El petit príncep

Sí, és ben cert. De l’obra El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 – Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n’han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic… i de segur que no donaríem l’abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s’ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d’Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l’Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d’honor al costat de totes les altres propostes internacionals.

El musical El Petit Príncep estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d’Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres…), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d’orfebreria que els que vetllen per l’exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure’l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d’El Petit Príncep, a l’aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.

El Petit Príncep és un espectacle d’aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l’imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l’original, per l’aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteniment el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d’escoltar-los en directe.

Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L’obertura és a càrrec del mateix personatge d’Antoine de Saint-Exupéry, l’aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se’l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l’asteroide B612 i per això se’n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.

Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello (Què!, Geronimo Stilton) i un altre espasa com és Xavi Duch (Spamalot, 40. El musical) i s’ha envoltat d’una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel (Mar i cel, Grease) en el paper de la Rosa de l’asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l’actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d’Els dies feliços, plena de sensualitat.

L’espectacle s’arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d’El Petit Príncep com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l’asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estelat amb sorpresa final.

Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l’oportunitat de deixar volar encara la imaginació.