Des d’on mirar el mar

“Anar de carenes al cel és una expressió marítima catalana per designar el fet de navegar amb les carenes o la quilla cap amunt”. Després de Manifesta (Fira de Tàrrega 2016), Obskené torna amb l’espectacle De carenes al cel, un exemple del seu treball de barrejar disciplines amb la voluntat de tractar “tot allò que fins ara s’ha amagat darrere el teló de fons”. Fundada l’any 2008, Obskené és una de les companyies residents d’aquesta temporada a la Sala Beckett. El muntatge d’Albert Boronat i Judith Pujol forma part del cicle Mar de Miralls. Fluxos de migració a la mediterrània, i ens parla sobre l’intent fallit d’arribar a un horitzó.

A cavall entre el teatre documental i la ficció, l’espectacle presenta una narració a moments inconnexa. Com a espectadors, ens traslladem d’una olor a l’altra a través de la música, els audiovisuals i la paraula que parteixen d’experiències viscudes pels propis intèrprets. De carenes al cel és més aviat un espai per pensar des d’on mirar la Mediterrània i les seves dues ribes que no pas una narració formal i tancada. La música de Marcel Bagés i Àlex Guitart ofereix una dicotomia interessant, tot i un pèl estereotipada, amb la confluència de l’electrònica amb les melodies del rubab i el baglama.

L’espectacle reflexiona sobre la idea de mite i sobre com els discursos prenen autoritat pel simple fet d’haver-se repetit una vegada i una altra. A la vegada, també ens parla de la necessitat humana de trobar respostes a preguntes que sovint no tenen cap explicació. Per què un nen voreja la costa del mar embriagat i un grup d’homes el rapten per vendre’l com a esclau? Què separa la tragèdia individual de la tragèdia de tot un poble? Quina lluita és més dura per a una soldada kurda: la lluita per a l’alliberació del seu poble o el fet de fer-la com a dona?

El vi és un element vital de la peça i el fet de beure’n en companyia el converteix en un punt de trobada i d’unió de les diferents cultures. És en el brindis on dues mirades es creuen, es miren i s’hi reconeixen. De carenes al cel busca poètica en tot moment, i ho fa a través de temes actuals: la por a l’altre, els límits de la permeabilitat de la identitat, les fronteres, la guerra, el domini d’una cultura sobre una altra…

Una sirena ens convida a entrar al vaivé de l’aigua i ens balanceja mentre ens imaginem el nostre rostre just per sota de la superfície i amb els dibuixos de les ones de l’aigua als ulls. Aquesta imatge esdevé una imatge poètica i ben encertada com a punt de trobada de tantes veus en un mar que esdevé unió, però també mare mortum. Com la mateixa aigua, que s’escola i es perd, les diferents veus dels intèrprets a moments es trepitgen i provoquen en l’espectador un missatge massa diluït.