Visca la modernor!

Crònica del festival d'arts vives i nous formats Terrassa Noves Tendències 2021.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Hem tornat a Terrassa. Hem tornat al TNT. El Terrassa Noves Tendències ha farcit, durant quatre dies, la cocapital del Vallès Occidental de teatre modernu. Que és el teatre que, a casa, ens agrada més. Perquè ens interpel·la i ens fa gruar. I de vegades, fins i tot, ens fa emprenyar. Aquest ha sigut el segon any del TNT amb Marion Betriu com a directora artística. Terrassa, la ciutat amb una regidora de cultura de riallada encomanadissa. Terrassa, una ciutat tan lletja que sembla Sabadell.

La companyia Ça marche va estrenar l'espectacle 'Los figurantes' al TNT 2021. © Alessia Bombaci
La companyia Ça marche va estrenar l’espectacle ‘Los figurantes’ al TNT 2021. © Alessia Bombaci

Com a sabadellenc de pro que soc, cada any em suposa un esforç sobrehumà tornar a Terrassa. Ho sé, som pobles germans. Encara que uns siguem més de natació i els altres més d’hoquei herba (estan bojos, aquests egarencs), uns més d’òpera i els altres més de jazz. Som pobles germans. Un senyor de Terrassa i un home de Sabadell, posats de costadet, són gairebé indistingibles. La barreja, la hibridació i el fer passar bou per bèstia grossa (reconeguem-ho) són molt Noves Tendències, també. Però si el teatre tradicional, “el de tota la vida”, de vegades també ens fa emprenyar… Com no ho ha de fer el teatre que neix de l’ara i l’aquí? Creacions i estrenes noves de trinca, sortides de l’ou, acabades d’encetar. Un minut de silenci per en Jordi Ribot Thunnissen, l’encarregat de redactar els textos del web del festival. Tots aquells que hem tractat amb artistes contemporanis sabem que sovint resulta molt difícil dotar d’intel·ligibilitat les seves paraules, quan ens expliquen les seves noves creacions.

A Terrassa servidor de vostès hi va anar dos dies (divendres tenia bolo a Horta), per tant em vaig perdre els espectacles de divendres i diumenge. Veuré el nou espectacle de Las Huecas a l’Antic Teatre, no patiu. Vaig pujar a la cocapital amb els Ferrocarrils (tot i que tinc millor combinació amb la Renfe, des de Barcelona) i de seguida em vaig dirigir a la Casa de la Música: patrimoni industrial reconvertit en espai de creació. Què ens heu de dir als sabadellencs, si L’Estruch és la primera fàbrica de creació de Catalunya! (aclucada d’ull ensenyant la llengua). L’Amalia Fernández estrenava Neti Neti, un espectacle que uneix el ioga amb la dansa contemporània, les jotes i els balls de saló. Ens van fer deixar els mòbils dins d’una caixa, i ens van convidar a fer un volt en silenci com a pròleg de la peça. Sortir a passejar sense el telèfon a la butxaca és més inquietant que sortir al carrer despullat: no pots mirar l’hora, no pots mirar el Whatsapp, no pots fer una foto a aquell element del patrimoni industrial en un (bufoníssim) estat de descomposició. Durant les dues hores i escaig que va durar la cosa, els espectadors vam estar asseguts en unes cadires plegables incomodíssimes. Un premi a totes nosaltres. De la pràctica del ioga Iyengar (màrfegues, cordes, fustes, mantes) al jazz i el txà-txà-txà hi ha un pas. De “Questa piccolissima serenata” a “How deep is your love” n’hi ha tres. Un-dos-tres. Les marxes militars només es diferencien del claqué per una qüestió de tempo i ritme. Entre el públic, alguns espectadors amb afany de protagonisme. Ja se sap: els artistes (i alguns programadors) són un belluguet, i no saben estar-se quiets. “Everybody dance now!”. Literalment.

Amalia Fernández va presentar la peça 'Neti Neti' al TNT 2021. © Alessia Bombaci
Amalia Fernández va presentar la peça ‘Neti Neti’ al TNT 2021. © Alessia Bombaci

A la Sala Muncunill –la volta catalana més catalana de tota Catalunya– vam visitar la instal·lació escènica No hay tierra más allá, del col·lectiu Urati Laboratori. Els diorames portats al segle XXI i la interacció del visitant amb la llum i la imatge crea imatges bellíssimes. El que acaba aclaparant (per esgotament), és la quantitat d’informació que podem escoltar als auriculars i als objectes que trobem a cada pantalla. Petits altaveus amagats en joguines, llaunes de cervesa o sabatilles d’anar per casa, on diversos testimonis ens parlen de migració. De les Wunderkammer del segle XIX a la interacció (hipotètica) que permet el comandament de la Play (servidor és boomer i es va quedar a la Gameboy, sorry). La instal·lació pateix del mateix mal que molts espectacles de teatre documental: ja veiem que heu fet molta recerca i infinitud d’entrevistes, però és literalment impossible captar i digerir tota la informació. Per una qüestió de temps, alerta.  Tot i això, el concepte i posada en escena d’Albert Chamorro i l’espai sonor i disseny interactiu de Sergio Camacho, amb la realització plàstica i dibuix de la Marta Lofi i l’ajudant de dramatúrgia Úrsula Tenorio, han aconseguit crear un dispositiu escènic molt estimulant. Abassegador en certs moments, també. Però és que la nostra realitat no és abassegadora?

La natura és la protagonista de l’espectacle A Nublo, una experiència escènica i immersiva d’Edurne Rubio i María Jerez. La (fantàstica) caixa escènica del Teatre Alegria és el lloc on succeeix aquest espectacle de teatre sense actors. Teatre sense teatre? Al revés, teatre que aprofita i juga amb totes les capacitats tècniques i expressives d’una caixa escènica: els telons, les barres de focus, les cametes, l’escenari o la platea mateixa. A l’inici hi ha dues performers entre el públic, realitzant efectes sonors amb objectes i la seva veu, que creiem que no caldrien en absolut. L’espectacle és prou potent sense la presència humana, i el fum, la llum, la foscor i l’aire ja diuen prou coses. La natura és molt operística i, més concretament, wagneriana. Que ho diguin als habitants de La Palma, pobrets. Una nena que seia dues files més endavant amb el seu pare, en un primer moment s’avorria força i així ho manifestava. Al cap d’uns minuts, però, flipava amb el fum que sobrevolava els nostres caps i dibuixava traços invisibles a l’aire. Això Txékhov no t’ho dona. El teatre modernu, sí.

'A Nublo' és un espectacle immersiu d'Edurne Rubio i María Jerez. © Alessia Bombaci
‘A Nublo’ és un espectacle immersiu d’Edurne Rubio i María Jerez. © Alessia Bombaci

Dissabte al migdia em vaig plantar a Terrassa a l’hora del vermut (que tothom sap que és la una), per veure We are (t)here. La Nau Albiñana Ribas és un espai fantàstic (em diuen que s’utilitza per fer-hi rodatges): vidre, ferro i espai, molt espai. Marc i acústica ideal per a una peça amb quatre intèrprets, que posen la veu i el cos al servei d’una sola nota. Literalment, perquè aquesta és la protagonista d’una proposta bellíssima, compromesa i arriscada. Aurora Bauzà i Pere Jou són els creadors i alhora intèrprets de la peça, acompanyats en escena per Lara Brown i Elisa Keisanen. Quatre cossos per un sol so, que es repeteix successivament: primer de forma pausada i prolongada, després amb cops secs de veu. We are (t)here és com escoltar música amb tecnologia binaural, però està fet de manera analògica: quan els intèrprets es mouen per l’espai i el recorren al nostre voltant, si tanquem els ulls la sensació és la mateixa. So, vibració i emoció en una peça que es posa, literalment, sota la pell. “Tinc la carn de gallina”, deia la (fantàstica) Anna Giribet un cop la peça es va acabar.

A la tarda, a l’Ateneu Candela m’esperava la proposta de El Conde de Torrefiel per a un sol espectador: Se respira en el jardín como en un bosque. Molt a favor dels títols evocadors i enigmàtics. En temps pandèmics i d’espectacles en línia, els condes van decidir apostar per la presencialitat i portar el fet escènic a la seva essència: algú que mira i algú que fa. Ens proporcionen uns auriculars, d’on sortirà la sempre suggeridora veu de la Tanya Beyeler, la veu del Conde i també la veu d’aquesta edició del TNT. Primer serem intèrpret, i a continuació espectador, confrontant-nos amb la nostra habilitat de fer i de mirar. Com molt bé saben els condes, els humans tenim la mania d’intentar llegir de forma simbòlica tot allò que veiem, extraient-ne simbolismes i fent-ne un relat. Les tensions entre la por i la imaginació són quelcom que les criatures no pateixen, ja que en el seu món qui mana és la imaginació. Tot allò que ens envolta ha estat primer imaginat i després creat, per tant tot plegat és una gran performance escènica. Quan vaig sortir de l’Ateneu Candela vaig gravar una nota de veu al mòbil (en lloc de prendre apunts, veieu que modern?), i d’un contenidor groc del davant meu en va sortir volant una bossa de plàstic. Vaig dubtar uns segons si allò formava part de la peça. I no és això, amigues, el més meravellós del fet escènic? Tot és la peça. Tot és teatre.

Vaig passar, de nou, per la instal·lació dels Urati Laboratori (volia escoltar més testimonis), i després cap a la Plaça Vella, on vaig veure el començament de Vivir en videoclip: tú, yo, “nosotris” y un karaoke. Reconec que només vaig poder veure els primers cinc minuts, però si l’Anto Rodríguez (acompanyat de l’Óscar Bueno) ha aconseguit vendre un karaoke com a espectacle en un festival de Noves Tendències, em trec el barret. Cossos, cultura mainstream i revolta pop. Quan fas plop, ja no hi ha stop.

Al Teatre Alegria ens esperava Los figurantes, el nou espectacle de la companyia Ça marche. Capitanejada pel creador Nico Jongen i protagonitzada per tres criatures de quatre i cinc anys. Sols a l’escenari de l’Alegria, protegits de la platea per un tul gris a manera de quarta paret, aquests figurants ens demostren com la llibertat i l’anarquia la perdem ben aviat. L’espai i la llum de Marc Salicrú, el so d’Aurora Bauzà i el moviment d’Antes Collado conformen un món aparentment segur i protegit, però al mateix temps amenaçat per la imprevisibilitat del caos. Nosaltres, espectadors granadets, patim (o no) per si els nens prendran mal o per si faran qualsevol bestiesa en escena. El text projectat ens dona pistes: ”Ningún figurante ha sufrido maltrato durante la creación de este espectáculo”. “No están solos, aunque crean estarlo”. Però també plana en l’ambient (i el text) la crueltat present a tots els contes infantils, la indefensió que caracteritza les criatures de tots els perills que els ronden. Un llop, tranquil, dorm plàcidament al prosceni. Teles, disfresses, joguines, braços tallats i un peluix gegant apareixen màgicament en escena. El terror pot apareixen en un lied de Franz Schubert o a la (terrorífica) cançó infantil “Baby Shark”. Quan les criatures s’apropen al tul per veure què o qui hi ha a la platea, es produeix una imatge bellíssima. A l’altra banda, asseguts en la foscor hi som nosaltres, els adults. Els perills, els avorrits, els previsibles. Això som nosaltres.

Una escena de 'Los figurantes' de la companyia Ça marche al TNT 2021. © Alessia Bombaci
Una escena de ‘Los figurantes’ de la companyia Ça marche al TNT 2021. © Alessia Bombaci

Relacions entre espectacles del TNT. Les quatre veus de We are (t)here i la veu de Mix, la peça de Laia Estruch que vam veure a la Nova Jazz Cava. I una cosa que no passa mai: l’espectacle durava menys del que posava a la fitxa artística. Vint-i-cinc minuts en comptes dels quaranta-cinc promesos. Que em tornin els diners! (que no he pagat). L’acció d’Estruch està protagonitzada per la veu: apareix no a l’escenari sinó a peu de platea, davant de la primera fila, i comença a cantar i vocalitzar. Cançons antigues, llengües inventades, guturalitat i experimentació sonora poblen una peça curta, que s’hauria de desenvolupar i créixer. La línia que separa els artistes visuals i els escènics és molt fina. No és tot visual? No estan tots en escena? En aquest cas, crec que la proposta quedaria millor en una galeria o museu, pel seu caràcter performàtic i la seva manca d’espectacularitat. M’explico: molt sovint tinc la sensació que els artistes diguem-ne “visuals” experimenten amb els dispositius “escènics” i es pensen que han descobert la sopa d’all. Les relacions entre la performance i el teatre venen d’antic, però el lloc on succeeixen les coses té molta importància. Aquest Mix es llegeix de manera diferent a l’atri del MACBA que a la Nova Jazz Cava, i a més dins un marc d’arts escèniques. Ja sé que la Marion Betriu ha fet una aposta per la música, amb propostes com Parné de Glòria Ribera o la música electrònica de Los Voluble i Gnomalab. Però de vegades amb l’experimentació no n’hi ha prou.

I més relacions entre espectacles teneteros, per anar acabant aquesta crònica. Si el tul tancava i protegia les tres criatures a la caixa escènica de Los figurantes, un tul està present durant tota l’estona que dura Osmose. El concert-espectacle de la gallega Mercedes Peón és una experiència híbrida amb totes les lletres. Tan important és la música que interpreta Peón com la il·luminació de Laura Iturralde o el vídeo i direcció escènica de Peque Varela. Tot conforma un tot indivisible, que parla de dones que ballen i treballen, que fan vaga i que dormen a la fàbrica per tal que no els robin els seus drets. Drets com a dones i com a treballadores, amb imatges hipnòtiques extretes de la pel·lícula Nación de la directora Margarita Ledo. La fàbrica de ceràmica Pontesa, com un miratge: un temps antic de cadenes de muntatge i de vagues, de cossos units convertint-se en un sol cos. Ara, en temps de distància, mans i mascareta, tot això sembla ciència-ficció. “Todas a folga geral”. Mercedes Peón toca la gaita, el clarinet, els teclats i tota mena de percussió, en un espectacle bellíssim, altament polític però que no sermoneja la parròquia. Mil gràcies a totes.

I aquest va ser el meu TNT. Això no vol dir que fos el TNT de tots, totes i totis. Caldria que algú altre us expliqués com va anar el divendres, i complementar aquesta crònica amb altres mirades diverses. Més hibridació i noves tendències també al periodisme cultural, si us plau. Ho necessitem.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació