Ana Prieto Nadal

Ana Prieto Nadal

Investigadora teatral

Elles, les intrèpides

Sis autores de perfils i orígens diversos van escriure, per a l’ocasió, peces d’entre deu i quinze minuts entorn de les múltiples significacions i matisos que pot assumir el terme “coratge” quan es declina en femení.

Dissabte passat es va poder veure a l’Institut Français de Barcelona, dins el programa d’activitats de OUI! Festival de T(h)éâtre en francès, Le Courage, la proposta resultant de la tercera edició del projecte Les Intrépides, que va ser creat l’any 2015 al Conservatoire d’Avignon ―per iniciativa de Denise Chalem, vicepresidenta de la SACD (Société des Auteurs et Compositeurs Dramatiques)― per tal de reivindicar i donar a conèixer la vivacitat de les escriptures femenines, davant l’alarmant manca de paritat en el sector teatral.

Sis autores de perfils i orígens diversos van escriure, per a l’ocasió, peces d’entre deu i quinze minuts entorn de les múltiples significacions i matisos que pot assumir el terme “coratge” quan es declina en femení. Som davant una proposta contundent i honesta que, sota la direcció de Catherine Schaub, bascula entre la lectura dramatitzada i l’escenificació. El músic Aldo Gilbert serveix les transicions i acompanyaments, i l’actriu Prunella Rivière, que es va incorporar tardanament al projecte, contribueix a distendre l’ambient amb les seves digressions en clau d’humor. Entre cites ―de Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre, entre d’altres―, jocs de paraules i divertiments, discorren quatre dels sis textos que van ser presentats al Festival d’Avignon el juliol de 2017, i que ara poden llegir-se dins el volum Le Courage. Six pièces courtes, publicat per Avant-Scène Théâtre.

La dramaturga i guionista suïssa Julie Gilbert presenta la peça “J’aurais préféré avoir un flingue braqué sur ma tempe”, un monòleg de prosa retallada i ritme sincopat en segona persona, un tu omnipresent i eficaç amb què la protagonista s’interpel·la a si mateixa. El relat esbossat, el d’una dona que pateix mobbing a la feina per haver denunciat la mala praxi de la multinacional on treballa, està inspirat en la història real de Yasmine Motarjemi, la responsable de seguretat alimentària de Nestlé que va ser víctima d’un terrible assetjament per haver alertat de les greus infraccions sanitàries comeses per l’empresa ―no fa gaire, a la Sala Beckett, vam poder veure Un tret al cap de Pau Miró, un thriller periodístic on apareixia un personatge femení que havia patit una experiència molt semblant a aquesta i volia que el seu cas sortís a la llum pública―.

Al seu torn, Sandie Masson interpreta “Brisures”, que escenifica una complexa relació maternofilial, fonamentada en el recel i el ressentiment. L’autora i actriu francesa es fica dins la pell, alternativament, de la mare i de la filla, i enuncia també les acotacions. L’obsessió de la mare per la bellesa ―la filla li retreu que sempre hagi imposat les seves formes de planta bonica i sense saba―, els seus deliris de grandesa i la seva mania persecutòria fan pensar en Rien ne s’oppose à la nuit (2011), la novel·la autobiogràfica de Delphine de Vigan. La filla ha crescut en l’odi a la figura materna, però ha sabut també sobreposar-se al rancor i reunir el coratge necessari per perdonar-la.

L’actriu, dramaturga i directora belga Céline Delbecq interpreta amb força i convicció “Le Phare”, una peça on aborda la violència de gènere a partir de la mirada benvolent d’una dona maltractada que involuntàriament, com en un acte reflex, s’afanya a justificar el marit, veient en ell l’infant desconsolat que un dia va ser. La fugida sembla l’única opció, però cal coratge per emprendre-la. Com a text, “Le Phare” té el do de la concreció ―la vena inflada a la templa de l’home esdevé signe i anunci de la còlera imminent― i compta amb imatges felices, com l’estol d’estornells que baten les ales fins a formar, en la psique confusa de la víctima, la imatge d’un nen. El relat promou el paral·lelisme entre la violència gairebé atàvica de l’home i una mar abassegadora ―una mena de determinisme ambiental―, car tot s’esdevé en un far assotat pels vents, allà on viuen i on el maltractador va ser també, de petit, víctima de la violència domèstica.

A diferència de les altres peces, “Pistes”, de Penda Diouf ―dramaturga i actriu francesa d’origen senegalès―, no és interpretada ni llegida per la seva autora sinó per l’actriu Claudia Mengumu. Assistim a un estimulant monòleg que ens depara molts viatges en el temps; ens remunta, en primer lloc, a l’edat ―catorze anys― en què la protagonista, una noia francesa de raça negra, es veia com una jove promesa de l’atletisme. La idea de la lluita és molt present en aquesta peça, i connecta amb un cos negre que ve de molt lluny, que va ser seleccionat entre els més forts per resistir les condicions de vida al vaixell, treballar als camps de cotó o ser venut al mercat d’esclaus, i que ara es bat per la supervivència. Un viatge a Namíbia porta la protagonista a vincular-se amb la memòria del cos, i a denunciar fins a quin punt desconeixem la història d’un país marcat per la colonització alemanya, un genocidi oblidat i el segregacionisme importat de Sudàfrica.

Som davant un grapat de textos dolorosos i sensibles que tracten temes com la violència domèstica ―Céline Delbecq― i la dificultat de perdonar la imposició d’un model femení limitador ―Sandie Masson―. Julie Gilbert, en ocupar-se del tràgic destí dels denunciants que desafien la corrupció o la negligència del sistema, transcendeix la perspectiva de gènere per exalçar una determinada ètica professional, i Penda Diouf ens porta més enllà de les reivindicacions de la dona europea i blanca, amb un text que parla del coratge de buscar les pròpies arrels i no resignar-se a l’alienació. Prunella Rivière, a més de regalar-nos, com a colofó, el seu text “Les étoiles”, en què parla de la valentia i la tenacitat de les dones en temps de guerra, fa de mediadora escènica: tan aviat canta com ens ofereix uns excursos que són humorístics i incisius alhora. Les peces que conformen Le Courage, dins el projecte Les Intrépides, vénen a confirmar una cosa que ja fa temps que sabem: que el compromís polític ateny l’àmbit del privat. I també que, tal com va dir l’actriu i guionista estatunidenca Ruth Gordon, el coratge és com un múscul i s’enforteix amb l’ús.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació