El sexe de l’Àngel

M’ha sorprès llegir l’article de Pep Antoni Roig al Nacional sobre Guimerà, com em va sorprendre llegir alguns tuits aquests darrers dies sobre la vinculació del dia 14 de febrer amb Àngel Guimerà i Pere Aldavert i les referències a l’homosexualitat del primer. De fet, he de dir que m’ha entristit comprovar com els especialistes sobre l’obra del dramaturg no hem estat gaire (o gens) llegits. Per començar, ja fa molt temps que els estudiosos sobre l’autor avalem la tesi de la seva homosexualitat, només per referir-me a mi mateix he de dir que ho apuntava en la meva edició d’En Pólvora (1991) en la de Terra baixa a Curial (2001) i en la interpretació sobre la seva obra en la meva tesi doctoral publicada el 2009 (Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà). Per tant dir: “com podia ser que Àngel Guimerà fos gai i ningú no ho hagués explicat mai abans” com afirma Roig, és fals. I remarcaria que no soc l’únic que ho havia dit. Per cert, com a professor que he estat de secundària sempre que he explicat l’autor ho he esmentat i, novament, segur que no he estat l’únic. Altres guimeranians ho han fet.

Permetin-me, a més, que els digui que en la meva tesi ja apunto una interpretació sobre el caràcter androgin d’alguns personatges de Guimerà o de figures que defugen els estereotips binaris (p. 326 entre d’altres). Crec que, com afirmava ja el 2001: “si hi ha algun aspecte que pot tenir interès en tot aquest debat sobre el sexe dels àngels és el fet que Guimerà tenia una peculiar vivència de l’emotivitat i l’erotisme que hom pot trobar reflectida en forma d’obsessions en la seva obra”. És en els seus textos on hem de trobar les pistes sobre els seus desitjos perquè Guimerà deliberadament va fer una vida retreta, va preferir que parlés la seva obra.

Recordem que la polèmica sobre la sexualitat del dramaturg es va plantejar arran de les famoses paraules de Dalí qualificant-lo de “pederasta pelut”. Tocava un tema espinós perquè Guimerà sempre anava voltat de joves com en Lluís Noguera, l’inevitable Noguera com deia Gual a les seves memòries, el Luisito a què feia referia l’actriu María Guerrero en les seves cartes. Pin i Soler en uns Comentaris malèvols que restaren molt temps inèdits recorda també que sempre hi havia una plaça de deixeble al costat de Guimerà. A tot això respongué el món més conservador i catòlic reforçant la història amorosa amb Maria Rubió i els poemes que li escrigué. Ferran de Pol assegurava taxatiu: “Guimerà no era homosexual”.

Hi ha la correspondència amb Isidre Graells, que a mi em sembla molt més sospitosa que la carta de Rigualt, que sembla referir-se al fet d’estar-se els dos amics parlant mentre els altres escolten música; d’aquí la referència a Euterpe (això dels tocadors de flauta que diu Roig no té cap sentit) i la referència a Cupido crec que cal entendre-la com el missatger d’amor, per això li recordarà a Cupido perquè li parlarà de la Maria, amb qui, recordem-ho, Guimerà mantenia una relació, per molt gai que pogués ser. Si es llegeixen altres cartes i, especialment, les de Jaume Ramon, es pot contextualitzar millor, crec.

Fa temps que els estudiosos de Guimerà tenim clara la seva més que probable homosexualitat, però no afirmaria rotundament res que no pogués demostrar documentalment

Ara bé, em sembla que la història d’amor amb Sant Valentí de fons que construeixen Arribas i Albertí és més pròpia de les novel·les roses que de la realitat. Aldavert i Guimerà s’estimaven? No ho sabrem mai però que fessin cessió de poders no està relacionat amb el seu possible amor sinó amb qüestions pràctiques: Guimerà no tenia fills ni nebots, els dos amics tenien un crèdit per salvar l’empresa de La Renaixença. A més, a l’hora de gestionar els drets d’autor a nivell internacional Aldavert dominava millor el francès i no era tan aturat en qüestions pràctiques ni tan mandrós com ho era Guimerà. Que fos el dia de Sant Valentí no té cap valor perquè: a) el 1910 ningú no celebrava aquest dia com el dels enamorats a Catalunya (com a molt el Sant Jordi) i, per tant, encara que estiguessin enamorats no se’ls hauria acudit i b) des de quan hom pot triar el dia que va a signar a cal notari? sempre són ells qui assignen data. Diu el senyor Pep Antoni Roig que vivien junts, però, a més hi havia la dona de l’Aldavert (la Pepeta), les dues filles (Sara i Adriana), un noi que va morir jove, una cuinera i una criada. Molta intimitat no crec que tinguessin.

Si residien junts potser és perquè: a) Aldavert va estar vivint al llarg d’un any a casa dels Guimerà, que el van acollir quan va marxar de casa del seu pare amb qui s’havia discutit, b) Guimerà es quedà sol amb dues criades i tant ell com Aldavert vivien de renda però no eren grans potentats, per tant, viure tots en la mateixa casa permetia reduir despeses. A més, a l’època (llegiu la Història de la vida privada d’Ariès i Duby) viure sol era vist com una desgràcia. Afegim-hi que la mare de Guimerà havia dit en més d’una ocasió a Aldavert que patia pel seu fill quan ella no hi fos perquè era poc hàbil en la vida quotidiana. Afegim-hi, a més, que en posar diners per la impremta de La Renaixença Guimerà hi contribuí més que Aldavert i que, molts dies en què hi treballaven, Guimerà es quedava a dinar a casa d’ells per no haver d’anar i tornar a casa seva, ja que les oficines de La Renaixensa eren al costat. Que acabessin enterrats a la mateixa tomba pot ser amor, qui sap, però és ple de nínxols (el de la meva família sense anar més lluny) en què hi reposen morts que no eren família directa ni amants.

En definitiva, senyor Roig fa temps que els estudiosos de Guimerà tenim clara la seva més que probable homosexualitat, però per un elemental sentit del rigor jo no afirmaria rotundament res que no pogués demostrar documentalment (així és com solem treballar els historiadors). Hi torno, s’estimaven l’Aldavert i en Guimerà? Potser sí però no hem de perdre de vista que els indicis són això, indicis, perquè poden explicar-se per altres raons. I per acabar m’agradaria dir que tinc la sensació que hi ha més interès en la sexualitat del dramaturg que en les seves creacions. Entre els homòfobs que negaven la seva identitat sexual i els delerosos de fer-ne una icona gai queda, com en la seva obra, sol, solet. En el fons d’això ens parla en els seus textos, de la radical soledat a què ens enfrontem davant una societat que ens imposa valors i visions diferents. Manelic li diu a Nuri a Terra baixa, soc sol i ja soc prou, sola està Àgata però també Pere Màrtir, que com Sebastià té relleu i no és només un pèrfid abusador. El missatge que aprèn d’Àgata és que està sol. Sebastià, desfet, desesperat, en el tercer acte de Terra baixa descobreix que és víctima del seu propi desig i que, en el fons, ningú no l’entendrà perquè, a més, ha actuat com un  tirà. La lliçó de Guimerà és aquesta i és més complexa del que la frivolitat actual pretén. Però em temo que abans que llegir-lo es preferirà utilitzar-lo en guerretes culturals.