Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Els dietaris que salvaran Salvat

Jordi Coca: "El nostre país ha fet una mutilació de la cultura catalana. Ens han amagat el nom i l’obra de Ricard Salvat”.

Aquest dilluns es va presentar, a l’Ateneu Barcelonès, el segon volum dels dietaris de Ricard Salvat, que comprenen el període 1969-1972. L’acte va ser moderat pel professor Enric Ciurans i hi van intervenir la investigadora teatral Eva Saumell, el crític Àlex Broch, l’escriptor i dramaturg Jordi Coca i el professor i crític Francesc Foguet. La Sala Sagarra de l’Ateneu es va quedar petita (ens diuen que hi va haver un centenar d’assistents) per a la presentació d’un volum que és el segon d’una sèrie de dotze, publicats per Edicions de la UB.

“La professió teatral, la família, la política i l’ensenyament” són, segons Àlex Broch, els eixos principals d’aquest segon volum de dietaris salvatians. El primer, al qual vam dedicar aquest article, comprenia el període 1962-1968, on un Salvat hiperactiu combinava la seva activitat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, les direccions de diversos espectacles, la docència, l’assistència a congressos i els viatges a Alemanya, Moscou o Cuba. Aquest segon volum comença a Coïmbra, Portugal, on Salvat va ser convidat a dirigir Castelao e a sua época, espectacle que no va arribar a ser estrenat i que va provocar la seva expulsió del país per part de la dictadura de Salazar. Són uns anys intensos per Salvat, que s’ha casat i ha tingut la seva primera filla, marcats per les dificultats per tirar endavant un projecte com l’EADAG o la Companyia Adrià Gual, i on la seva decisió d’acceptar la direcció del Teatro Nacional de Barcelona (un invent del règim, controlat pel Ministerio de Información y Turismo de Manuel Fraga Iribarne) xocarà amb una professió que no entén que hagi acceptat aquest encàrrec.

Eva Saumell, l’única dona i la més jove de la taula, va explicar com va conèixer a Salvat, quan ella protagonitzava Els comediants de Josep Maria de Sagarra, un muntatge dirigit per Pere Daussà i produït per l’AIET. Salvat, a qui Saumell recorda com “una mena de Mazinger Z”, va anar a un dels assajos, i un cop finalitzat es va limitar a dir “fa molt bonic”. Aquesta expressió, cent per cent salvatiana, tenia el poder de descol·locar aquells a qui anava dirigida, que no sabien mai del cert si allò era un elogi o una crítica velada a que simplement allò “fes molt bonic” i poca cosa més. Segons Saumell, Salvat va robar hores de son a la vida per realitzar els seus innombrables projectes, seguint sempre la creença que “la cultura engendra cultura”. Salvat ho veia tot, ho llegia tot, anava moltíssim al teatre (no cal dir-ho), però també al cinema, visitava exposicions, i buscava el rigor en totes les expressions culturals i artístiques. “Els actors senten respecte per mi, però no em suporten”, afirmava, reconeixent el terror que podia veure als ulls d’alguns dels intèrprets que es posaven sota les seves ordres. Salvat reflexiona en els seus diaris sobre els clàssics del teatre català (“No hi ha res a pelar, però no en tenim d’altres”) i qüestiona la feina dels crítics (“desmenjats i gent de mal viure”), que segons la seva opinió fan molt més mal que bé. Finalment, Eva Saumell va explicar que Salvat només considerava tres sortides a la difícil situació del teatre de finals dels seixanta i inicis dels setanta (“L’exili, la integració al sistema o el suïcidi”) i que, sortosament, es va quedar amb la segona opció.

Àlex Broch, a continuació, va destacar que alguns fets que fins ara coneixíem pels relats dels historiadors, com per exemple l’afer del TNB (recomano des d’aquí l’imprescindible estudi de Gonzalo Pérez de Olaguer TNB: Història d’una imposició) o sobre el Procés de Burgos, ens arriben ara de primera mà, gràcies a les impressions que Salvat plasmava metòdicament al seus “diaris de combat”. Com va corroborar Núria Golobardes, vídua de Salvat i present a la sala, el director anava acumulant llibretes i comprant-ne allà on viatjava per tal de donar continuïtat a uns diaris escrits a qualsevol lloc i a qualsevol estona que tingués lliure. L’autocensura brilla per la seva absència als dietaris salvatians, que no es tallava ni un pèl a l’hora de criticar els actors o els directors coetanis, i on reapareix amb assiduïtat una clara voluntat de professionalització d’un sector, el teatral, que veu irremeiablement endarrerit respecte a “l’hora europea”. Les seves estades al Consell Mundial de la Pau, la seva opinió crítica sobre el règim de Cuba o la guerra del Vietnam, i la meravella que li produeix l’arribada de l’home a la lluna conviuen amb esdeveniments de tipus familiar, dificultats de tota mena i reflexions sobre una gran varietat de temes de tipus moral i polític. “I si aquell dia es quedava a casa veient la televisió, també ens ho explica”, va afegir Enric Ciurans, sorprès pel fet que Salvat no li agradés La naranja mecànica i que trobés les pel·lícules de Stanley Kubrik “massa comercials”.

Jordi Coca va començar la seva intervenció de forma contundent: “És imprescindible que s’editin tots els dietaris de Ricard Salvat. És absolutament necessari”. Coca va escriure la introducció a la reedició dels dos volums de Salvat Una mirada al teatre modern i contemporani, i confessant la importància que té per a ell un bon títol, es va decidir per “Ricard Salvat, un referent imprescindible”. Coca va continuar, sense embuts: “Hi ha noms que ens han estat sostrets. El nostre país ha fet una mutilació de la cultura catalana. Ens han amagat el nom i l’obra de Ricard Salvat”. L’escriptor va establir un paral·lelisme entre Salvat i Adrià Gual, el primer director modern del teatre català i fundador de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, el 1913 (que es convertiria en l’actual Institut del Teatre). El tortosí va triar Gual, a l’hora de batejar l’escola que va crear juntament amb Maria Aurèlia Capmany, amb una ambició molt més gran: no només calia nous textos, sinó que calia trobar una nova manera de fer-los, i crear el nou tipus d’actor que necessitava un futur (i hipotètic, al 1960) teatre nacional català. Coca enllaça l’avidesa de Salvat a l’hora de voler saber-ho tot amb una consciència molt precoç: volia conèixer com més coses possibles per construir una nova visió del teatre. I la seva curiositat extrema semblava que li dotava d’espurnes d’enorme clarividència: com quan l’any 1969 afirmava que la posició de Günter Grass com a escriptor era massa ambigua (no va ser fins a les seves memòries, publicades el 2006, que Grass va confessar que havia format part de les Waffen-SS), o que Jean-Luc Godard ja no tenia res més a dir, amb les seves pel·lícules. Això era el 1969… i Godard encara no s’ha jubilat.

La idea del medi i el determinisme d’Émile Zola (a qui Salvat va dedicar la seva segona tesi doctoral), Coca la relaciona amb l’obsessió salvatiana de viatjar i amarar-se de nous coneixements. Salvat no es conformava amb una visió local de la realitat, i l’escena internacional li permetia estar permanentment connectat amb d’altres mons, que analitzava i disseccionava sempre amb un fort esperit crític (sobre el maig del 68, per exemple). “A través d’aquests volums podrem salvar Salvat”, va concloure Jordi Coca.

Finalment, Francesc Foguet, curador i autor del pròleg d’aquest segon volum, va voler agrair a la Fundació Salvat, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma per estar fent possible l’edició d’aquesta magna obra. “Dotze volums, d’unes cinc-centes pàgines cadascun. Facin el seus càlculs”. Però Foguet creu que no és la quantitat el que singularitza aquest projecte, sinó la qualitat. L’excepcionalitat dels dietaris salvatians és que són un document valuosíssim sobre la història del teatre català, en un període que comprèn des de 1962 fins al 2009, any de la mort de Salvat. Les fílies i les fòbies del tortosí van fent acte de presència en aquestes pàgines, on queda demostrada que l’exigència que Salvat reclamava a tothom que l’envoltava era deguda a l’exigència que es demanava a ell mateix. La hiperactivitat, la capacitat de treball i la infinitud dels interessos de Salvat converteixen els seus diaris en un document subjectiu, íntim i desinhibit, on Salvat no practica l’autocensura però que, no ho oblidem, representen també la construcció d’un personatge públic. Des de ben jove (inicia els seus diaris als vint-i-vuit anys) el director ja tenia molt clar en què volia convertir-se: “en el Brecht o el Piscator de l’escena catalana”. Els dietaris són també el testimoni d’una lluita (contra el règim franquista o el de Salazar) i del compromís artístic i polític d’un home de teatre que no vol fer altra cosa que aconseguir un nivell màxim de professionalització. Les experiències de l’EADAG o el TNB van permetre a Salvat crear un repertori coherent amb el seu pensament, que podia incloure noms com Brecht, Handke o Guimerà (amb qui era força crític) i autors joves i coetanis com Jaume Melendres o Josep Maria Muñoz Pujol.

Al torn de preguntes, un espectador va reclamar un índex de noms al final de cada volum, demanda a la qual Meritxell Anton (responsable de Publicacions i Edicions de la UB) va respondre amb la promesa de la creació d’uns índexs digitals, i Salvador Garcia Fortes, vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni de la UB va anunciar la futura digitalització de totes les llibretes manuscrites de Salvat.

Abans, però, Jordi Coca va voler llegir aquest fragment, escrit per Ricard Salvat el 29 de juliol de 1969 al seu diari, força revelador pel que fa a la seva concepció de lluita i la perspectiva amb què s’ha de considerar. I certament esfereïdor, per la vigència que encara té avui en dia:

“Barcelona, la cultura catalana, certes patums i, sobretot, certs estaments directius de la burgesia, vistos amb perspectiva, perden tota dimensió. Mentre hi ets, la lluita t’esperona, t’envola, t’absorbeix i no et deixa veure les coses tal com són. T’embruteix l’ambient, potser també hi ha un element de covardia que és en el fons una certa sensació de por, de veure les coses cara a cara, d’adonar-te que fas un paper una mica trist, anava a dir ridícul, però crec que no, no cal anar tan lluny i, potser, no és veritat. En la nostra lluita no sé qui em va venir a dir que l’element ridícul no hi cap, potser no, hom es queda amb el dubte”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació