Dos enemics brillants a la Sala Muntaner

A la Sala Muntaner s’acaba de reestrenar Cosmètica de l’enemic, un espectacle dirigit per Magda Puyo i protagonitzat per Lluís Soler i Xavier Ripoll: estarà en cartellera fins al 10 de novembre.

 Cosmètica de l’enemic és una adaptació teatral de la novel·la homònima de l’escriptora belga Amélie Nothomb, traduïda per Pablo Ley, i efectivament sembla una obra destinada a l’escenari: l’acció succeeix durant un temps curt en un espai tancat –la sala d’espera d’un aeroport– i pren forma de duel verbal a vida i mort entre dos personatges de caire dostoievskià, que podrien ser dos desconeguts que es troben per atzar o bé els dos costats oposats de l’home, el clar i el fosc. Els actors que els encarnen, Lluís Soler i Xavier Ripoll, són esplèndids: saben parlar, gesticular, moure’s i fins i tot callar d’una manera expressiva i magnètica, amb una seguretat total i una vehemència que posa els pèls de punta, però sense sobreactuar ni autocomplaure’s en cap moment, i és gràcies a ells que l’espectacle ens manté en una tensió constant durant una hora i mitja.

Pel que fa al text, té un passatge que trobo d’una força i suggestió especial. El personatge “fosc” de Textor Texel (Lluís Soler) li conta a Jérôme Angust (Xavier Ripoll) que de petit vivia a casa dels seus avis, i tenia l’obligació d’alimentar copiosament els seus tres gats. Haver de tocar el menjar de gats amb les mans i barrejar-lo amb arròs li produïa una repulsió física terrible; però una vegada, just quan aquella repulsió havia arribat al seu punt màxim, de cop i volta, sense saber per què, va començar a engolir les detestables pastetes amb una voracitat desfermada fins que se les va acabar totes davant la mirada perplexa dels felins. És aleshores que em vaig adonar, prossegueix el personatge arravatadament, que aquell que es menjava allò no era jo mateix, sinó un monstre que vivia dins meu i esclatava en una rialla diabòlica a l’interior del meu estómac.

Aquest detall pertorbador m’ha recordat un moment de La metamorfosi de Kafka, quan Gregor descobreix que justament aquell tros de formatge que li feia fàstic el dia abans de la transformació perquè començava a florir-se, ara li sembla deliciós; i el seu esperit, encara mig humà, rep una sotragada de pànic. És molt revelador que la frontera entre l’home i l’animal la marqui una cosa tan senzilla com els gustos alimentaris; en canvi, la línia que separa la llum i la fosca dins d’un mateix  resulta molt més difícil de definir. Deu ser per això que Textor Texel i Jérôme Angust, en els breus respirs que els concedeix la batalla dramàtica, ara es queden palplantats, un a cada extrem de l’escenari, ara es posen tan prop l’un de l’altre com si estiguessin a punt de fer-se un petó.