Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

El futur laboral de Lluís Pasqual

Quant de temps pot estar una mateixa persona en una institució pública?

La setmana passada el Teatre Lliure va presentar en societat la temporada 2018-2019 i, un cop feta la presentació, gairebé de passada, Lluís Pasqual va anunciar que el Patronat del Lliure li havia proposat allargar el seu mandat quatre anys més i que ell havia acceptat l’oferta. “Tenim Lluís Pasqual fins al juliol del 2023”, ens dèiem els periodistes asseguts a la sala. L’edat legal de la jubilació a l’estat espanyol són els seixanta-cinc anys, i Lluís Pasqual en té, ara mateix, seixanta-set. A partir del 2027, això sí, l’edat de la jubilació pujarà dos anys i tots ens haurem de jubilar quan tinguem seixanta-set anys. És Lluís Pasqual un home avançat al seu temps?

El món del teatre català és petit, molt petit. La gent de la professió es coneix, això és un fet, principalment perquè tothom en algun moment ha coincidit amb tothom: ja sigui a l’etapa formativa, en escoles o cursos de tota mena, en projectes petits, en el circuit alternatiu, el privat, el públic, treballant a la televisió… La gent de la professió acostuma a anar força al teatre, sobretot quan els conviden a les estrenes, per poder estar al corrent d’allò que fan els seus companys i amics del gremi. I també, naturalment, per poder criticar amb propietat la feina dels altres. L’ecosistema teatral català bascula amb un fràgil equilibri entre la cosa pública i la cosa privada, les famílies i les capelletes, l’amiguisme i l’interès i, en definitiva, les fòbies i les fílies personals de cadascú. Cosa ben natural, d’altra banda. Estem parlant d’arts vives, i no pas de fabricació en sèrie de rajoles de ceràmica. Qui digui que el treball creatiu no depèn en gran manera de les connexions generacionals, socials i afectives, és que no coneix el món de l’art. I no oblidem que el teatre, com a art que es fa en col·lectivitat, és polític per naturalesa.

Darrerament sembla que les coses estan canviant. Col·lectius com Dona’m Escena o Dones i Cultura estan posant sobre la taula quelcom que no havíem vist perquè, senzillament, ignoràvem que existia. El teatre català necessita ser llegit en clau feminista, de gènere, de classe i racial. El teatre català ha de ser qüestionat, de la mateixa manera que qüestionem els nostres líders polítics, i aquí és on canvia tot. El poder sempre ha estat blanc, ric, occidental, heterosexual i masculí. Perquè la mirada sempre era blanca, rica, occidental, heterosexual i masculina. Ara cada cop entren més mirades al joc. I la cosa, senyors, és imparable.

El passat diumenge 1 de juliol, l’actriu Andrea Ros va publicar aquest post al seu mur de Facebook. Ros ha format part de La Kompanyia Lliure les dues darreres temporades, i abans ja havia participat en muntatges del mateix teatre com ara L’onada, Un enemic del poble o El rei Lear. “A mi, el feminisme i la sororitat m’han empoderat profundament”, d’aquesta manera comença la carta de Ros, que escriu arran de l’anunci de la renovació de Lluís Pasqual al capdavant del Teatre Lliure. “I jo ara vull perdre la por d’assenyalar l’abús de poder, la tirania, la falta de respecte i la injustícia”. “Quant de temps pot estar una mateixa persona al capdavant d’una institució pública? Quant de temps és lícit que això passi, independentment que la feina s’estigui fent bé o malament?”. L’actriu terrassenca comença el seu escrit qüestionant-se la continuïtat de Pasqual, per passar a continuació a descriure la seva experiència personal amb el director. “A mi, el Lluís Pasqual m’ha cridat, m’ha ridiculitzat, m’ha posat en evidència, i l’he vist fer-ho impunement perquè “és un geni” , i els genis criden, els genis tracten malament a la gent”. Ros explica la seva experiència durant els assajos d’El rei Lear i amb la Kompanyia Lliure, i afegeix que “el teatre és una altra cosa. Que el teatre és amor, i diversió, i compartir, i aprendre i ser feliç, hòstia puta, ser feliç”.

Andrea Ros critica únicament la manera de treballar de Lluís Pasqual, al seu escrit, i en canvi només té elogis pels treballadors del teatre: “El Lliure és tot amor, tota la gent que hi treballa és màgica”. A continuació passa a qüestionar la programació de la temporada vinent, lamentant el poc espai destinat a la creació o com el Lliure programa ara l’espectacle Aüc, de Les Impuxibles, després que triomfés al passat Grec. “Estimo el Lliure profundament, ha estat casa meva durant cinc anys però jo m’estimo el Lliure, lliure, feminista, jove, compartit, sense por, m’estimo el Lliure divers, canviant, nodrit de tot aquell que en vulgui formar part”. I acaba amb un desig: “El Lliure és nostre, és de totes. I necessitem recuperar-lo com a tal. Necessitem mandats de quatre anys no renovables per poder veure punts de vista diversos, per estar en constant renovació i per fer que el futur del Lliure sigui sempre en present. Necessitem una direcció més jove per poder, així també, arribar a un públic jove, una direcció amorosa perquè el teatre ha de ser sensible i DONES, necessitem dones, excés de dones, perquè el teatre ha de ser feminista”. Ahir a la tarda, el col·lectiu Dones i Cultura va publicar un escrit de suport a Andrea Ros, a Facebook i a Twitter, on conviden a altres persones que hagin patit experiències semblants a compartir la seva experiència en un correu privat.

Tornem al començament. Lluís Pasqual va fundar el Teatre Lliure el 1976, quan tenia vint-i-cinc anys. Si completa el mandat que acaba d’anunciar que renova, en seria director fins al 2023, quan tindrà setanta-dos anys. Hem contactat amb el departament de premsa del teatre, per poder entrevistar Pasqual o la seva adjunta a la direcció artística, però no hem pogut contactar amb ells. Al vestíbul del Lliure de Montjuïc, inscrita en una placa daurada, hi ha la frase següent de Fabià Puigserver: “Què es pot esperar d’una colla de franctiradors bojos que confonen el teatre amb una aventura personal? Què es pot esperar d’uns afeccionats que barregen la gestió, la producció i fins i tot la posada en escena i l’art amb l’amistat i l’amor? Què es pot esperar d’uns incontrolables que fan del teatre una manera de viure i del lloc de treball la seva pròpia casa?”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació