Els darrers anys, un conte de la periodista, escriptora i consultora de criança Míriam Tirado ha circulat de mà en mà entre els pares i mares de Catalunya convertint-se en un veritable fenomen literari. Ara, el relat d’El fil invisible (B de Blok, 2020), que ja ha venut més de 200.000 exemplars, amenaça d’esdevenir tot un fenomen escènic gràcies a la vibrant adaptació musical produïda per Viu el Teatre que es pot veure fins al 12 de gener al Teatre Goya. L’espectacle forma part del cicle «Goya en família» que el pròxim diumenge 15 de desembre al matí celebrarà la seva festa inaugural conjunta amb el cicle «Romea en família» a la plaça de la Gardunya de Barcelona.

Vaig assistir a la funció d’El fil invisible. El musical el passat 8 de desembre a la tarda –amb les entrades exhaurides i la platea plena de gom a gom– i vaig comprovar amb plaer com, malgrat allargar-se fins a l’hora i quart de durada, ni un sol infant va perdre’s cap detall del que succeïa a l’escenari del Goya.

Amb un ritme trepidant, l’obra captiva els espectadors de totes les edats amb una premissa ben senzilla: hi ha un fil invisible que surt del melic de cadascú i que ens connecta amb els nostres éssers estimats. La descoberta d’aquesta connexió màgica servirà per reconfortar un amic de la protagonista que viu una situació familiar complicada.

La Míriam Tirado explica que aquest vincle umbilical permanent se li va ocórrer quan una de les seves filles li va preguntar, ja fa uns anys, «per a què serveix el melic». Aquesta unió fictícia «ajuda les criatures a sentir-se connectades i a entendre què passa quan l’altre no hi és, no només en termes d’espai físic sinó també respecte a la mort», sosté l’autora.

La partitura de l’espectacle és molt variada, amb estils que van des del pop al rap passant per diversos ritmes llatins. Una sonoritat enèrgica i poderosa, amb unes lletres molt ben rimades, que de seguida atrapen als infants de la generació Eufòria. No és casualitat que un dels lletristes de l’obra sigui en Daniel Anglès, que just aquesta setmana ha celebrat trenta anys de trajectòria professional vinculada al món dels musicals i que, precisament, és una de les cares visibles del popular concurs de 3Cat.

No obstant això, Alícia Serrat i Víctor Arbelo, els altres dos creadors de la proposta, també tenen un currículum envejable en el món dels musicals i, en el cas de Serrat, directora de l’espectacle, també en l’àmbit del teatre familiar. Una font de talent inesgotable que es complementa amb les vistoses coreografies ideades per Oscar Reyes, que podran ser fàcilment replicades per la legió de fans que el musical comença a acumular.

Per a aquesta reeixida adaptació del conte de Míriam Tirado, l’equip format per Anglès, Arbelo i Serrat ha creat deu cançons completament originals que, a més a més, estan disponibles a les grans plataformes d’àudio com Spotify gràcies a la col·laboració de la discogràfica U98 Music. Un fet que, malauradament, encara no és prou habitual entre els musicals en català i que, en aquest cas, en tractar-se d’una obra per a públic familiar, adquireix una especial rellevància.         

Les cançons són defensades amb solvència per tot el repartiment amb un parell de moments estel·lars a càrrec d’Alba Serrano i Aina da Silva. Serrano, protagonista de l’obra, emociona a tothom amb el gran hit «El fil invisible», i Aina da Silva demostra tot el seu talent a «Súper Lia», un veritable showstopper digne de les grans dives del pop, com Beyoncé, i que recorda els números del reconegut musical Six (2017), que a la primavera del 2025 aterrarà al Teatre Coliseum en la seva versió original.

En general, les veu femenines brillen més que les masculines, però l’energia de Rubén Albaladejo i Sergi Espina està a l’altura de les seves companyes. La cançó d’Albaladejo, «El meu dinosaure», amaga una de les grans sorpreses de l’espectacle, mentre que Espina –a qui molts vam descobrir en un rol completament diferent a la cruenta Dirrrty Boys de Gerard Guix– es marca un rap antològic a «No sé què em passa».

Aquests quatre joves intèrprets estan acompanyats per una actriu que interpreta tots els personatges adults de l’espectacle i que el dia de la meva funció era la Lourdes Fabrés, tot i que habitualment aquest rol recau en la popular Beth Rodergas, que ha tornat a fer teatre després de set anys allunyada de la interpretació. Desconec com es deu desenvolupar la Beth en escena –tot i que el seu domini musical està fora de dubte–, però val a dir que Fabrés brilla en el fresc de professors que interpreta i sap transmetre l’afabilitat que li escau a la narradora de l’espectacle. Marina Requero i Javi Vélez són els altres swings o suplents que, en algunes funcions, assumeixen el paper dels altres protagonistes. 

L’espai escènic, ideat per Joana Martí, està dominat per una gran prestatgeria plena de llibres que amaga més d’una sorpresa i, en consonància amb els valors de la lectura que transmet bona part de l’espectacle, prescindeix de qualsevol recurs audiovisual. Tal com va explicar Daniel Anglès en la presentació de l’obra, «volíem que l’espai escènic fos analògic, sense pantalles ni projeccions, per portar els nens i nenes al món de les coses que es toquen i es transformen a través de la imaginació».

De fet, la reivindicació del poder de la imaginació és un dels nuclis centrals de l’obra i del conte de Tirado i és el motor de les aventures que viuen el grup d’amics que protagonitza El fil invisible. El musical, una obra de factura impecable que està cridada a ser un nou èxit familiar com ho han estat altres adaptacions recents de contes d’èxit com El petit Príncep o El monstre de colors.