El nostre ‘Deliri’ de cada dia

Al Théatre de la Huchette de París estan a punt d’arribar a les 19.000 representacions de La cantant calba i La lliçó, d’Eugen Ionescu. Des del febrer de 1957 que s’hi representen i es calcula que, durant aquest temps, uns dos milions d’espectadors han passat per aquest mític teatre del barri llatí.

En aquests moments, a la cartellera parisenca, hi trobem dos muntatges més de l’autor. Però el més freqüent és que hi coincideixin alguns espectacles més. Si observem la resta de França, veurem que aquests dies hi ha programades peces de Ionesco a Marsella, Niça, Tolosa, Bordeus… Ionescu és un autor molt popular en aquelles terres. A casa nostra s’ha venerat més a Samuel Beckett, des del meu punt de vista més abstracte, obviant precisament aquesta popularitat de Ionescu. La peça que s’està representat al Teatre Akadèmia, Deliri a dos, és un magnífic exemple d’aquesta popularitat de les obres de Ionescu perquè, en la humanitat que respiren la parella protagonista, ens hi podem veure reflectits tots.

L’obra ens presenta una parella de mitjana edat que viu reclosa en una habitació mentre a fora, als carrers, ressonen els trets i les bombes. Viuen, doncs, tancats i envoltats en la guerra. I dic “en” conscientment perquè després de 17 anys de convivència, aquesta parella, viu la seva particular guerra. Una guerra de discussions absurdes, repetitives i supèrflues, però defensades a capa i espasa. Us sona? Una parella que amb els anys ha anat acumulant rancúnies, malentesos, incomprensions… i que ha anat cremant somnis (Ell volia ser poeta i Ella enyora una relació del passat). Es coneixen tant que saben exactament on cal burxar per fer saltar la guspira.

Una guerra de desgast, fruit d’aquest món aïllat i particular on viuen. Un món avorrit i repetitiu on es barallen, però s’estimen; es detesten, però se sedueixen. I és que, malgrat tot, són incapaços d’iniciar una nova vida, de deixar-se l’un a l’altre. En el fons se senten còmodes en la seva guerra conjugal, en el seu deliri de cada dia. “Jo també vull estar tranquil·la, amb tu”, sentencia Ella. Tot plegat des de la visió còmica i grotesca de l’autor, però a la vegada tan real. No els passa això a tants i tants matrimonis? És la càrrega humana i també popular del teatre de Ionescu, de la que abans us parlava.

La Montse Puga i l’Òscar Intente s’entreguen a l’espectacle. En ells hi veureu tota la lluita, però també tot l’amor de la parella. Dues interpretacions que t’atrapen, que tenen aquell punt d’entranyable i de salvatge al mateix temps. Uns personatges que ens recorden als de Les cadires, del mateix autor. La direcció de la Montse Bonet és neta, directa, sense llicències ni interpretacions passades de rosca. Apunta cap a l’essencial del text i no se’n va per les branques. Ha sabut trobar, a més, un bon ritme. L’escenografia la trobo una delícia: ens situa perfectament en l’ambient aïllat i consumit de la parella. És clara i directa com la direcció. No se m’acut una millor manera de definir-la que dir que és “molt Ionescu”. La solució de la finestra, mitjançant la qual la parella observa l’exterior, la trobo sensacional.

Us encoratjo a totes i a tots que aneu a veure l’obra, que feu l’esforç d’enfrontar-vos a aquest text del mal anomenat Teatre de l’absurd. Hi trobareu més punts de contacte i reconeixereu més coses de vosaltres mateixos del què us pensàveu.

No puc tancar l’article sense fer una reivindicació. Així com, de tant en tant, fem pujar als escenaris autors com Ionescu, hem oblidat els autors de casa nostra que també van conrear l’existencialisme (prefereixo aquest terme al de Teatre de l’absurd). Em refereixo, evidentment, a autors com Manuel de Pedrolo. No seria tan vàlid i vigent com Deliri a dos un text com Situació Bis?