“El teatre al carrer no és de pandereta”

La Fira de Tàrrega té una història que corre paral·lela als seus directors artístics, espectacles i companyies.

Un any més, hi haurà la Fira de Teatre de Tàrrega, que té lloc cada setembre a la capital de l’Urgell. Per commemorar aquesta continuïtat, el 23 de maig passat el Palau Robert va acollir tots els directors de la Fira de Tàrrega des dels seus inicis fins avui. Un a un i per ordre cronològic, des de Joan Font fins a Jordi Duran Roldós, van explicar la seva experiència al càrrec. Dit sigui de passada, tot i que la majoria de persones dins l’Institut del Teatre (o que aspiren a entrar-hi) són dones, cap dona no ha ocupat encara el càrrec de directora/ gestora principal de la Fira del Teatre de Tàrrega, un esdeveniment per altra banda molt positiu, en el sentit que implica la descentralització del focus teatral de Barcelona i la participació més o menys activa dels ciutadans de Tàrrega (Targa pels autòctons).

Cortez-Fontán presenten Los cuerpos a FiraTàrrega

La dècada dels vuitanta veu aflorar els Ajuntaments democràtics a Catalunya. També neix la companyia Comediants, de la qual Joan Font, primer director de la Fira, forma part activa fins a l’actualitat. Eugeni Nadal era alcalde de Tàrrega, i sempre seguia ben de prop la gestió i el funcionament de la fira. Gràcies a ell i a Xavier Fàbregas, la festa major d’una ciutat lleidatana es va convertir en un (gairebé) festival de teatre de carrer i al carrer a l’altura de diverses propostes europees.  Els Comediants connectaven amb el teatre de carrer que es feia a altres punts del continent, sota el nom de Bread and Puppet o Santarcangelo. Els Comediants van arribar per trencar amb la idea que la festa major només anava de pubilles, però  van preservar els rituals festius dels autòctons. Van convertir la festa major en festa de teatre. A diferència del que passava amb el festival que feien Els Joglars a Sitges, segons Joan Font, la Fira vivia de cara als targarins: “Anava als locals i no em deixaven pagar res, notava l’agraïment del poble”. Els inicis de Tàrrega van molt vinculats a Els Comediants, que van presentar-hi l’espectacle Sol, solet als inicis. L’any en què la companyia va deixar de fer espectacles hi havia qui creia que la Fira s’esfondraria. Però no va ser així.

Joan Font explica com el ballarí Cesc Gelabert, Ángel Pavlowsky o els grups Marduix i la Companyia Elèctrica Dharma van aterrar a la fira no només per fer-hi “teatre DE carrer sinó teatre AL carrer”. Tàrrega obria les portes a artistes de la talla de Pepe Rubianes, Carles Santos, Pep Bou o El Tricicle, que hi anaven pel plaer d’actuar-hi. En paraules de Joan Font, “Tàrrega era un lloc generós on es permetia experimentar: anés com anés sempre anava bé”. El director dels Comediants també relata que Joan Brossa va apadrinar-lo en la tasca de dirigir una fira encara molt novella (corria l’any 82), i recorda en veu alta les paraules que va dir-li el poeta: “No et censuris mai. Que et censurin: s’ha d’avançar un inifinit per avançar un metre”. La millor anècdota de la primera edició de la Fira van protagonitzar-la els targarins, que el dia que l’enllumenat de la ciutat va apagar-se per culpa d’una tempesta van aportar fanalets perquè l’espectacle continués. “Va ser un moment màgic. L’any següent vaig voler preparar una apagada de llums perquè la situació es repetís, però no me’n vaig sortit”, diu Font. Fanalets a banda, els mateixos targarins havien aportat cadires dels seus domicilis. Per tancar el seu torn de paraula, Joan Font acaba així. “El primer any els actors van cobrar poc; el segon any van cobrar més, i el tercer van cobrar tots els que volien”. Va durar poc.

“Vaig exercir el càrrec del 91 al 95, els mateixos anys que l’Indurain va guanyar el tour de França; l’any que el va perdre vaig pensar que aquella seria la meva última Fira”, diu Frederic Roda, arrelat al Vallès, promotor de CaixaEscena. L’any 95 es va encetar una polèmica que ara aquest 2016 ens és més familiar que mai: van decidir que a la Fira no es cobrava o, en tot cas, es cobrava poc: “Nosaltres posàvem la infrastructura i les companyies es mostraven al públic, es donaven a conèixer”, explica Frederic Roda. Es van obrir espais concertats cedits a les companyies per tal que els productors tiressin endavant propostes. El mateix any 95 es va construir un pallassòdrom i un espai per a titellaires i, també es va crear la Llotja com a espai fix de la Fira. L’estiu del 96, Frederic Roda ja no va gaudir d’unes vacances a Vallfogona, localitat a tocar de Tàrrega però menys calorosa. Va cedir-li la casa (segons Roda és un apartament, però els altres directors asseguren que és un xalet) al nou gestor Ramon Simó, que ara té torn de paraula.

FiraTàrrega 2013 | Foto Aída Pallarès

“S’estava bé, a Vallfogona. Un dels restaurants era fantàstic”, sentencia Simó. Però a més de passar les nits al xalet, de dia calia preparar la fira: “A mi no m’ha fet mai al pes, això del mercat, però hi havia molta voluntat de mercat, i les companyies ho necessitaven”. Va intentar explotar la Fira tant a nivell econòmic com qualitatiu, va voler fer-la créixer. Simó, que en l’actualitat dirigeix el Festival Grec de Barcelona, tenia l’aspiració de convertir la Fira de Tàrrega en festival de teatre, en la línia del lema pronunciat per Joan Brossa sobre la necessitat d’aspirar a l’infinit per obtenir alguna cosa. Sobra dir que la Generalitat no va concedir-li el desig i Simó va haver de fer-se enrere, però el que sí que va aconseguir va ser que la Fira de Tàrrega adquirís una major projecció internacional i que s‘allargués set dies en lloc dels quatre dies habituals. Al final, com admet el mateix Ramon Simó, “vam fer que la fira cresqués massa i se’ns va escapar de les mans“. L’any 1998 va substituir-lo Joan Anguera.

“Tàrrega s’ha hagut d’adaptar a cada època; no és un bolet aïllat, hi ha tot de fires teatrals europees que cada any condicionen el que hi passa“, explica Joan Anguera. Abans de la fira del 98, Anguera va voltar pels festivals de teatre de carrer que es feien a Europa però també al Canadà i a l’Àfrica. Va jutjar que calia rebaixar la quantitat d’espectacles que es feien a la fira i tractar millor les companyies que venien. Anguera ens relata la història de la companyia mallorquina Res en Blanc, que va ser convidada a actuar a Cracòvia. Emocionats, els actors van comprar una vella furgoneta Mercedes i van dirigir-se al centre d’Europa. Quan Joan Anguera va arribar a Cracòvia va trobar-los al festival desolats: els havien robat i desballestat el Mercedes. Quina és la lliçó que en treu Joan Anguera? Les companyies necessiten ajuda i una major atenció.

Llorenç Corbella, que ha treballat al Teatre Lliure de la mà de Calixto Bieito i de Mario Gas, en la seva tasca de director artístic de Tàrrega va arribar a aprimar-se onze quilos. “Agafàvem el telèfon i dèiem que sí a totes les companyies. Si venien set persones anotàvem que calien 7 matalassos en lloc de set habitacions; mentre fumava la seva pipa, l’etern alcalde de Tàrrega Eugeni Nadal seguia els passos del director Collbera i del seu equip”.

Ja érem al segon mil·leni i aquell era el primer any que Els Comediants no participaven a la Fira. L’any 2003 Frederic Gener va agafar les regnes de la Fira, “que estava consolidadíssima, moltes de les propostes que havien fet els directors anteriors ja s’havien aplicat”. Gener, com els seus predecessors, va voltar el món per veure quin teatre es feia fora. Relata com una vegada va anar al Quebec a ple hivern: s’actuava sota terra i els actors semblava que esperessin que passés algú. “Mai no vaig haver de demanar diners a la Generalitat, parlava amb el gerent de la Fira. I quan vaig començar amb el càrrec el gerent em va advertir que sense director artístic també hi hauria Tàrrega”

Jordi Coromines, actual Cap de difusió de l’Ajuntament de l’Hospitalet, formava part dels famosos Comediants quan van proposar-li dirigir la Fira de Tàrrega. Acomiadar-se de la companyia va ser dur, però estava bregat en cercaviles: “Havia treballat molt al carrer als anys vuitanta, i també havia tingut la sort de ser un espectador privilegiat”, diu Coromines. Recorda i lloa davant nostre l’espectacle Non plus plis i la companyia Royal de Luxe.

Tot i que hi havia qui no entenia per què es capficava tant per una fira que havia de durar quatre dies cada any, Coromines s’ho prenia amb gran seriositat: “Jo volia ampliar la mirada. M’interessava destruir el tòpic que el teatre de carrer és un teatre de pandereta”.

Frisem per veure com serà la FiraTàrrega que està enllestint Jordi Duran (director artístic des del 2011) enguany. Esperem que continuï la saga i aspiri a l’infinit, perquè així, com ja va anunciar Joan Brossa, segur que aconseguirem fer bé alguna cosa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació