El retorn de Joan Maragall

Fins fa quatre dies qui posseïa l’edició crítica de la Poesia de Maragall a cura de Glòria Casals, altrament anomenada «el llibre vermell» (La Magrana, 1998), la mostrava amb satisfacció i una punta d’arrogància davant dels menys afortunats que estaven condemnats a consultar-la a la biblioteca per confirmar una citació, o a cercar-la—sense esperança— a les llibreries de vell. És clar que hi havia diferents antologies, o una edició de l’Obra completa relativament fàcils de trobar, com els dos volums de la Selecta i fins i tot la Poesia completa, de G. Casals i Lluís Quintana (Eds. 62, 2010), ja organitzada segons criteris més actualitzats, però que manca de qualsevol anotació filològica.

Doncs bé, tota aquesta dispersió editorial ha estat reconduïda a port, i en part superada, arran de la publicació de la part dedicada a Poesia i Teatre de les noves Obres Completes, un projecte a cura de L. Quintana, Ignasi Moreta i Francesco Ardolino, tot i que el volum en qüestió és a càrrec només dels dos primers estudiosos. Però què vol dir «completes»? Que s’inclouen, a banda dels textos publicats en vida, també aquells que «tot i que no van ser publicats per raons diverses, poden ser d’interès per als lectors». I que significa «edició crítica»? Que els curadors, que han hagut de prendre diferents decisions també a l’hora de fixar els textos, deixen constància dels canvis a l’aparat crític final, on glosen igualment els diferents testimonis dels poemes i en registren les variants, de manera que els lectors interessats puguin resseguir l’evolució dels poemes. 

Els criteris de transcripció que han fet servir —recordem que l’obra de Maragall és anterior a 1913 i la llengua s’ha de normalitzar— s’assenyalen al principi del volum: a grans trets, actualitzen l’ortotipografia bo i respectant la fonètica i el lèxic del poeta. I donen un seguit de prescripcions, explicacions i propostes (totes molt sàvies), entre les quals l’única que resulta difícil d’acceptar és la decisió d’emprar l’interrogant inicial, com si en un model de llengua escrita en què hem arribat a eliminar la diferència gràfica entre els dos significats del mot «dona», encara fos necessari explicar on comença una pregunta. 

Deixem-nos de qüestions tècniques i comencem pel final, on el lector trobarà el teatre, és a dir,  «Nausica», que L. Quintana transcriu tenint en compte la tradició crítica que envolta l’edició del text, iniciada per Carles Riba el 1938. Pel que fa a la poesia, l’ordenació és cronològica, i es marca una separació entre els llibres publicats i els poemes esparsos dels mateixos períodes. Si mirem la totalitat amb un esguard ingenu, constatarem que, més enllà de les composicions més conegudes (al cap i a la fi, Maragall és un clàssic i el seu comte Arnau o Joan de Serrallonga són com vells amics), en molts casos el poema ens evoca la música que hi van posar els grans compositors del moment, com passa amb «El cant de la senyera», de Lluís Millet, o la sardana «L’Empordà», d’Enric Morera. O l’«Himne de l’arbre fruiter», escrit a instàncies del mateix compositor, que insistia al poeta en una carta: «com que sensa la lletra vostra no puc fer la musica us prego que em feu el favor de ferlo am bé de la Patria y del Arbre». I si, a més a més,  ens desviem del terreny més trepitjat, entre els poemes esparsos hi trobarem alguns versos exquisits que eren del tot desconeguts a la majoria de nosaltres, com ara «Cada nit, ans d’adormir-me…», o poemets de targeta de visita —«Al matí, el ram d’anit encara encès…»—; i fins i tot altres cares de Maragall que no encaixen amb la imatge que en teníem: el còmic de «Lo barret de copa», en què es queixa d’un accessori que fa semblar «carbasses coronades, │ xemeneies amb talons» als homes baixets (no està de més recordar que Maragall era un tap de bassa i formava part de la colla de joves filharmònics «Els paquenyus»), però també l’anarquista mofeta de «Cançó nihilista» (que podria ser o no una traducció) o de «Los reis», amb el seu categòric «fora nines, i Reis fora: │ ja no els hem de menester». 

Apeles Mestres (sense la geminada que abominava), a Vist i sentit sentencia irònicament, sobre Maragall, que «fins a ell, cap poeta català havia escrit tantes tonteries». Qui sap si es referia a l’aparent candidesa d’alguns dels seus textos, o a ideals poètics que no compartia. En tot cas, ara podem llegir el volum i formular el nostre judici. Ara bé, si hi espereu trobar el poeta naïf que ens ha vehiculat un imaginari confegit al llarg del Noucentisme, segur que us sorprendreu.