Dia d’Acció de Gràcies

A Humans, producció de Focus estrenada dijous al Teatre Romea dins el programa del Festival Grec, el dramaturg nord-americà Stephen Karam es proposa una d’aquelles coses tan fàcils i alhora tan difícils, que consisteix a situar l’acció en un moment del calendari immediatament reconeixible i de gran càrrega emocional, com és el dia d’Acció de Gràcies.

Thanksgiving és l’única data de l’any en què les famílies nord-americanes, sovint escampades per tot el país, es reuneixen incondicionalment. Moment més sagrat que el mateix dia de Nadal, que va acompanyat del ritual culinari del gall dindi rostit. És el dia en què no pots esquivar la família i estàs obligat a encarar-te amb els teus orígens i, en definitiva, amb tu mateix. Sovint, però, un àpat joiós amb la família es pot convertir en una olla a pressió.

A Humans l’efecte d’aquesta pressió és particularment eficaç perquè l’autor s’aplica a respectar les tres unitats dramàtiques clàssiques d’acció, temps i lloc. L’obra, d’un sol acte, es descabdella durant el sopar d’Acció de Gràcies en un dúplex claustrofòbic de Chinatown a Nova York. L’acció se centra en el retrobament d’una família de classe mitjana desventurada i empobrida que no acaba d’aixecar el cap i que no s’està de tractar-se amb mútua crueltat. Karam supera amb nota el repte de mantenir durant tota l’obra sis personatges a escena interactuant sense cap salt temporal ni canvi d’ubicació. Pura marqueteria teatral.

En escriure Humans, Karam jugava amb l’avantatge que els seus espectadors es podien identificar molt clarament amb la situació, però li calia explicar una història realment interessant perquè el relat no caigués en el tòpic ni l’obvietat. En traslladar-la al Romea, amb una traducció esplèndida d’Ernest Riera i una escenografia idèntica a la de la producció americana, Mario Gas no comptava amb un públic tan emocionalment connectat amb la festivitat americana.

La primera producció d’aquesta obra, que vaig tenir l’oportunitat de veure a l’American Theater Company, a Chicago, ara fa quatre anys, abans que fes el salt a Broadway l’any 2016, posava més l’accent en el verisme, amb ben poques concessions a la caricatura, perquè Karam, seguint l’estela d’Arthur Miller, descriu amb una terrible nitidesa una por americana molt present i contemporània i que en bona mesura explica l’èxit electoral de Trump: la por a tornar-se pobre i perdre estatus. Vet aquí per què una obra que es va estrenar en un petit teatre de Chicago, avui clausurat, va ressonar prou en la psique nord-americana per fer el salt a Broadway de la mà de Joe Mantello l’any 2016.

Mario Gas estrena Humans quatre anys després de la primera estrena, en un moment en què la crisi econòmica al nostre país ja no sembla tan descarnada i la connexió emocional amb el públic d’aquí amb una festivitat americana no és tan evident. Potser per això el director subratlla els moments còmics i dona via a Jordi Bosch perquè encarni un Erik més descordat i autoparòdic i deixa que Maife Gil, que interpreta el personatge de l’àvia, faci una “Momo” espasmòdica i incontinent. Això no és bo ni dolent, però sí que afecta una mica la recepció que fem del desenllaç de l’obra.

La direcció de P.J. Paparelli a Chicago també treia partit dels moment hilarants que conté Humans, però era molt més contingut i això feia també més dolorosa la confessió final de l’Erik, que recordo molt més pausada i ferida. Gas ha volgut accentuar el patetisme de l’Erik amb un final de collita pròpia, però en la partitura de Karam el moment més descarnat del personatge, autèntic clímax de l’obra, es produeix abans, en el moment de la confessió, que Bosch despatxa dempeus, com qui explica una cosa de passada.

Lluïsa Castell, en canvi, ha trobat el punt just a la Deirdre. Miranda Gas, Jordi Andújar i Candela Serrat (la gran sopresa per als que encara no l’havíem vist actuar) també estan a l’altura i fan un conjunt molt afinat a l’hora d’executar aquesta partitura.