Els Greatest Hits d’Oriol Broggi

'El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk' sembla, d’entrada, un autohomenatge que Oriol Broggi ha volgut fer a la seva companyia.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

A casa som molt fans del Ferran Monegal, i entre les seves ensenyances ens agrada especialment aquella que diu que les crítiques sempre han d’anar cap als poderosos. S’ha de mossegar els de dalt, els que remenen les cireres. Quan vaig al Maldà o a l’Atrium i no m’agrada allò que he vist, puc decidir no fer-ne crítica. No cal, prou pena tenen. Però la inauguració del festival Grec amb un muntatge d’Oriol Broggi és la representació de l’establishment teatral. Del poder, pagat amb diners públics. És a dir, pagat per vostè i per mi mateix. Som-hi.

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk ha sigut l’espectacle inaugural del Grec 2018. Aquesta coproducció del Grec i La Perla 29 sembla, d’entrada, un autohomenatge que Oriol Broggi ha volgut fer a la seva companyia. Un Greatest Hits. En molts moments una paròdia, segurament involuntària, del seu propi llenguatge. D’ençà que vam veure la segona temporada de la sèrie El Crac, on Borja Espinosa interpretava el director teatral Àlex Gnocchi (una mescla evident del look d’Àlex Rigola i l’estil de les posades en escena d’Oriol Broggi) que no deixem de veure episodis d’El Crac per tot arreu. El retrat de la professió teatral escrit per Joel Joan i Hèctor Claramunt ens sembla cada dia més encertat. Egos desmesurats, punyalades per l’esquena i abusos de poder dels directors, especialment dirigits a les actrius més joves. Divendres parlarem del post que ha escrit Andrea Ros (exactriu de la Kompanyia Lliure) sobre Lluís Pasqual, no pateixin.

L’estrena d’aquest Grec ha semblat un capítol d’El Crac. Un esforçat quintet protagonista (Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert i Ernest Villegas) es parteixen el paper del narrador que explica la vida de Guilgamesh, aquest home o semidéu que va néixer entre el Tigris i l’Eufrates, i que protagonitza un dels texts més antics de la Humanitat. El poema, escrit fa uns 4.700 anys, és una epopeia que ha influenciat tant l’Antic Testament com l’Odissea d’Homer o el Mahabharata indi. La història de Guilgamesh és la de la seva amistat amb Enkidu (Ernest Villegas), i les peripècies que passaran junts aquests germans de fang (acudit). Com ha de ser en la literatura èpica, una veu narra els fets de forma distanciada. El text és preciós –per algun motiu és un dels bressols de la literatura occidental–, però sembla que l’única premissa que Broggi ha donat als seus actors sigui “parleu molt a poc a poc”. I també “moveu-vos molt a poc a poc”. La coreografia de Marina Mascarell dona una mica de moviment a la posada en escena, però ens trobem davant d’actors, no pas ballarins, o sigui que el nivell de tot plegat no passa de l’aprovat justet.

A Oriol Broggi li agrada molt Peter Brook, ja ho sabem. Però ni l’espai escènic (bàsicament sorra, canyes i algun element d’utillatge), signat pel mateix Broggi, ni el vestuari de Daphna Munz aconsegueixen la màgia que creava Brook en els seus bons temps. És més, els pobres intèrprets que fan de poble, en alguna escena semblen més aviat infermers d’un hospital. Entre aquesta massa hi trobem actors habituals de La Perla 29, tan desaprofitats com Marissa Josa, Pau Roca, Babou Cham o Clara de Ramon, i d’altres amb breus (o brevíssimes) intervencions, com ara Clara Segura, Marta Marco o Marc Rius. Moments àlgids de vergonya aliena del muntatge (no ho dic només jo, les rialles dels espectadors ho corroboren): el bosc fet amb quatre canyes de bambú (senyor Broggi, som a un teatre deu vegades més gran que la Biblioteca de Catalunya); el monstre Humbaba, interpretat per Sergi Torrecilla amb la veu distorsionada (als que vam néixer als anys vuitanta ens va recordar el Megazero del Club Súper 3); i, sobretot, el moment “tempesta de sorra”, que provoca que les primeres fileres d’espectadors rebin una pluja de pols a la cara.

Les dues hores passen de forma lentíssima, amb algunes desercions incloses (unes quantes d’elles causades per les micropartícules de sorra), i la cosa s’arregla una mica quan apareix Lluís Soler. L’actor de Manlleu interpreta a Uta-Napixtim, una mena de Noè avant la lettre, que suposa una alenada d’aire fresc a la peça. Més que res, perquè sembla que Soler estigui fent un altre espectacle. A servidor li va fer pensar en l’àvia d’Els Pastorets, que a la primera escena explica la història de l’adveniment de l’infant Jesús al Lluquet i el Rovelló. La literalitat de Broggi com a director arriba a cotes exasperants quan Soler parla d’un colom, i veiem projectat a la paret del fons un colom volador. Gràcies, Oriol.

Però encara no ha arribat el pitjor. Falta el final. Després de tenir durant gairebé tota l’obra el músic grec Yannis Papaioannou relegat al paper de mer fil musical, apareix Joan Garriga i el seu acordió i canta un himne gitano a l’estil d’Emir Kusturica. Però falta la cirereta del pastís. Entra en escena Montse Vellvehí muntant el cavall negre de Bodas de sangre i fa un parell de voltes per l’escenari. Les celles dels espectadors aixecant-se crec que van arribar fins al setè cel. Traca final: la companyia en ple cantant ‘Ederlezi’. Ja ho diuen Las Glorias Cabareteras: tot director sap que, si acaba el seu espectacle amb una cançó, fa oblidar als espectadors tot allò que han vist abans.

A la copa de després (desenganyem-nos, la part més important de la nit) sembla que la sensació general bascula entre el desconcert, la incredulitat i la ràbia. El Grec Ciutat ha començat amb muntatges tan encertats com Una gossa en un descampat, Falsestuff o Audiència i Vernissatge. La maledicció de l’espectacle inaugural del Grec ha tornat a fer el seu efecte. Una amiga em regalava el títol Bodas de Guilgamesh per a aquesta crítica. Una altra em deia que l’any que ve hauríem de convidar a Nao Albet i Marcel Borràs a fer el que els doni la gana, com a espectacle inaugural. D’altres es preguntaven quant havia costat aquest muntatge. La vetllada va acabar als jardins del Grec, entre rialles, comentaris en veu baixa i molts petons. Les camises, estampades. Els vestits, florals. I els gintònics, boníssims.

Postdata: les entrades per a les tres funcions ja estan exhaurides.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació