El Montaplatos i l’adéu d’Animalario.

La companyia Animalario ha passat fugaçment per Barcelona. S’ha estat cinc dies al Teatre Lliure presentant El montaplatos, de Harold Pinter, el seu, per ara, últim espectacle. I diem últim perquè la companyia ha anunciat la seva dissolució. 

Alberto San Juan ha dit, en declaracions a El Periodico de Catalunya que la companyia Animalario cessa l’activitat. Segons l’actor madrileny, la companyia farà una darrera gira amb Hamlet, però després pararan com a mínim un parell d’anys. “El nucli d’actors de la companyia té feines en altres projectes i mantenir l’empresa en l’aspecte econòmic és difícil, per no dir impossible”, explica San Juan. No són una empresa, diuen, sinó un grup de teatre i “el saqueig de diners públic dels bancs amb la complicitat del govern està destruint les petites i mitjanes empreses i les companyies de teatre independents”.

Animalario plega, doncs. I de cop la pluja, el dia que s’acaba abans, l’onada de fred… tot es fa una mica pitjor. Animalario és una de les companyies de teatre que millor ha sabut ser companyia de teatre: fan el que volen, ho fan com volen, ho fan bé…i ho fan entre tots.

Des que es van constituir, l’any 1996, s’han atrevit amb textos clàssics, amb dramatúrgies pròpies i amb creacions col·lectives, mantenint sempre la marca de la casa: compromís social i èmfasi en el treball de l’actor. Animalario fa espectacles sobre els temes que li interessa tractar, (sobre els temes que li interessa que tractem) i els fa després d’un període d’investigació creativa al que hi participa tota la companyia. Són actors solvents, directors solvents i dramaturgs solvents, i el millor és que s’intercanvien els rols d’un muntatge a l’altre sense perdre solvència. Les seves armes són purament teatrals: la veu, el cos i l’acció de l’actor; la relació entre personatges; la interacció amb l’espai que habiten.

I, a més de tot això, són garantia: un espectacle d’Animalario t’agradarà més o menys, però sempre sortiràs de la sala amb alguna cosa nova que no tenies quan vas entrar.

És impossible, doncs, anar a veure El Montaplatos sense aquella sensació desagradable, com melangiosa, que acompanya els comiats. Però aquesta pena no ens durarà gaire, s’esvairà tot just posem el primer peu a la sala i veiem que s’ha convertit tota sencera, pati de butaques inclòs, en un soterrani fosc i rònec. No estem entrant a la sala Fabià Puigcerver…estem entrant a l’espai on viuran Ben i Gus, els protagonistes de l’obra. I com l’espai de ficció ha esquitxat l’espai real, sabem que no en sortirem, ni uns ni altres: compartim espai, i per tant, d’alguna manera, compartim destí. Hem entrat dins l’obra. Tota la resta queda fora.

En aquest confinament tenim, però, un avantatge sobre els dos personatges: sabem més coses, tant sobre ells dos com sobre el que els passarà. Sabem qui són i sabem de què va l’obra: ho hem llegit als diaris, al programa de mà, al mateix títol de l’espectacle. I sembla irònic, però al meu entendre és justament aquesta informació de més, aquest avantatge, el que ens impedirà gaudir completament del text i del muntatge.

Potser estic dient una ximpleria: la màgia principal del teatre  és que ens poden explicar la mateixa història un cop i un altre, (un segle rere l’altre!) sense que deixi de ser interessant. Ho sé i estic d’acord: la importància al teatre està més en el com que en el què. Tot i això, em fa la impressió que l’interès de El Montaplatos està en com es va dibuixant aquest què al llarg de l’espectacle.

L’obra comença a les fosques, amb els protagonistes removent-se en dos llits minúsculs, ostensiblement incomodíssims. Cap signe, cap informació sobre ells, cap presentació que ens indiqui d’on surten o quina relació tenen.

Amb el que diuen, amb el que fan, van afegint adjectius al seu retrat, que ens arriben a poc a poc, donant cada cop més dimensió a la seva figura: marginats de bon principi, per on són i com parlen,  ridículs de seguida, quan veiem les seves reaccions… companys poc després, per com es relacionen…assassins quan veiem els objectes que manipulen, porucs quan l’espai comença a interaccionar amb ells…fins a l’últim adjectiu, el determinant, el que dóna sentit a tota l’obra: botxins. Botxins d’ells mateixos.

Però si ja disposem d’aquesta informació, l’artefacte escènic, construït sobre la manera en què es van dibuixant els dos personatges, deixarà de funcionar, i ens farà la impressió que l’obra s’encalla o que es mou en cercles.

El mateix títol ens aporta informació que no hauríem de tenir. De fet, el  títol original és “El cambrer estúpid”, menys, sonor, més naïf…però molt més respectuós amb la sorpresa: El muntaplats, l’objecte-personatge estrella, el responsable, a parts iguals de l’humor absurd i de la reflexió filosòfica, és descobert cap a la meitat de l’obra pels protagonistes. No seria just que nosaltres, que compartim espai amb ells, tampoc coneguéssim la seva existència?

La falta de sorpresa, unida a les característiques pauses que formen part indissoluble dels textos de Harold Pinter (diluïdes per l’encertada adaptació cañí dels personatges…però igualment presents) fa que tinguem la impressió d’estar veient una obra que fa espiral, que gira sobre ella mateixa.

Però estem equivocats. El Montaplatos no és una espiral, sinó una escala. Una escala de tensió  lentíssima però inexorable que acaba per imposar-se. L’espai, que de tan absurd ens ha semblat simpàtic, deixa progressivament de resultar divertit per esdevenir, ja no intrigant, sinó obertament hostil. El públic va deixant de riure, de moure’s, de tossir. La darrera part de l’obra el silenci a platea és tal que sembla que Ben i Gus estan realment sols al soterrani. I el final és tan contundent que et volta pel cap encara un parell de dies després d’haver vist l’obra.

Un cop més, la recepta no falla: dos grans actors confiant l’un en l’altre i un gran director confiant en els seus actors. Teatre. No fa falta més. I, com a bonus track, la reflexió sobre el nostre món i sobre el nostre moment posada en paraules de Pinter: allà ens la deixen, perquè en fem el que vulguem.

Senyors d’Animalario: els trobarem a faltar.

La gira d’Animalario continua. Si us l’heu perdut al Teatre Lliure i teniu pendent un viatge a Galícia, podeu veure El montaplatos a

-Teatre Rosalía de Castro (Vigo) del 02/11/2012 al 03/11/2012

-Teatre Principal Ourense (Ourense) 17 de novembre de 2012

-Teatro Principal de Santiago de Compostela (Santiago de Compostela) 19 de decembre de 2012