El debut revelació

A aquestes altures, dir que ‘Com dir-ho?’ és l’obra “mestra” de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) pot semblar una temeritat o, si més no, una boutade. El fet és que el veterà guionista i dramaturg, amb el temps, ha llimat a l’extrem el seu estil literari i, sobretot, ho ha fet en obres com aquesta, de distància curta, és a dir, de durada breu —setanta minuts—, i d’escenari a tocar dels espectadors.

‘Com dir-ho?’ tanca una trilogia molt especial de l’autor. Tres obres de parella: ‘Soterrani’ (dos homes), ‘Dues dones que ballen’ (dues dones) i ‘Com dir-ho?’ (un home i una dona). Les tres han estat dirigides per Xavier Albertí, futur i imminent director, ja en actiu, del Teatre Nacional de Catalunya, i les tres han tingut com a espai d’estrena tres sales petites de Gràcia: la Beckett, el Lliure i, ara, l’Almeria. Per cert, amb la recuperació aquí de l’enllosat verd de ‘Dues dones que ballen’, es fa també un silenciós homenatge a la desapareguda actriu Anna Lizaran, que amb Alícia Pérez, la van estrenar al Lliure de Gràcia.

Ni l’autor, ni els intèrprets, ni el director i, en conseqüència, els mitjans de comunicació han volgut parlar amb claredat de què tracta ‘Com dir-ho?’. Això, que pot semblar que vagi a la contra del crit als espectadors o que obeeixi a una estratègia de publicitat, es fa absolutament imprescindible en aquesta obra. No se’n pot dir res. De la mateixa manera que és una mala jugada explicar el final d’una pel·lícula abans d’entrar a la sala, seria una mala jugada desvelar a on condueix la trama de ‘Com dir-ho?’.

El que sí que es pot dir és que els espectadors se sentiran tocats i enfonsats per la plenitud de l’obra. Un diàleg sense diàleg que va dibuixant una rastellera de possibilitats sobre la relació que uneix els dos personatges: un professor d’universitat i escriptor de ficció sense gaire geni i una alumna de fi de llicenciatura i futura escriptora de ficció amb un futur brillant.

Secret en veu baixa per a futurs espectadors: a l’obra hi ha un tercer personatge absent. És la clau de tot el que hi passa. L’esclat final. Només una frase al minut setanta de la representació. Només una. Impactant. De gran mestratge teatral. Una frase que justifica totes les ambiguïtats o les possibilitats que ell i ella han anat deixant pel camí en la seva trobada.

A fora plou. Plou molt. A bots i barrals. Fins i tot al pati de l’apartament, l’aiguat ha fet caure un tendal. Ell arriba a l’apartament de l’alumna sense que ella l’esperi. Ella fa tres dies que no es mou de casa acabant un treball de final de carrera. Ell li ha de dir alguna cosa molt important. Però, ¿com li ho ha de dir? ¿Com dir-ho…? Un cara a cara d’estira-i-arronsa que va tensant la situació, que fa passar cadascun dels dos personatges des del domini a la submissió, del desig al rebuig, de l’elogi que pot semblar interessat al convenciment que l’elogi és honest.

Al costat d’un text mil·limètric de Benet i Jornet que manté sempre la incògnita sobre la veritable relació que ha atret com un iman els dos personatges i que Xavier Albertí, com a director, ha mantingut amb el fre de mà posat perquè cada rèplica acolli una mica més el clima angoixant, hi ha, esclar, la magnífica interpretació, carregada de tensió i sentiment dels dos personatges. Si això fos Hollywood, diríem que ha nascut una estrella. I és sabut que qualsevol naixement estel·lar requereix d’un puntal a l’altra banda que li permeti brillar a l’escenari.

La conjunció entre Jordi Boixaderas i Clàudia Benito és perfecta. A la intensa i llarga trajectòria d’ell cal oposar la sortida a la llum d’ella, un debut en solitari que no és tal debut perquè l’acriu Clàudia Benito —actualment tercer curs de l’Institut del Teatre— ja ha treballat en diversos rodatges de curts de l’ESCAC i en altres espectacles teatrals col·lectius a la Nau Ivanow, el Llantiol o en representacions de curs al Studio Theatre Arts Educational School de Londres. Sí, però, que es pot afirmar que Clàudia Benito s’ha convertit en aquesta obra de Benet i Jornet en allò que, en el sector, s’anomena Actriu Revelació de la temporada. Premi, doncs.

A ‘Com dir-ho?, l’actor Jordi Boixaderas (el professor) es va enfonsant lentament en la pell d’un personatge ja ensorrat abans de començar. I l’actriu Clàudia Benito (alumna) manté, des de la irritació personal, la seva força de protecció, convençuda que coneix molt bé el que el professor vol d’ella, fins que la mateixa força que la manté acabarà engolint-la. I de rerefons, un missatge subliminal: la literatura, per a qui té la fusta d’escriptor, no et deixarà mai ni viure ni tampoc morir del tot. La literatura et pot salvar de qualsevol tragèdia.

«Com dir-ho?», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Escenografia. Víctor AIGo i Jordi Soler. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Víctor Álvaro. Direcció: Xavier Albertí. Producció de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 6 març 2013.