El cinematògraf sonor de La Tristura

La Tristura ha presentat el seu espectacle Cine al Festival Grec, en dues sessions al Teatre Ovidi Montllor del Mercat de les Flors. Però que ni la malenconia del nom de la companyia ni el títol del muntatge els facin fer-se una imatge equivocada. Cine no consta d’un desplegament tècnic abassegador (quelcom molt comú als festivals d’estiu, d’altra banda) ni d’una tristesa impenitent. Tot i la duresa del tema que tracta, el compromís, l’elegància i la delicadesa de la proposta ens va acabar guanyant. Una road movie tranquil·la sobre els nens robats a Espanya durant el franquisme? Sí, és possible. Posin-se els auriculars, si us plau.

Potser ja ho he dit aquí alguna altra vegada (un es va fent gran i es repeteix), però mai no he entès perquè es diu que la sala Ovidi Montllor forma part del Mercat de les Flors, quan en realitat és a dins de l’Institut del Teatre. Els simpàtics i diligents acomodadors (del Mercat de les Flors) ens fan entrega d’uns auriculars, previ intercanvi d’una penyora en forma de DNI, i entrem a la sala. Ens posem els cascos i sona la Suite espanyola d’Isaac Albéniz. I és que l’obra que veurem és molt espanyola. Un país que té més de 300.000 nens robats, pràctica que va tenir lloc durant el franquisme i fins als anys vuitanta, un fet que gran part de la població desconeix. Però és que no cal remenar les ferides del passat, és clar. A Argentina en tenen uns cinc-cents i en parlen. “Han encontrado el 201”, diuen als telenotícies quan els fills poden trobar els seus pares biològics o viceversa. Apareix en escena Celso Giménez, autor i director de l’espectacle (juntament amb Itsaso Arana), i ens transmet la seva alegria de tornar a ser a Barcelona, després de nou anys de la seva primera (i única) visita, a l’Adriantic el maig de 2009 amb Nacimos para ser estrellas.

Una platea plena d’espectadors, tots amb uns auriculars posats, és una imatge molt suggerent. Quan s’apaguen els llums de sala, tots ens convertim en llumetes verdes (una per auricular, per tant, una per espectador), la prova fefaent que l’aparell funciona. El teatre, una experiència col·lectiva, es transforma amb els cascos en una experiència individual. Encara que haguem vingut acompanyats, la nostra experiència serà solitària, i les veus que sentirem durant l’espectacle ens parlaran només a nosaltres. L’opció de la companyia per aquest dispositiu sonor té dues raons de ser: en primer lloc, veurem una pel·lícula, realitzada amb mitjans teatrals, i l’espai sonor serà qui ens traslladarà a una cafeteria o a un carrer amb trànsit. Però en segon lloc, i el més important, el xiuxiueig de la narradora va dirigit a nosaltres, individus: a cadascun de nosaltres, com un missatge privat.

“Dicen que a los veinte años un hombre tiene la cara que Dios le ha dado. A los cuarenta, el rostro que le ha dado la vida. Y que a los sesenta tiene la cara que se merece. Pablo ha cumplido ya treinta años, y piensa que quizá ha llegado por fin el momento de empezar este viaje”. El Pablo és el protagonista d’aquesta història, un home a la recerca dels seus pares, que emprén un viatge físic i emocional. El músic Pablo und Destruktion (l’asturià Pablo García Díaz) és Pablo, i no sabem si l’obra té algun element autobiogràfic i, d’altra banda, no ens fa cap falta saber-ho. Itsaso Arana és la narradora i també un dels personatges més interessants de l’espectacle, una fotògrafa de bona família (“No soy culpable de tener dinero. No soy responsable de haber nacido”), formada a les millors escoles del món, que presenta un projecte artístic sobre el penediment. La seva obra recol·lecta instantànies de manifestacions i actes multitudinaris, centrant-se en primers plans de joves amb la il·lusió a la mirada. L’orgull de “haver estat allà”, en un moment històric, la portarà a Torí, Berlín o Santiago de Xile, en un projecte artístic que no té cap imatge d’Espanya. “Walter Benjamin, claro”, respon ella davant d’un tribunal que no veiem (som nosaltres), però la fotògrafa es decanta més per Frank Sinatra i el seu My way: “Regrets, I’ve had a few, but then again, too few too mention”. La cançó més coneguda de Sinatra la relaciona directament amb el Non, je ne regrette rien, d’Edith Piaf, composada el 1956 i que l’exèrcit francès va adoptar com a hime no oficial durant la Guerra d’Algèria. Sembla que ja no ens penedim de res i, a més, sense cap mena de vergonya. Ja em permetran el símil, però això em fa pensar en el que fan molts joves d’avui en dia: es declaren ignorants en un determinat camp, i en comptes de voler esmenar-ho sembla que se’n sentin orgullosos. Tot i que semblaria que Pablo és el fil conductor de l’espectacle, la jove fotògrafa acabarà tenint un paper clau, perquè serà el punt d’unió de Pablo amb el seu passat, o el que és el mateix, amb el jutge que va tractar el seu cas.

És aquí on hem de parlar de Fernanda Orazi, actriu argentina afincada a Madrid fa alguns anys, i que aquí hem pogut veure a La realidad, de Denise Despeyroux (Sala Beckett, 2013), o a Los bichos, de Pablo Messiez (Temporada Alta 2015). Després de veure La realidad, servidor escrivia: “Si un superheroi necessita els seus superpoders per a ser definit com a tal, podríem dir que Orazi és una superactriu amb dosis ingents dels dos elements bàsics amb els quals juga un intèrpret: la veritat i la facilitat. La veritat a l’hora de parlar, de moure’s, de respirar, de convertir-se en una altra persona, i la facilitat a l’hora d’executar-ho, una mescla de seguretat i de tranquil·litat que ens provoca la sensació que allò que estem presenciant és quelcom fàcil de fer”. Ja sóc oficialment un crític que s’autocita, quin horror. Però és que el que fa aquesta actriu és molt fort. Ja sigui en el paper de l’advocada que tracta els casos dels nens robats, de la cambrera argentina que Pablo coneix a Torí o, sobretot, interpretant el jutge que és al mateix temps avi de la fotògrafa, Orazi ho fa tot fàcil, facilíssim, i aparentment sense fer res. Volem més Fernanda Orazi als nostres escenaris. Al setembre farem una escapadeta a Madrid, on la intèrpret participarà a Ensayo, el nou muntatge de Pascal Lambert, acompanyada d’Israel Elejalde, María Morales i Jesús Noguero, a El Pavón Teatro Kamikaze.

El cine, l’especularitat del teatre i les connexions entre les neurones del nostre cervell i la galàxia són algunes de les constants estètiques d’aquesta posada en escena: l’espai, dissenyat per Ana Muñiz, separa l’escenari de la platea amb un tul transparent, i gran part de l’obra els actors estan situats al darrere. Petits i senzills sets ens situen en un instant a una cafeteria urbana o un bar de carretera, i l’espai sonor d’Eduardo G. Castro acaba de fer la feina. Una filera de butaques de cinema és moguda per un grup d’eixerits nens (ens van dir que venien dels cursos de teatre de les Cotxeres Borrell), que ens miren a nosaltres i al cosmos estrellat. Pablo veu La quimera del oro (Charles Chaplin, 1925) en aquest cinema. La quimera de Pablo és saber qui són els seus pares, quina de les tres dates de naixement possibles que coneix és la correcta, tot i que la cambrera argentina ho té molt clar: segur que el seu signe de l’horòscop és de foc.

Els humans trobem aixopluc a les sales fosques: ja sigui als cinemes o als teatres, ens apartem momentàniament de les nostres vides i entrem a aquestes coves de solitud i silenci. Per als intèrprets de Cine deu ser molt curiós veure una platea plena de gent silenciosa, gent sola, cadascú dins l’aïllament que provoquen uns auriculars.

Semblaria que el clímax de l’espectacle és la trobada de Pablo amb el jutge, que Fernanda Orazi construeix magistralment només amb l’ajuda d’una camisa blanca i engominant-se els cabells: “Nosotros no robábamos niños. No nos los quedábamos”. El representant del cinisme del poder judicial, una de les tres potes d’un sistema perfecte (monges-metges-jutges) que actuava amb total impunitat, no se’ns presenta com un monstre, sinó com un jutge jubilat que ens parla de la seva néta, una fotògrafa prometedora a qui li cita frases de Carl Gustav Jung. Els depredadors poden dormir tranquils, diu, perquè saben que no corren perill, mentre que els herbívors sempre han d’estar alerta. El jutge surt d’escena i Pablo es troba amb la fotògrafa, que veu com tota la vida ha estat intentant fugir de la família que li ha tocat però que això no és tan fàcil de fer com sembla. “Hay que emanciparse de los padres”, li diu.

I l’espectacle s’acaba, sense que sapiguem si Pablo trobarà o no els seus pares, i si la fotògrafa aconseguirà o no independitzar-se de la seva família. L’absència de penediment que vol denunciar amb la seva obra és precisament el pes que porta ella mateixa a les espatlles. Pablo canta una cançó final, amb els nens que han fet de tramoies asseguts a les escales del públic, deixant inconclusa la road movie a la recerca dels seus orígens. “De tanto galopar me caí de la burra”, diu, i l’espectacle s’acaba.

Programadors catalans: no trigueu nou anys més per tornar a portar La Tristura als nostres escenaris, si us plau. No són libanesos ni holandesos, però també ho fan molt bé.