El Dia Mundial del Teatre (sense teatre)

Aquest divendres 27 de març (dia de Santa Lídia) és el Dia Mundial del Teatre. Absolutament tota l’activitat escènica ha estat cancel·lada, i ajornada sine die. Ai, que patirem. Durant aquesta setmana s’havien d’haver celebrat diverses activitats (com ara els Premis de la Crítica, entre d’altres), que evidentment s’han suspès. Quin sentit té celebrar el Dia Mundial del Teatre sense teatre? Enmig de l’allau de l’oferta telemàtica de tota mena que ens ha caigut a sobre, amb el debat sobre si el teatre enregistrat es pot comparar al teatre de veritat, aquest divendres celebrarem el teatre. Com ho farem?

El passat 5 de març, quan encara podíem sortir i petonejar-nos amb desconeguts sense remordiments (recorden?), l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) va obrir un concurs públic d’idees per a la futura gala “Catalunya aixeca el teló” que se celebrarà, si tot va bé, el pròxim 7 de setembre al Gran Teatre del Liceu. El lema era “Un món sense teatre”. Si em diuen que la guionista de tot això va ser la vident Luz Arnau, m’ho crec. “El teatre no és cinema ni televisió ni pintura. Ho deia Shakespeare: el teatre està fet de la matèria dels somnis”, escrivien al comunicat de premsa. Ho sabem, citar el bard de Stratford-upon-Avon és un lloc comú, un clixé. “Estem bojos? Potser sí. Com deia Shakespeare: amb les nostres bogeries renunciem a ser el que som per convertir-nos en allò que somiem ser”. Dues cites del bard en un mateix escrit ja són vermella directa (això és una referència al món del futbol, pels profans en el tema). Fem l’exercici, vinga. Com seria un món sense teatre? Doncs un món com el que tenim ara mateix. Següent pregunta.

La “mala salut de ferro” del teatre (català, eslovè o filipí) és un altre lloc comú ben cert. Fem una mica d’història. 1895: els germans Lumière patenten el cinematògraf. “Això és la fi del teatre!”, cridaven alguns. Anys cinquanta del segle XX: la televisió s’expandeix a bona part del món. “Això és la fi del teatre!”, cridaven uns altres. Anys noranta del segle XX: Internet arriba a les llars de mig planeta. “Això és la fi del teatre!”, cridaven els besnets dels primers. 2015: Netflix arriba a l’estat Espanyol. “Això és la fi del teatre!”, postegen els millenials a les seves xarxes socials. I qui dia passa, any empeny. No parlaré ara de xifres (a Núvol som més de lletres), però la gent segueix (o seguia, abans del coronavirus) anant al teatre, ja sigui a veure l’Àngel Llàcer, l’Angélica Liddell o El Mago Pop (sobretot aquest últim). Regalo una idea: si aquests tres fan un espectacle junts, es fan d’or. Aquí ho deixo.

Dubto seriosament sobre si cal seguir reivindicant el teatre. És com les bledes, el color groc o la música: sempre han existit i sempre existiran. Cal reivindicar, és clar, que els governs d’aquí i d’allà creguin en la cultura, de veritat. Si ens parlen d’indústries culturals, que subvencionin la cultura com la SEAT. O com la pera llimonera de Lleida. Fem pressupostos amb cara i ulls. Superem el ridícul 2%. Creem un règim dels artistes. Baixem l’IVA. Etcètera. El teatre, com la gastronomia, les danses tradicionals o la Núria Feliu, sempre sobreviu i es reinventa. Pensar en un món sense teatre és pensar en un món com el que ja tenim: individual, individualista, egocèntric i egoista. Els egos dels teatreros deixa’ls anar, també. Si com a tribu encara ens reunim, en ple 2020, en una sala i juguem a que ens expliquin històries i ens prenguin el pèl, no sé què més cal reivindicar. Veure l’escena entre John Malkovich i Sharon Stone a The new Pope és una meravella, però tenir un grup d’actors respirant, suant, parlant (i fins i tot escopint) davant nostre no té preu. És el que ens fa humans. La tribu. La colla. La rotllana a l’escola, el foc de camp, la Sala Gran del TNC. És tot la mateixa cosa.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.