El Ramon que tots portem dins

L’actor Francesc Ferrer es fa gran amb el monòleg 'RAMON' de Mar Monegal.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

No vaig a la Sala Atrium tan sovint com m’agradaria, ho reconec. La sobredosi d’oferta teatral a Barcelona, les cites ineludibles i el meu desig de diversificar el tipus d’espectacles que veig fan que se’m “passin” força espectacles. De vegades a propòsit, és clar. Una amiga actriu em va fer un d’aquells recordatoris necessaris (“Ep, no et perdis això”), així que em vaig plantar a la petita sala del carrer del Consell de Cent. Passats els dies d’aldarulls nocturns al centre de Barcelona, l’Atrium torna a ser el petit i plàcid teatret de la dreta de l’Eixample que sempre ha estat.

Francesc Ferrer protagonitza el monòleg 'RAMON' a la Sala Atrium.
Francesc Ferrer protagonitza el monòleg ‘RAMON’ a la Sala Atrium.

Vaig conèixer el Francesc Ferrer a Pop ràpid, la mai prou valorada sèrie de Marc Crehuet que ens va fer descobrir actors com Alain Hernández, Betsy Túrnez, Miki Esparbé o Anna Bertran i que dibuixava un retrat ple d’amor i mala llet d’una tribu molt concreta de barcelonins. “No em vull fer vella a la pista de l’Apolo, tia” com a lema de vida. “Anirem a l’Heliogàbal amb les nostres millors mudes” com a himne generacional. Després vaig veure l’actor a muntages de Jordi Prat i Coll (Blau, Liceistes i Cruzados, Els Jocs Florals de Canprosa) o en d’altres de Pere Riera (Infàmia), o de Gabriel Calderón (Que rebentin els actors). Francesc Ferrer és un d’aquells actors que va treballant (algunes temporades més que altres), però que segurament no és conegut pel gran públic. Sortir a sèries de televisió (El crac o Benvinguts a la família) o a pel·lícules (La juventud baila) tampoc és garantia de res, avui en dia. Ja se sap: el sistema teatral català és conservador i garantista, i resulten molt estranyes les apostes de les institucions pels intèrprets menys coneguts. La cantarella és la mateixa des de fa una pila d’anys: els actors que surten a la tele, fan teatre, i viceversa.

RAMON és un d’aquells projectes personals, que neix del desig de l’actor de treballar amb la dramaturga i directora Mar Monegal. I això es nota. Encara que no ho creieu, els espectadors (siguin professionals o amateurs) reconeixem de seguida quan un intèrpret es troba còmode amb el projecte que està defensant. Des del minut zero de l’espectacle ja notem que Ferrer se sent com a casa, a l’escenari de l’Atrium. Mai més ben dit. La dramatúrgia de Monegal desconcerta en un primer moment, pel reguitzell de tòpics que conté: el complex de Peter Pan del protagonista, la seva por al compromís, la crisi de parella, el tema de la maternitat, etcètera. El retorn a casa dels pares després d’una ruptura sentimental ja l’hem vist a Petits monstres, de Marilia Samper, per exemple. El personatge del Ramon és un perfil d’home que veiem constantment a les ficcions audiovisuals. Tot i això, tant la proposta de Monegal com la interpretació de Ferrer (veu, cos i guitarra) aconsegueixen atrapar-nos. Un altre tema (que dona per un article a part) és l’ús de la nostàlgia com a element empàtic: les cançons, els jocs i els referents dels anys vuitanta i noranta són una aposta segura per connectar amb el públic, ja ho sabem, però tenen el perill de caure en el lloc comú. Tot i això, Monegal i Ferrer aconsegueixen posar-se el públic a la butxaca.

No explicarem més coses de la trama, però sí que direm que la transició de la primera part de l’espectacle (cara A) a la segona (cara B) es realitza de forma brillant, per subtil i orgànica. Els perills són nombrosos i diversos, això també és veritat, però l’honestedat del text de Monegal i de la interpretació de Ferrer ho salven tot. L’espai escènic d’Anna Tantull i les projeccions de Toni Roura (amb dramatúrgia de Josep Galindo), i la proposta de direcció, senzilla i efectiva, de Monegal, acaben d’arrodonir un muntatge que emociona, fa pensar i humiteja els ulls en més d’una ocasió. Que la sobredosi d’espectacles, el magnetisme dels grans noms i la inèrcia del sistema teatral no us faci passar una petita perla com RAMON, si us plau. A la Sala Atrium, el petit teatre de la dreta de l’Eixample.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació