El teatre portàtil de la companyia Atresbandes arriba a la Beckett

Avui s'estrena a la Sala Beckett 'Solfatara', de la companyia Atresbandes, un espectacle que ha rodat pel món i ara torna al Born. Els tres integrants d'aquesta mini companyia són la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo i han fet un cafè amb l'Aïda Pallarès.

Avui s’estrena a la Sala Beckett ‘Solfatara’, de la companyia Atresbandes, un espectacle que ha rodat pel món i ara torna al Born. Els tres integrants d’aquesta mini companyia són la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo i han fet un cafè amb l’Aída Pallarès. 

SOLFATARA [geof]: Terme que designa aquelles obertures en terrenys volcànics per les quals emanen gasos a temperatura elevada (100-300°C) que es caracteritzen pel contingut elevat en SO2, el qual, en entrar en contacte amb l’aire, s’oxida i forma cristalls de sofre. Les solfatares, com les fumaroles, són emissions essencialment formades per vapor d’aigua i corresponen a les fases finals de volcans semiextingits. Aquests volcans som nosaltres mateixos.

I avui aquest volcà, aquesta Solfatara, arriba a la Sala Beckett. Una barreja,-en paraules d’un dels integrants de la companyia-, d’Annie Hall i El séptimo continente i inspirada en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina. La història quotidiana d’una parella i un petit terrorista casolà al que hauran de fer front. Després de guanyar el Be Festival de Birmingham i l’Skena Up de Kosovo, la jove companyia Atresbandes torna a casa, a la Beckett, on s’hi estaran fins al 26 de maig.

Hi ha dues coses que sorprenen d’aquesta comèdia àcida. La primera és que es tracta d’un muntatge de creació col·lectiva i, per tant, no parteixen d’un text. Només s’hi inspiren. I la segona és que cap en una maleta. Tres actors, vestuari convencional i molt poca escenografia. Teatre laboratori i a prova de crisi. Dos elements que defineixen, de moment, Atresbandes. Quedo amb la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo en un petit bar italià del barri del Poblesec on, presumptament, fan un dels millors cafès de Barcelona. Provem-ho.

Seiem a la terrassa i m’expliquen que van crear la companyia l’any 2008, quan encara estudiaven a l’Institut del Teatre. “L’Albert”, explica en Miquel,  “va proposar a la classe participar en un festival que organitzava l’Institut, a partir de l’adaptació d’’El señor café y el señor arreglos’ de Raymond Carver i els únics que vam dir que sí vam ser la Mònica i jo”. Per què teatre laboratori? Resposta a l’uníson: Estàvem saturats del teatre de text! “Els últims anys de l’Institut vam tenir una sèrie de professors que ens van motivar a expressar-nos, crear el nostre propi material”, explica l’Albert. “I t’incentivaven a ser genuí”, afegeix en Miquel. Un teatre sense barreres. El cambrer ens interromp i ens porta les begudes. Un tallat per a la Mònica, un cafè amb llet per al Miquel, un suc per a l’Albert i un cafè sol per a mi.  I és així, amb aquesta voluntat de ser genuí,  que neix Solfatara. “Volíem parlar sobre la por i cadascú va anar portant materials no dramàtics que definissin o suggerissin d’alguna manera o altre, la por. Vam parlar molt i molt i a partir d’un cert punt vam començar a assajar, a improvisar, a veure on ens portava” confessa la Mònica.

El que va marcar un punt i a part a Solfatara va ser la possibilitat de participar, ja fa uns dos anys, al Croquis de Madrid: un procés d’assaig d’obert on les joves companyies presenten uns minuts de l’espectacle (l’equivalent a un teaser en termes cinematogràfics), davant d’un públic que després els pot enviar comentaris. Si bé el muntatge s’inspira sobretot en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina, el cert és que tot ha anat sumant i els imputs, les referències, són interminables. Des de Leopoldo María Panero a la llibertat creadora que Woody Allen demostra a Annie Hall passant per les crítiques que els van fer els primers espectadors al Croquis de Madrid.

Després d’aquesta petita estada a la Beckett,  Atresbandes continuarà presentant l’espectacle pel vell continent: Sarajevo, Luxemburg, Edimburg, Vitoria… “Intentem ser a tot arreu i allà on ens vulguin anem” diu en Miquel, i afegeix “per això és un espectacle barat i fàcil de transportar”. Tot i haver actuat a un munt de festivals i tenir el passaport ple de segells, la veritat és que es veuen obligats a tenir dues feines. “Una ens paga el lloguer i l’altre l’ànima” confessa, sincera, la Mònica. Demanem el compte i, per acabar,  els pregunto com veuen la situació que viu el teatre. Van acabar l’Institut en plena crisi i sabent que el típic circuit Sala Beckett-Teatre Nacional era inviable. “Catalunya té un teatre de gran qualitat”, opina en Miquel, “però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi. Per això vam presentar Solfatara als festivals estrangers. Ser reconegut a Europa és una bona carta de presentació als teatres d’aquí”. I per cert, el cafè molt bo. Curt, fort i un pèl amarg. Com ha de ser.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació