El teatre, eina de transformació social

“A Fira Tàrrega hi ha poques coses típiques”, explicava, durant el primer #vermutescènic, un targerí que fa 35 anys (es diu aviat!) que ve a la Fira. Un bon exemple d’això són Compra’m, En Potència i ¿Qué hacemos con la abuela?, tres espectacles de carrer que s’han pogut veure aquests dies a Fira Tàrrega i que, probablement, recordarem durant força temps.

Compra’m, el muntatge inaugural a càrrec d’Insectotròpics, és un macroespectacle sobre la felicitat i les entranyes de la societat de consum. Un viatge psicodèlic de cinema en directe inspirat en el mite de Pandora que ens permet veure, alhora, la preparació i el resultat final: els actors, amb dos cromes i tres càmeres, interpreten unes escenes que veiem en directe a través d’una gran pantalla. Tot això sense tenir en compte els músics i, evidentment, l’art plàstic, marca habitual de la casa. El resultat és un bon muntatge on, si bé en algun moment la forma es menja el fons, no deixarà indiferent els espectadors. I el més important: han demostrat que tenen la maduresa suficient per inaugurar un festival. Repte superat.

En Potència és, en canvi, un espectacle site-specific, que posa en el punt de mira l’espai públic i ens obliga a (re)descobrir-lo. “La primera vegada que vam recórrer l’Avinguda Cataunya vam tenir la sensació d’estar envoltats per forces molt poderoses. Vam avançar carrer avall sentint alguna cosa oberta que se’ns oferia per ser consumit. D’on provenia aquesta energia?” explica la companyia 1 Watt. L’objectiu de l’espectacle, que compta amb tocs de clown i teatre físic, és descobrir aquest enigma. Trobar el cor de Tàrrega.

I el muntatge ¿Qué hacemos con la abuela? és pura catarsi. L’obra consta de dues parts: el teatre on la companyia representa un petit muntatge (àgil i amb tocs d’humor) sobre una àvia amb alzheimer i el fòrum on els ciutadans esdevenen espect-actors i poden decidir què fan i què canviaran de l’escena que acaben de veure. On ha de viure l’àvia? Qui se n’ha de fer càrrec? És millor portar-la a una residència o contractar algú per viure amb ella les vint-i-quatre hores del dia? La companyia, The Cross Border Project, concep el teatre com a eina de transformació social i obliga els espect-actors a reflexionar sobre el paper dels avis o els rols de la dona en la nostra societat entre d’altres. Un bon exemple de teatre-fòrum i del que ha de ser (i pot ser!) el teatre. No només aconsegueixen la ràpida identificació de bona part del públic, també l’ajuden a reflexionar i fins i tot, a canviar certs comportaments.

Aquests tres espectacles, tan diferents en forma i contingut, aconsegueixen democratitzar la cultura, crear un esperit crític entre la ciutadania i, fins i tot, certa cohesió social. “La ciutat és la clau de la nostra identitat” deia el programador Trevor Davies, de Dinamarca, al #FreshStreet de Fira Tàrrega. I, és, també, el que ens recorden espectacles de carrer com aquests. Que la ciutat és nostra, que la cultura no és i no ha de ser un luxe i que, com diuen alguns, el teatre és la millor forma de teràpia.