“El desplume” o el retorn del cabaret dels anys setanta

Semolinika Tomic ha aconseguit convertir el primitiu Cercle Barcelonès Sant Josep en un potent centre de producció i difusió de la creació contemporània. I ha tingut la felicíssima idea de recuperar un dels gèneres menors per antonomàsia, el music-hall, amb una sessió al mes del cabaret “El desplume”.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

L’Antic Teatre està de celebració, ja que enguany arriba al seu desè aniversari, després d’un parèntesi on va tancar les seves portes per adequar l’espai, i té en preparació la publicació d’un llibre commemoratiu dels seus primers deu anys d’història, en el qual es pot col·laborar mitjançant una campanya de micromecenatge.

Semolinika Tomic ha aconseguit convertir el primitiu Cercle Barcelonès Sant Josep en un potent centre de producció i difusió de la creació contemporània, extenent el seu radi d’acció cap a l’organització de festivals (B2B: Barcelona-Berlin) o la creació de l’AdriAntic, un centre d’investigació, residències i assaigs per a artistes. Sempre amb un esperit altament crític, experimental, polític i festiu al mateix temps, per l’Antic Teatre han passat la majoria de companyies locals i internacionals que estan experimentant amb la creació escènica, amb una presència constant de la dansa, la performance, la música i l’organització de saraus varis.

Si tot això no fos prou motiu de joia i satisfacció, els de l’Antic Teatre han tingut la felicíssima idea de recuperar un dels gèneres menors per antonomàsia, el music-hall, programant una sessió al mes del cabaret “El desplume”. La primera sessió va tenir lloc el passat 17 de gener, juntament amb la projecció del documental “Madame Arthur” dirigit per Eduardo Gión (comissari de l’exposició sobre Pierrot que es va poder veure al mateix teatre i organitzador del cicle), i les properes representacions tindran lloc el 24 d’abril, el 22 de maig i el 19 de juny. El seu objectiu és descaradament simple i honest: reivindicar el cabaret que va tenir lloc a Barcelona durant la dècada dels anys setanta, a locals mítics com ara La Bodega Bohemia, Barcelona de Noche o Gambrinus, i fer-ho a través d’alguns dels artistes que van protagonitzar aquella època on la ciutat ja estava cansada de ser grisa i provinciana i es volia avançar a la llibertat que encara trigaria uns anys en arribar. Presentat per un excel·lent mestre de cerimònies, Victor Guerrero, conductor elegantíssim en tots els seus canvis de vestuari i amb una dicció perfecta, “El desplume” compta amb estrelles convidades que aniran variant a cada sessió i amb participacions sorpresa, combinats amb projeccions de documents impagables sobre aquell temps. Sense més pretensions que entretenir, i al mateix temps amb una clara voluntat de desenterrar un dels gèneres més populars i més salvatgement bandejats de l’”alta cultura” en aquesta ciutat amb tan mala memòria, “El desplume” és una hora i mitja de cançons, monòlegs, interacció amb el públic i lluentons, amb una platea que és una mescla irresistible d’antigues estrelles, vells amics, admiradors còmplices i espectadors joves amb ganes de presenciar en directe ni que sigui una reproducció d’aquella època en la qual Barcelona encara era canalla i “ser gai no estava de moda, sinó que érem simplement maricons”.

En la sessió del 27 de març Victor Guerrero estava acompanyat per Israel Samso, altrament conegut com “la Pubilla” (neboda de Núria Feliu, segons les males llengües), humorista “picant” i cantant de veu potent, i per una impressionant Gilda Love que, amb els seus 87 anys i diverses capes de maquillatge va demostrar a un públic entregat que els lluentons i les plomes no distingeixen edat o gènere, i que el millor que li pot passar a un artista és estar a dalt d’un escenari i rebre els càlids aplaudiments del públic.

Com si es tractés d’una continuació apòcrifa de l’esplèndida exposició “El Paral·lel, 1894-1939” comissariada per Xavier Albertí i Eduard Molner que vam poder veure fins fa poc al CCCB, “El desplume” és una mena de crit reivindicatiu, que enlloc de titular-se “Per què no en sabíem res?” es podria encapçalar amb una altra pregunta, llançada al vent amb aquell to autoparòdic que tan bé sap fer un home vestit de dona: “Què se n’ha fet, de tot aquell món?”

Els espectadors més joves, que probablement només coneixen aquest món de la revista per la recreació i homenatge que en va fer La Cubana en el seu espectacle “Cómeme el coco, negro”, s’ho passaran d’allò més bé i descobriran un gènere i, sobretot, uns artistes que ja eren moderns abans de la invasió gens subtil de moderns que pateix aquesta ciutat avui en dia. Els espectadors de més edat, a part de conèixer un dels teatres més “moderns” dels que disposa Barcelona actualment, tindran l’oportunitat de tornar a riure, cantar i aplaudir amb un món que conserven en algun racó de la seva memòria teatral. Tothom surt guanyant, per tant. Chapeau per l’Antic Teatre i visca la ploma i la lentejuela!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació