Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

El talent com a coartada (Lluís Pasqual, Kevin Spacey, Jan Fabre)

El geni de Pasqual com a director d’escena l’eximeix de l’escrutini i de qualsevol altra crítica que se li pugui fer?

La recent dimissió de Lluís Pasqual com a director artístic del Teatre Lliure encara cueja. Diverses personalitats del món de les arts escèniques (Mario Gas, Núria Espert, Marcos Ordóñez, Rosa Maria Sardà) l’han defensat, fonamentalment, de dues maneres: una, carregant contra l’actriu Andrea Ros (a qui Sardà titlla com a “aspirant a actriu”) i contra el col·lectiu Dones i Cultura per haver denunciat els suposats maltractaments de Pasqual a les xarxes socials; i dues, lloant les excel·lències de Pasqual com a home de teatre.

Si m’ho pregunten, no dubtaria gens a afirmar que alguns dels muntatges teatrals més memorables que he vist a Barcelona porten la signatura de Lluís Pasqual. Sense pensar-hi gaire, recordo aquella magistral La casa de Bernarda Alba, al TNC (2009). Al Lliure, la casa que ell va cofundar i que va dirigir fins fa uns dies, em vénen al cap Celebració, de Harold Pinter (l’any 2011); o Els feréstecs, de Carlo Goldoni (2013).

Ningú nega que Pasqual sigui un director d’un talent extraordinari. Els seus muntatges són celebrats pel públic i avalats per la crítica, i el seu nom figura, any rere any, entre els aspirants als guardons més prestigiosos de les arts escèniques del país. Ara bé, el seu geni com a director d’escena l’eximeix de l’escrutini i de qualsevol altra crítica que se li pugui fer? Evidentment que no.

Aquest és, per a mi, l’error d’aquells qui defensen Pasqual (i ataquen les qui l’han denunciat): barrejar talent artístic amb una crítica a la seva manera de fer. Són casos molt diferents, però el fet que Kevin Spacey sigui un gran actor no l’eximeix d’afrontar acusacions d’assetjament sexual; tampoc ningú dubta que Louis-Ferdinand Céline sigui un gran escriptor, però això no vol dir que defensem la seva ideologia feixista. I què fem amb Jan Fabre, que està essent investigat per assetjament sexual? El defensem dient que el seu Mount Olympus (que en principi s’hauria de veure aquesta temporada al Teatre Lliure) és una de les sensacions del teatre europeu?

Repeteixo: són casos diferents, però ens plantegen la mateixa pregunta: el talent pot servir com a coartada, com a salconduit per justificar comportaments que no toleraríem en altres persones? La resposta em sembla clara.

També s’ha criticat que aquesta campanya hagi sorgit de les xarxes socials. Però és que, oh sorpresa, darrere d’aquestes xarxes hi ha persones, com hi ha persones darrere dels articles d’opinió dels mitjans de comunicació. I si, des de les xarxes socials o des de qualsevol altre mitjà, hi ha dones que denuncien tractaments vexatoris per part d’algú, el mínim que podem fer és escoltar-les i valorar les seves declaracions. En una societat masclista com la que habitem, fer els ulls grossos davant d’aquests fets és, com a mínim, perillós.

A Lluís Pasqual no se l’ha fet fora: és ell qui ha dimitit. Personalment, hauria preferit que no ho fes. En primer lloc, perquè em venia molt de gust veure la seva posada en escena d’El sueño de la vida, el text inacabat de Lorca que Alberto Conejero ha completat i que, finalment, no s’estrenarà aquesta temporada al Lliure. I en segon lloc, perquè hauria estat molt interessant que l’auditoria de riscos psicosocials que s’està fent al Teatre, es fes amb ell al capdavant. Res millor per demostrar que és innocent que sotmetre’s a aquest estudi psicològic i sortir-ne indemne, oi?

De les crisis, penso, se n’hauria d’aprendre. Podríem aprofitar per plantejar-nos si quan s’aixeca un muntatge, o en qualsevol projecte d’equip, s’hi valen actituds despòtiques. Fins i tot si el dèspota és un geni. El mateix Lear shakespearià, al cap i a la fi, comet un error per la seva megalomania. Hi ha qui podria justificar-lo dient que Lear era un bon monarca, i que és Cordèlia qui en fa un gra massa. Les conseqüències de tot plegat, però, són tràgiques. Per cert, al Teatre Lliure també vam veure una posada en escena corprenedora d’El Rei Lear, dirigida per Lluís Pasqual. Lear era una magistral Núria Espert. I qui era Cordèlia? Andrea Ros.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació