El teatre és un amant cruel

Manuel Molins (1946) és un dels dramaturgs més prolífics i veterans del País Valencià, però alhora incomprensiblement desconegut o ignorat al Principat. Es va iniciar en el teatre independent dels anys setanta. Des d’aleshores ha escrit més d’una setantena de textos teatrals, de diversos gèneres i formats. S’ha distingit per una voluntat d’experimentació formal, que no ha estat incompatible amb una declarada denúncia social o política. És lamentable que a Catalunya a penes ens hàgim assabentat de la producció d’un autor com Molins. Un símptoma d’aquest desconeixement és que enguany el festival Grec obri amb una obra sobre l’arribada d’un magrebí a Barcelona, basada en una novel·la francesa, i ningú sàpiga que una de les obres més celebrades de Molins és justament Abú Magrib (2002), que aborda les peripècies d’un immigrat acabat d’arribar a una Europa racista i que és lectura habitual als instituts del País Valencià.

La tardor de 2020 Molins va estrenar al teatre Principal de València una obra que va aixecar molta polseguera. Poder i santedat denunciava la pederàstia al Vaticà, i de seguida va suscitar una reacció furibunda del col·lectiu Abogados Cristianos, de VOX, i del mateix cardenal de València, que demanaven que es retirés de la cartellera. Poder i santedat va aguantar un mes sencer al Principal, però diria que la polèmica sobre aquesta obra no va arribar a Catalunya, ni tampoc cap teatre de Barcelona es va plantejar d’acollir-la. És només un botó de mostra de la desconnexió que hi ha entre el sector teatral català i valencià que, en lloc de ser vasos comunicants, es giren l’esquena i s’ignoren mútuament.

“El teatre per a mi és diversió. No vull dir entreteniment, sinó di-versió, que vol dir ‘la segona versió’, o una altra versió de les coses que veiem o que passen. A mi les anècdotes no m’interessen, les històries ja sabem com acaben”, em diu Molins. “Coneixem tots els mites i ja sabem què farà Medea al final de l’obra. L’interessant és la mirada del dramaturg sobre el mite i la càrrega de profunditat que és capaç de donar-hi”.

El volum de teatre que ens ocupa s’obre amb Trilogia d’exilis, tres obres que l’autor construeix a partir de grans figures del pensament i la poesia, com Nietzsche, Rimbaud, Verlaine o Wittgenstein. Continua amb Mirades sobre Shakespeare, un conjunt de quatre peces que sense ser una tetralogia, recullen reescriptures parcials de les obres del dramaturg anglès. Així, a Una altra Ofèlia, Molins explora el maltractament que Hamlet infligeix a Ofèlia amb una mirada contemporània. Hamlet canalla és una peça de gran actualitat, ja que explora l’autoritarisme postdemocràtic, que es carrega la Il·lustració i la base de la Revolució Francesa sobre la qual es va fundar la modernitat.

Dins de la secció Llums i ombres valencianes hi trobem peces com Centaures, que ens capbussa en el món dels Borja, una família valenciana que va donar dos papes, un sant i figures tan emblemàtiques com Lucrècia Borja. Gràcies als Borja, la llengua catalana va ser idioma àulic del Vaticà en ple Renaixement. Seguint El Príncep de Maquiavel, Molins veu els Borja com centaures, meitat homes meitat bèsties i com a genuïns representants del poder com a joc eròtic”. També destacaria la peça Monopatins (skaters), escrita el 2004, una obra molt llegida als instituts del País Valencià i que ens parla justament d’un conflicte ambientat en l’ensenyament mitjà públic obligatori, l’espai “on es forma la immensa majoria de la població escolar i la futura majoria social”, diu Molins. Aquí, el diàleg es converteix gairebé en un duel entre la Sara, una professora d’institut jove de vint-i-set anys desconcertada i el David, un jove ofuscat que no sap afrontar la violència de gènere que el seu pare exerceix sobre la seva mare i acaba replicant ell mateix aquestes agressions sobre el seu entorn. En un moment de l’obra Sara planteja una qüestió que defineix força bé els plantejaments dramàtics de Molins: “La vida acaba amb tots els manuals de solucions i els transforma en fantasmes… Només les preguntes continuen encara… Canvien les respostes, no les preguntes… I algunes respostes contaminen de tal manera les preguntes que, a la fi, ja no saps ni el que preguntes perquè res no s’ajusta a les respostes previstes…”.

El volum es tanca amb una àmplia secció de peces curtes, vint-i-tres obres que fan visible l’ampli ventall de registres i formes que ha treballat Molins, que és tan capaç d’escriure en vers com en prosa. En definitiva, Molins és un dramaturg apassionat i amb un gran ofici, un autor que escriu ben arrelat en una tradició i alhora desafiant el teatre convencional amb noves formes dramàtiques arriscades. “El teatre és un amant cruel. Sí, cruel! És possessiu i ferotge, et xucla fins al moll dels ossos i et reclama d’una manera total. Però una carícia seua ho justifica tot. Una carícia seva és l’alegria. I rius i rius feliç oblidant els esforços i tant de patiment. Hi ha amants més agraïts i més fidels. Però cap tan savi i agosarat com el teatre”, diu Nati a Sabates de taló alt, una de les poques obres de Molins que hem pogut veure a Catalunya, gràcies al muntatge que en va fer Albert Mestres l’any 2007 al Tantarantana. Queda molta feina per fer.