Una Mostra eixerida i reeixida

Hem tornat a Igualada, hem tornat a la Mostra. La Mostra Igualada és la cita anual imprescindible per als amants del teatre familiar, que reuneix artistes, espectadors i programadors en un dels mercats estratègics del departament de Cultura. Un sol radiant i un fort vent van acompanyar quatre dies de propostes per a tots els públics, des de la primera infància fins als més ganàpies. El teatre familiar és el més intergeneracional de tots, ja que la canalla no acostuma a anar tota sola als esdeveniments culturals. La gràcia de tot plegat és que, si està ben fet, agrada. Tant als més petits com als més grans.

Aquesta és la crònica de tres dies (i dues nits) a Igualada, terra de teatre i mitjons. Acabat d’aterrar a la capital de l’Anoia (Hispano Igualadina mon amour), em vaig plantar directament al Teatre de l’Aurora per iniciar la meva marató particular. La companyia madrilenya Colectivo Milímetro presentava Ciudades (Arquitecturas en movimiento), un espectacle amb què han guanyat el Premi FETEN a les Noves Dramatúrgies a la Fira de Gijón. La coreògrafa i creadora Patricia Ruz s’ha aliat amb el músic Nacho Bilbao en una proposta que uneix música i moviment, construint una ciutat davant nostre i omplint-la de vida. Unes caixes de color terrós, a manera de peces de Lego, són la clau d’un muntatge que comença de forma clara i que es va desdibuixant a mesura que avança. La música és interpretada a cappella i amb el sampler per Bilbao, opció que s’acaba abandonant a favor de cançons enllaunades. El caràcter instal·latiu (i hipnòtic) de veure com es va mutant aquesta ciutat es combina amb les veus que habiten els interiors de les cases: diferents llengües, cants religiosos, entonacions robòtiques de sistemes de navegació o “cançons del món” són la banda sonora de Ciudades. El perill de caure en l’estereotipació d’altres cultures plana sobre aquesta i altres propostes que hem pogut veure a Igualada. Les nostres ciutats (i les nostres platees) són avui molt més diverses que fa uns anys, i cal anar amb compte quan recorrem al clixé o al lloc comú. Ciudades és una proposta amable, on es balla al so de les emissores que surten d’un transistor i on apareix un disc de vinil, pura arqueologia sonora. Explicacions obligatòries dels pares a les seves criatures sobre què són aitals andròmines.

Sortint del Teatre de l’Aurora, a la mateixa Plaça de Cal Font ens esperava una proposta que té molt a veure amb la naturalesa pròpia de la ciutat: els francesos Lezards bleus (llangardaixos blaus) van pel món amb les seves Lignes de vie (línies de vida). Una proposta de parkour o art de desplaçament que adapten allà on van, i en què interactuen amb l’arquitectura urbana de cada lloc. En aquest cas, la imponent xemeneia de Cal Font va ser el punt de partida, on Antoine Le Menestrel va davallar (i ballar) lligat d’una corda. El plat fort va venir a continuació: cinc homes forçuts van aparèixer de sobte, caminant tranquil·lament per la teulada de la Biblioteca Central d’Igualada. Amb pantalons de color caqui i sense samarreta, els cinc mascles van baixar per la façana, amb calma i sense cap mena de mesura de seguretat, per arribar finalment a la plaça i interactuar amb elements urbans com baranes, murs i jocs infantils. La proposta va agradar força a la parròquia, no sabem si per la seva espectacularitat o també gràcies als pectorals impressionants que lluïen tots ells. Tot ajuda.

El meu divendres va acabar al Teatre Ateneu, amb la companyia de Leandre Ribera i el seu espectacle N’imPORTE-quoi, que fa un mes va rebre el Premi al Millor Espectacle a FETEN (a Igualada vam poder veure un munt d’espectacles premiats a Astúries). Les portes són les protagonistes d’una proposta de teatre físic i clown, en què Leandre està acompanyat en escena per quatre magnífics pallassos: Andreu Sans, Cristina Solé, Laura Miralbés i Pere Hosta. L’espai escènic de Xesca Salvà està poblat de portes de tots els colors, i un sofà i una banyera regalen dues de les millors escenes de l’espectacle. També apareix una escala de pintor, un clàssic que no passa mai de moda en la comèdia física. Una pluja de claus (de casa) o una post de planxar endimoniada fan acte de presència en una proposta tendra i domèstica, que va fer riure a tota la platea, dels més xics als més grans. Sembla fàcil, però no ho és pas. Cal molt talent, ofici i amor pel teatre per regalar-nos setanta minuts de somriures i rialles.

Dissabte vaig començar el dia amb dues estrenes. Sense copa de vi, però amb la mateixa il·lusió. La companyia lleidatana Campi qui pugui estrenava La casa més petita, un espectacle que adapta al català la producció original dels bascos Yarleku Teatro, en una demostració que la transmissió escènica pot donar molts bons resultats. La història de la Bettina, que fuig del seu país a causa de la guerra i arriba a una terra inhòspita on coneix la Norma, que l’acollirà a la seva barraca, és una molt bona manera d’explicar el drama dels refugiats a la quitxalla. Sense edulcorants, però amb poesia, sense evitar la duresa del tema i afegint-hi uns tocs d’humor, la proposta dirigida per Rosa Díaz funciona, sobretot, gràcies a les excel·lents interpretacions de Cristina Garcia i Aitana Giralt. Ho hem de reconèixer: no és habitual trobar tan bones intèrprets en el teatre familiar. Les llàgrimes i l’emoció de les espectadores després de veure La casa més petita en són una bona prova.

A continuació, em vaig dirigir a L’Escorxador, on la companyia Anna Roca estrenava Les ales de la Carlota. La proposta és ambiciosa, ja que vol tractar el tema del dol mitjançant la història d’una nena a qui se li ha mort la mare, i unir-la amb el món dels ocells. La dramatúrgia és la part més feble d’una proposta amb massa text, on sembla que les coses s’hagin d’explicar moltes vegades: resumint, que tenim dret a la tristesa i que el record és la millor cura. Sara Morera interpreta la Carlota, que en un primer moment vaig pensar que era adolescent per la seva actitud corporal, que podia semblar el típic menfotisme dels púbers: resulta que la nena té vuit anys. El pare és Jordi Gilabert, que també interpreta diversos ocells com fa la Cristina Arenas, una cadernera convertida en diva estupenda amb unes ales de tul que semblen un boà de cabaretera. Arenas també es converteix en la mare, que apareix en forma de record, protagonitzant els moments més tendres de l’espectacle. Al final, el millor de la proposta és la seva reivindicació dels estols, siguin formats per amics o per la família, i que les criatures aprenguin que es pot estar trist i riure a la vegada. Servidor de vostès va descobrir, a més, que els oriols són tan porucs com els pinsans.

Després del dinar ens vam escapar a la Llotja de la Mostra, instal·lada com cada any al primer pis del Museu de la Pell i que des de l’any passat ja no acull cap estand. L’espai és ara un lloc diàfan molt agradable, ple de taules, butaques, sofàs, plantes i racons on conversar i fer negoci. La sostenibilitat també significa eliminar les tones de paper, en forma de programes, targetes i cartells que s’acumulaven cada any a les paradetes, com en una fira de mostres qualsevol. L’important en aquestes cites és la trobada, la conversa i l’intercanvi. Els estands són molt del segle XX. Allà, la imprescindible Margarida Troguet va organitzar cada tarda el “Primer cafè”. Es tractava d’una activitat destinada als professionals, on la gestora i facilitadora cultural explicava, de forma planera i claríssima com només sap fer ella, les claus i els secrets del meravellós món de la creació, la producció i la distribució del teatre familiar. Un dia et vull fer una entrevista a Núvol, Margarida. Ho deixo per escrit aquí.

Vaig tenir la sort (gràcies, Clara!) de poder entrar a la carpa de la companyia Ortiga, on vaig veure An-ki, el que per mi va ser el millor espectacle d’aquesta Mostra. I no dec anar pas massa equivocat, perquè a la darrera Fira de Titelles de Lleida aquest muntatge va ser guardonat amb quatre premis. Al final de tot, la companyia ens va demanar molt educadament que no expliquéssim res del que havíem vist, i servidor de vostès és molt obedient. Només diré que es tracta d’un espectacle-experiència, un viatge sensorial en què coneixerem la història de l’Adja, i una de les vivències escèniques més boniques que he viscut darrerament. Titelles, objectes, ombres i andròmines de tota mena conviuen en una proposta amb mil i un detalls on tot està cuidat amb moltíssima cura. No es perdin An-ki si passa a prop de casa seva. Per la reacció d’alguns programadors presents al meu passi, em sembla que en sentirem a parlar. I a la Júlia, amb cinc anys acabats de fer, també li va agradar molt.

A continuació vaig descobrir un espai que no coneixia: les golfes del Teatre de l’Aurora. Allà vam veure Ma solitud, el nou espectacle de Guillem Albà. Es tracta d’una proposta íntima de només vint-i-cinc minuts de durada, on les protagonistes són les mans i la solitud. El títol no enganya. Un moble-tocadiscos (“Papa, què és això?”), titelles i mans de totes mides poblen una peça de teatre de cambra, que es podria representar perfectament a menjadors i domicilis particulars. El caràcter seductor d’Albà aconsegueix vendre’ns aquesta proposta, que podria semblar el fragment d’un espectacle més llarg. A mi em va recordar, en alguns moments, a aquella Pluja que vam poder veure a la Fira Mediterrània de Manresa i a la Sala Beckett (entre altres llocs), on Albà s’aliava amb Clara Peya per fer una proposta similar. Aquí la intenció del titellaire és girar pel món amb un espectacle que càpiga dins d’una maleta, i a fe que ho farà. Fins i tot li podria afegir deu minuts més, que li comprarien igualment.

El vespre del dissabte vaig tornar al Teatre Ateneu, on ens esperava la basca Maitane Serralde i el seu espectacle Desanuda. Una proposta de dansa aèria i contemporània sobre els nusos i la caiguda. Es tracta d’una peça elegant i minimalista, amb una introducció una mica llarga que fa que a l’espectacle li costi arrencar: de vegades no cal posar text per justificar una dramatúrgia. La relació entre una artista i la seva eina de treball és íntima i delicada, i el millor de l’espectacle és comprovar que entre una caiguda i la ingravidesa hi ha només un pas. La dansa aèria desafia les lleis de la gravetat, però el seu caràcter eteri requereix tècnica i una gran concentració. Precisament, un dels moments claus de l’espectacle és el seu final: Serralde desfà els nusos de les cordes i desmunta l’estructura que l’ha fet volar. El truc al descobert, o la demostració que l’art no és possible sense ofici i moltes hores de pràctica.

La meva nit dissabtaire va finalitzar veient Adeu, Jane! a L’Escorxador. Es tracta d’un espectacle inclòs dins la línia juvenil de la Mostra, que ja havia passat pel Maldà, on tornarà el pròxim mes de juny. Clara Moraleda ens explica la història d’un pit malalt i del seu comiat, autoficcionant una experiència que li va passar quan era adolescent. El ritme mecànic d’una ressonància magnètica (i les seves derivades que l’apropen al Sònar) és la banda sonora d’una proposta que parla, sobretot, de l’acceptació del propi cos. Una platea en silenci absolut és la millor prova que un espectacle funciona: això val tant per la quitxalla com per la jovenalla. Moraleda està acompanyada en escena per Laura Dorca i Joana Roselló, que interpreten amb molta gràcia els papers dels metges, la mare, les amigues o els amors de la protagonista (la Mariona), i que desdoblades en la Mar i l’Ona simbolitzen tot allò que passa pel seu cap. Les adolescents que tenia assegudes a la fila del meu davant van seguir l’espectacle amb una gran concentració, intercanviant mirades i comentaris quan una frase les interpel·lava. Crec que no cal afegir res més.

I arribem finalment al diumenge, en què amb poques hores vaig poder veure tres espectacles ben diferents. Pel primer ens havíem de descalçar, ja que Sotabosc de la companyia Inspira Teatre és una proposta per als espectadors més petits de tots. L’escenari del Centre Cívic Nord es va omplir de pares i criatures en mitjons i mitjonets, més alguns programadors internacionals i algun crític que també vam lluir els nostres millors guants de peu. Sotabosc va guanyar el Premi al millor espectacle per a la primera infància a FETEN, i diumenge vaig entendre perfectament els motius. Aquests asturians sempre la claven. Quan un espectacle aconsegueix que els nadons i els nanos més petits estiguin atents i en silenci durant 35 minuts, és que està molt ben fet. Tot en aquesta proposta està cuidant fins a l’últim detall: l’escenografia de Xavier Erra, el vestuari de Rosa Solé i la composició i direcció musical de Viv Manning. Les Inspira Teatre basen els seus espectacles en la música, però això no significa que els altres aspectes no excel·leixin: la capçada de l’arbre i les fulles són una preciositat, i tots els objectes orgànics que apareixen estan molt ben integrats en una proposta que flueix amb naturalitat i alegria. A més, les veus de Laia Piró, Neus Umbert i Esther Westermeyer empasten de meravella… Què més es pot demanar? L’exigència artística d’un espectacle destinat a personetes de zero a cinc anys ha de ser la mateixa quan la platea és plena de cabelleres blanques i calbes prominents. La separació entre teatre “per a adults” i teatre “infantil” no existeix, a casa sempre ho hem dit. El que hi ha és, simplement, bon teatre i mal teatre. I Sotabosc pertany a la primera categoria.

Els festivals i fires de teatre permeten canvis de registre brutals, amb pocs minuts de diferència. I això m’encanta. D’un espectacle íntim per a la primera infància vaig passar, caminant tan sols cinc-cents metres, a una proposta de circ trash a l’aire lliure. Els francesos Cirque Pardi! arriben a les places amb un Mercedes atrotinat del 1978, un camió grua rovellat i una cabina telefònica que ja és prehistòria (“Papa, què és això?”). Rouge Nord sembla una pel·lícula d’acció: el cotxe derrapa i omple els espectadors de pols, la dona el salta amb aquella facilitat, o és elevada per la grua mentre truca des de la cabina telefònica. La cabina de José Luis López Vázquez en una versió filmada per Quentin Tarantino. El perill és real quan l’home s’enfila per la grua, mentre el músic toca una barreja de rock i electrònica des d’un contenidor metàl·lic. Proposta salvatge i brutota, que té el seu punt àlgid quan es munta una corda on l’home farà d’equilibrista. Dissabte no va poder fer-ho, finalment, a causa del fort vent que bufava al Parc Central d’Igualada. Diumenge el vent bufava igualment, però va acabar passant d’una banda a l’altra. Sense estar lligat ni amb protecció de cap mena, mentre el públic aguantava la respiració. Rouge Nord es podrà veure a la pròxima Fira Trapezi de Reus: no us el perdeu si us agraden les emocions fortes.

I ara sí que ja acabo, ho prometo. El meu comiat del festival va ser altre cop al Teatre de l’Aurora, on vaig veure Kariguri. La companyia Giramagic està formada per Joana Rhein i Miquel Crespi, i els seus espectacles uneixen la màgia amb els titelles i el teatre visual. Si a Hai, la pescadora de somnis Rhein estava sola en escena, a Kariguri l’acompanya Crespi, que (ja ens ho perdonaràs, Miquel) a casa sempre serà el Tomàs, el germà conco de les Teresines. No tothom pot presumir d’haver creat un personatge icònic en la història de l’audiovisual català. Kariguri és un conte japonès, una història d’amistat entre dos personatges on la gran protagonista és la màgia. Mentre que els trucs, siguin petits o grans, són el millor d’aquesta proposta, la dramatúrgia és massa prima perquè sigui alguna cosa més que una simple successió d’escenes. L’artesania i originalitat dels titelles (la gallina, el gat) o del vestuari contrasten amb el caràcter descurat d’algunes escenes o transicions. Estem segurs que Kariguri millorarà a cada funció que faci. Els “oooh!” i els “aaah!” de la canalla tenen molt més valor que les observacions d’un crític de teatre.

Finalitza aquí la meva crònica igualadina. Ramon Giné es va estrenar en la direcció artística de la Mostra el 2020, edició que la pandèmia va obligar a cancel·lar, i per fi ha pogut presentar una fira sense restriccions de cap mena. Una Mostra rica, variada i ben eixerida. Esperem que en vinguin moltes més.