Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El Teatre Lliure fa purplewashing?

"Rentat en lila" en anglès significa fer-se passar per feminista

Purplewashing (rentat en lila) és un terme anglès que defineix les estratègies que fa servir un país, una institució o una empresa per fer-se passar per feminista quan, en realitat, no ho és tant. Cosí germà del pinkwashing (rentat en rosa), referent al col·lectiu LGBTI, o del greenwashing (rentat en verd) i el pseudoecologisme entès com a moda, el purplewashing envaeix samarretes confeccionades a Bangladesh pel grup Inditex, campanyes publicitàries institucionals o cartells de poderoses productores de teatre privat (recorden la imatge promocional de Shirley Valentine?).

El Teatre Lliure, en el que sense cap mena de dubte està sent el seu annus horribilis, presenta aquests dies el cicle titulat Dones lliures. Gran títol, d’altra banda, i que ens reafirma, un cop més, en la fantàstica idea que Fabià Puigserver i companyia van tenir en batejar el seu teatre com a “lliure” (imaginen que galdosos quedarien els cicles si el nom triat hagués sigut, posem per cas, Teatre Seriós?). Cal recordar als respectables lectors que, tal com es dissenyen les temporades teatrals, aquest cicle va ser programat per Lluís Pasqual, l’any passat. No cal ser un geni per deduir que, després que la temporada 2017-2018 del Lliure provoqués un cert rebombori, en forma de tuits i articles reclamant més presència de dones creadores en aquest teatre, la direcció optés per donar un cicle a les “Dones lliures”. Només cal imaginar la xerinola general que provocaria un cicle titulat “Homes lliures”, per adonar-nos que, quasi sempre, el purplewashing arriba tard i cau pel seu propi pes. Seguint la tradició pasqualesca, això sí, que es podria resumir amb la màxima “els homes a la sala gran i les dones, a la petita”, el cicle tindrà lloc a l’Espai Lliure, la sala més menuda de les tres que posseeix el teatre.

El cicle consta, en realitat, de dues parts: la primera setmana tindrà lloc un Fòrum de debat artístic i social, coordinat per Georgina Oliva, on es tractaran temes com ara la censura, el lideratge, la guerra, la precarietat i el sensellarisme a través de projeccions de documentals i xerrades. Un programa molt interessant, que podeu consultar en aquest enllaç. La segona part del cicle són els Clàssics desgenerats, una sèrie de lectures dramatitzades, coordinades per Cristina Clemente, de vuit textos escrits per les autores següents: Lali Àlvarez, Marta Buchaca, Clàudia Cedó, Denise Duncan, Carol López, Carla Rovira, Marilia Samper i Carla Torres. Aquest cicle és una mena de segona part de les lectures En procés, que l’any passat va coordinar Joan Yago al Lliure de Gràcia, i que sembla que Pasqual hagi oblidat, quan va de gira per les Espanyes declarant que se’l va fer fora del Teatre Lliure per no ser independentista. En aquest cas, el tema no és la situació politicosocial del moment, sinó que es pretén oferir una lectura en clau femenina de clàssics literaris i teatrals com ara Frankenstein (Clàudia Cedó), Macbeth (Marilia Samper) o Lisístrata (Lali Àlvarez).

Com sempre, al final el debat consisteix en dirimir si hem d’aplaudir propostes oportunistes, que arriben tard i malament. Col·lectius com Dona’m Escena o Dones i Cultura fa temps que reclamen més presència de dones en tots els àmbits de la cultura, i aquest cicle està totalment coordinat i protagonitzat per dones creadores. Cosa que, d’altra banda, una iniciativa com Projecte Vaca fa vint anys que està posant en pràctica. No deixa de tenir la seva gràcia, ja em permetran, que la dimissió de Lluís Pasqual hagi provocat que el Teatre Lliure estigui dirigit, actualment i (de moment) per primer cop a la història, per dues dones (Aurora Rosales a la direcció artística i Clara Rodríguez a la gerència). Els diaris La Razón i El País titulaven les seves respectives prèvies sobre el cicle amb el mateix titular: “Las mujeres toman el Lliure”. Una manera com una altra de dir, “Apa maques, no us queixeu, ja teniu el vostre cicle”. “I després deixeu treballar els homes, com s’ha fet sempre”, afegiria jo. Que anirem a veure les lectures i, si podem, les xerrades i projeccions? Sí. Que el més desitjable seria que no hagués d’existir un cicle com aquest? També. El Lliure completa el mes de gener amb el retorn de Jane Eyre, el muntatge de Carme Portaceli amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart (que ja té les entrades exhaurides per a totes les funcions), i repesca Aüc, de Les Impuxibles i Carla Rovira.

Tot això, recordem-ho, en una temporada on a la revista del Teatre Lliure ens mira, a la portada, un noi negre ben guapo. Un noi negre que sembla que, pel paper de Belize a Àngels a Amèrica, no van saber o voler trobar. Del purplewashing al blackwashing, sembla que el Lliure vulgui passar per tots els colors de l’arc de Sant Martí. Al febrer sabrem qui és el guanyador (o guanyadora) del concurs per la nova direcció artística. Molts ànims!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació