Els Greatest Hits del Baró d’Evel

El 2018 vam tenir un estiu calent, teatralment parlant. Ara fa dos anys, el Grec s’inaugurava amb l’espectacle d’Oriol Broggi El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk. I aquells mateixos dies, l’actriu Andrea Ros publicava un escrit de denúncia al seu compte de Facebook que va acabar provocant la dimissió de Lluís Pasqual com a director artístic del Teatre Lliure. Recorden? Enguany no ens podem queixar: portem un 2020 força distret. Passada la pandèmia (o no?) tornem a una platea i ho fem al teatre més postmodern de Barcelona: el Teatre Grec. Construït el mateix any que el Palau de l’Agricultura, el Mercat de les Flors o el Poble Espanyol, estimem el Grec pel seu caràcter kitsch i bufó. És el Port Aventura del 1929.

Teníem ganes de Grec? I tant. Vam sortir decebuts? Una mica. És per culpa de l’espectacle inaugural? Sí i no. M’explico. Anar al teatre és un acte social i ritual. Tinc la sensació que ja em començo a repetir, com certs directors nostrats: uns, addictes a la sorra i els dramaturgs libanesos, altres, als cuplets del Paral·lel i els homes despullats. Anar a un festival fa il·lusió: pujar als jardins del Grec, contemplar les vistes de Barcelona, fer la copa, retrobar amics, coneguts i saludats… Servidor va arribar amb mitja hora d’antelació i amb prou feines va tenir temps de fer res de tot això. Els protocols i mesures de seguretat ens han convertit en xaiets obedients. Llavors tenim trens i metros plens de gent (“Eviteu les hores punta”, diuen les pantalles dels vagons, amb sarcasme), i a les terrasses dels bars compartim espai (exterior) amb desconeguts asseguts a dos pams de nosaltres. Suor, saliva i decibels. Mediterràniament. Al teatre, però, no ens toquéssim pas, noietes. No ens toquéssim pas.

A casa som molt fans del Baró d’Evel. De tota la família Mateu Trias, de fet. I dels Pla Solina, també (l’Oriol ha fet l’ajudantia de direcció). El circ del Baró és poesia, plàstica i cinètica, tres en un. Bèsties, Là o Falaise contenen escenes que romandran per sempre en la meva memòria. Falaise ha sigut reconegut amb el Premi de la Crítica com el Millor Espectacle de Teatre del 2019. Poca broma, que aquests crítics són molt exigents. També tenen el Premi Ciutat de Barcelona 2019 de Circ (ni amb això ens posem d’acord, tu). A tocar! és un muntatge especial, això que quedi clar. Nascut de la necessitat, la urgència i la pandèmia. El virus va impedir que l’espectacle inaugural fos el que havia de ser, i en Cesc Casadesús va proposar al Blaï Mateu i la Camille Decourtye que creessin quelcom per obrir el Grec. A tocar! neix amb aquestes presses, i cal entendre això per posar les coses al seu lloc. Però a casa som criticaires de mena, ja ens coneixeu.

L’escenari circular del Teatre Grec està il·luminat per un cercle de focus, gràcia i obra dels sempre encertats Cube.bz. El número inicial, extret de Falaise, és una peça d’una gran potència visual i sonora, quasi un quadre de Magritte en moviment. La parella, ella i ell, agafats de la mà, ens miren i es miren amb cert temor als ulls. Els seus vestits negres, rígids com una pedra, es convertiran en blancs quan descobrim, gràcies al moviment i a les seves abraçades, que estan recoberts de guix. És com el plaer que produeix pelar un ou dur, multiplicat per cent. Les accions més senzilles acostumen a ser les més potents.

L’espectacle funciona en la seva barreja de disciplines: i encara més, tenint músics en escena com Refree, Nicolas Lafourest i la cantant Lina. Posa un fado a un espectacle i faràs feliços a molts barcelonins. Els moments de dansa de María Muñoz són un complement estètic molt bonic, però no passen de ser gaire cosa més que això, un afegitó. La presència de Tortell Poltrona (el pare del Blaï) a l’escenari, és homenatge merescudíssim: qui oblida els orígens perd la identitat. És com si els Baró ens diguessin: “Ep, que venim d’aquí”. Com tot en aquest espectacle, crec que funciona millor quan es parla menys: el Tortell pronuncia la seva arenga cap al públic, interpel·lant els polítics presents el dia de l’estrena, però no cal. Ja ho sabem. Diu moltes més coses el diàleg sense sentit (o pleníssim de sentit) entre el Blaï i la Camille: el gemec, l’esbufec i el crit valen més que mil paraules.

Tampoc no em convenç massa el text escrit per Marina Garcés, la filòsofa oficial de Catalunya. Som un país petit, ja se sap, i sembla que només podem tenir un representant de cada ofici. A casa som MOLT fans de l’Imma Colomer, i veure-la aparèixer a l’escenari del Grec amb un vestit llarg de setí blanc ens va emocionar. La Colomer podria recitar qualsevol cosa i ja ens agradaria, però el text de Garcés passa dels gintònics estivals als temporers de la fruita amb aquella frivolitat. “La cultura és necessària”, oitant. Però quin tipus de cultura? Quina idea de cultura? La col·laboració entre la companyia i el pintor Frederic Amat ha donat fruits molt saborosos: encara recordem la peça que van parir en Blaï, la Camille i en Frederic al voltant de Zoòtrop, l’exposició que se li va dedicar a La Pedrera. Aquí el paper d’Amat queda reduït al d’un action painting molt senzill, un xic maldestre. El sac-pantalla, on es projecten les mans sempre inquietants i expressives de Nico Baixas, funciona de meravella. Això sí.

I al final, l’apoteosi. Tal com toca. Acabar un espectacle a dalt de tot no és tan fàcil com sembla, i A tocar! finalitza posant a tots els intèrprets en escena, ballant al ritme de la coreografia de María Muñoz. Música, llum i festa. Aplaudiments generosos a la companyia, el dia de l’estrena. Platea de vuit-cents espectadors que sonen com dos mil. Al final, però, en Blaï ens avisa que sí, que tot molt bonic i tal, però que ara, si us plau, fem cas a les indicacions del personal per desallotjar l’espai amb totes les mesures de seguretat. Acomodadors i vigilants de seguretat ens conviden, molt amablement, a abandonar els jardins del Grec.

No som res. Nada. Nothing. Nichts. Rien de rien.

Podeu consultar tota la programació del Grec en aquest enllaç.