El món ha de conèixer Las Glorias Cabareteras

Diumenge passat el Tantarantana es va omplir d’amics, seguidors i espectadors neòfits que es van enamorar per primer cop de Las Glorias Cabareteras. El cinquè aniversari de la companyia va ser l’excusa per fer un repàs a la seva carrera: un còctel de vedettisme, humor barroer i crítica despietada a la professió teatral. Tothom en va sortir encantat i, el que és pitjor, amb ganes de més.

Las Glorias Cabareteras

La història de Las Glorias Cabareteras comença, literalment, des de baix de tot. Joves, talentoses i amb ganes de menjar-se el món, ara fa deu anys que tres vedettes a l’atur van començar a cantar al metro de Barcelona (més concretament a l’estació de Paral·lel, ben a prop d’El Molino). Les ganes de mostrar el seu art anaven acompanyades pel desig de poder ocupar un espai en el ja de per si endogàmic i gairebé asfixiant món del teatre català. Aquestes tres vedettes eren la Capitana (Marta Bernal), la Martínez (Gloria Martínez) i la Patiño (Naty La Colo) que es van instituir com a companyia fa cinc anys. Del metro van passar a soterranis, d’allà a diversos bars i locals de mala mort, van arribar a ocupar domicilis particulars (es recorda especialment la seva paròdia dels miniteatres en un domicili particular, ara fa un any) i després d’un fulgurant pas per El Molino van actuar la setmana passada al Tantarantana.

Però què fan Las Glorias? Las Glorias bàsicament parlen d’elles mateixes, improvisen i critiquen. Critiquen molt. El blanc de les seves crítiques és bàsicament el panorama teatral català i la tonteria general de les xarxes socials, i la combinació d’aquests dos elements: l’absència de crítiques o comentaris negatius entre companys de feina, els actors que regalen likes a tort i a dret, que fan la pilota al crític de torn per aconseguir més estrelletes… Critiquen els monologuistes (no els suporten), el gremi de les pallasses (curiosament lesbianes, en un elevat percentatge) o les ballarines de dansa contemporània i els actors “de cos” (que toquen molt, una es fa il·lusions, i després res de res). Critiquen la sobredosi de cursos de dramatúrgia i coaches argentins, critiquen els directors que copien muntatges de Broadway per portar-los a Barcelona, critiquen les actrius que només saben xisclar i les que ploren a la primera de canvi, critiquen els directors que presenten muntatges poc acabats i demanen perdó a les xarxes socials…

En definitiva, critiquen el teatre català contemporani en totes les seves manifestacions, en un exercici d’humor corrosiu i negre que els teatreros capten al 100% i del qual els no iniciats probablement no caçaran tots els acudits. Però que vagin més al teatre, tu. Las Glorias Cabareteras, però, també es critiquen i es riuen molt d’elles mateixes, en un exercici d’honestedat brutal, demostrant que només les més grans poden pujar a l’escenari i mostrar sense vergonya les seves arrugues, imperfeccions i limitacions de tot tipus.

El show del cinquè aniversari (al gairebé ridícul preu de cinc euros: “Madre mía, qué cinco euros más mal invertidos…”) va ser un viatge per la seva trajectòria, on van enumerar els seus pitjors bolos (a Andalusia les volien tirar a una piscina) i les crítiques més ferotges que han rebut, que solen incloure el fet que les confonguin amb homes transvestits (“No somos travestis… Somos mujeres altas”). El seu humor no és punk, com diuen que sovint se les ha descrit (i suposadament vetat per aquest motiu) sinó que en realitat és molt castís, molt hispànic: un humor negríssim que va de Berlanga a Miguel Gila, de Las Virtudes a Antonia San Juan. Las Glorias s’entenen a la perfecció i improvisen de meravella (“¿Alguien ha abierto un bolso?”), integrant tot allò que passa a la platea i escoltant-se (i agradant-se) l’una a l’altra contínuament. Ens expliquen com la tercera Gloria, la Patiño, va ser deportada ara fa dos anys i retornada al seu país (Argentina) gràcies a la denúncia que li van posar les seves dues excompanyes. També rememoren cadascuna la seva versió del passat, quan es van conèixer al show del Màgic Andreu o bé a l’Àngel Casas Show, depenent de la versió dels fets. Aquestes escenes cubaneres, aquests diàlegs que són Mankiewicz, Cukor, Sirk i el primer Almodóvar, tot al mateix temps, aquestes veus impostades d’actriu de doblatge dels anys cinquanta, van ser dos dels moments més celebrats del show. Las Glorias haurien de treballar més en aquesta direcció, i desenvolupar dramatúrgies més elaborades i trames que depassin el mer entreteniment cabareter (potser la incorporació d’un director i d’un dramaturg no estarien de més, m’atreveixo a proposar). Els moments musicals també van ser molt celebrats (“Esto ha estado un poco aúllado”), i Núria Feliu i Barbra Streisand mai havien sonat tan nostrades, tan de casa (la Feliu sempre ha sigut la reina de Sants, està clar, i des de diumenge passat podem afirmar que la Streisand és l’emperadriu del Poble Sec).

Veient el show de Las Glorias Cabareteras un recorda aquelles mítiques paraules del crític del New York Times que, després de veure l’actuació de Lola Flores al Madison Square Garden, va escriure: “No sap cantar, no sap ballar… No se la perdin!”. Com la mateixa Capitana reconeix, al final del show, és molt fàcil ser Clara Segura i saber interpretar, cantar i ballar (i a més fer-ho tot bé), però pujar a un escenari sense dominar cap d’aquestes tres coses és quelcom que no tothom s’atreveix a fer. El públic de Las Glorias és un públic entregat, això sí: format gairebé exclusivament per fans, que les segueixen fidelment a cadascun dels seus bolos (un cada mig any, si tot va bé) i que en proclama la seva excel·lència a les xarxes socials. Estiguin alerta: Las Glorias s’estan convertint en la companyia de la qual tothom parla a Barcelona, i és només qüestió de temps que el mateix Time Out les inclogui en la seva famosa llista Les millors patates braves de Barcelona.

Postdata: Una faceta a descobrir de Las Glorias Cabareteras, companyia hiperactiva al Facebook, són els càstings que han realitzat per buscar una tercera actriu o un director per al seu proper espectacle. Aquí poden veure dos dels seus vídeos més celebrats, els càstings a una actriu anomenada Clara (“No te agaches a coger arena porque no hay arena”), i a un director anomenat Àlex Erre (“¿Y sigues trabajando?”).