu i de màxima entrega amb els seus pallassos devastats físicament i mental. L’un amant de la paraula i ara segrestat pels silencis mentre vol recuperar el seu amor, i l’altre que només busca no sentir-se sol amb un mètode reprovable. El Jack i el Baptiste, dos personatges perduts sota una carpa de circ. Els Desgraciats és la seva història.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació