Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

E la nave va

Hem anat amb moltes ganes al Mercat de les Flors a veure La nau dels bojos, el darrer muntatge de La Calòrica

Hem anat amb moltes ganes al Mercat de les Flors a veure La nau dels bojos, el darrer muntatge de La Calòrica, projecte que va guanyar el Premi Adrià Gual 2012, concedit per l’Institut del Teatre. Després de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, L’editto bulgaro i la peça Ekstraodinarnyy, que es va poder veure dins el cicle Aixopluc del Teatre Lliure, anàvem amb moltes ganes a veure La nau dels bojos, i lamentem moltíssim dir que en aquest cas la jugada no els ha acabat de sortir bé del tot.

El text de Joan Yago, dramaturg de la companyia, és una ambiciosa teatralització lliure d’un dels quadres més coneguts del pintor flamenc Hieronymus Bosch, amb el mateix títol, precursor de la crítica social de George Grosz i del surrealisme més carnal de Salvador Dalí. Metàfora d’Europa, aquest continent on “empedrem els carrers i fem les catedrals altes”, que tant durant l’epidèmia de la Pesta Negra de l’Edat Mitjana com en el moment actual sembla perdut, com una nau sense timó ni capità (és horrible pensar que totes les metàfores marineres estaran associades durant molt de temps a la figura d’Artur Mas), l’espectacle divaga, com la pròpia nau, sense saber molt bé cap a on tirar. Si bé el text, llegit en la calma del sofà, la llar de foc i la pipa encesa, conté interessants reflexions, paràboles i històries diverses, és en la seva posada en escena i, sobretot, en la seva direcció d’actors, que no acaba de quallar. El fet que els actors siguin tots de la mateixa generació, al voltant dels vint-i-llargs i els trenta-pocs, dóna inevitablement a l’espectacle un aire de taller de l’Institut del Teatre, sobretot en el paper del bisbe Henry, interpretat per un correctíssim Aitor Galisteo-Rocheo, que tot i que fa creïble un personatge d’edat avançada no podem deixar de mirar els seus cabells emblanquinats i no acabar de creure’ns-el del tot. El text, de la mateixa manera, pateix d’una primera part totalment explicativa, on els personatges s’expliquen allò que ja saben per fer arribar la informació a l’espectador (“portem un any a la nau”, “el capità Klaus va ser el bufó d’un rei molt important”, etc.) que lluny de facilitar la tasca acaba perjudicant el muntatge.

El fet que tots els personatges parlin del capità i aquest trigui ben bé una mitja hora en aparèixer, posa a l’actor Xavi Francés (el genial Berlusconi amb accent valencià de L’editto bulgaro) en una delicada situació, ja que els expectatives són molt altes. I si bé ell se’n surt, i amb nota, sembla que el propi text i la direcció acabin abandonant el personatge, que es difumina i acaba gairebé desapareixent. El seu monòleg, reivindicació de la figura del bufó, aquells éssers situats “entre la bogeria i la lucidesa” que coneixen un misteri que roman desconegut a la majoria dels mortals, podria ser perfectament un dels show-stoppers de l’espectacle, i tot i així es queda a mig camí. La sensació de quedar-se a mitges recorre altres moments del muntatge, sobretot en el suposat moment de “bogeria” final, que es limita a que el bisbe aparegui maquillat i vestit amb túnica i la tavernera toqui una mica la pandereta. El personatge de la misteriosa dama vestida de negre, que en somnis canta Vesti la giubba de l’òpera Pagliacci de Leoncavallo, tampoc acaba de resultar del tot aconseguit, si bé a la darrera part l’actriu Esther López es deixa anar una mica i pren més presència escènica.

L’escenografia i el vestuari, d’altra banda, signats per Albert Pascual, són al meu gust massa nets, massa polits, massa atemporals i anacrònics al mateix temps per a un text d’aquestes característiques. Aquest muntatge s’hauria pogut fer amb una taula i quatre cadires, amb una estètica molt més punk i no tan encotillada, i segurament hauria funcionat molt millor. La fusta és massa nova, l’atrezzo és massa cuqui, massa pensat (el sillonet de pell, la màquina d’escriure Olivetti, el raconet amb plantes), i potser acaba per descol·locar encara més l’espectador, immers en una mena d’atemporalitat que no acaba de ser ni carn ni peix.

Tot i aquesta crítica, no obstant, seguirem creient en La Calòrica, seguirem esperant el seu proper muntatge, i deixarem a la companyia l’oportunitat d’equivocar-se. Dins del panorama de vegades inquietantment uniforme de la dramatúrgia contemporània catalana, s’agraeix moltíssim sentir veus amb una personalitat tan marcada com la de Joan Yago, que defuig dels temes i els plantejaments “de rabiosa actualitat” per bastir espectacles amb un llenguatge absolutament propi, acompanyat del director Israel Solà i una companyia d’actors amb una gran complicitat. De vegades els diners no fan la felicitat (tot i que hi ajuden molt, és clar), i potser si aquest espectacle no hagués guanyat el Premi Adrià Gual 2012 les coses haurien anat d’una altra manera. Qui sap… Tot i així, és millor fer com el centpeus, seguir caminant incansablement, perquè si ens preguntem com carai ens ho fem per poder moure els cent peus coordinadament i sense entrebancar-nos, potser ja no podrem tornar a fer una passa mai més.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació