Sang, fetge i cagarrines

Gran estrena a la Sala Gran. Supercoproducció del festival Grec i el TNC (i alguns teatres més). El director belga Jan Lauwers i la companyia Needcompany han presentat Billy’s violence, un espectacle sobre la violència en les obres de Shakespeare. Que és molta i diversa, oferint un ampli catàleg d’abusos, vexacions i amputacions variades. Que li preguntin a Titus Andrònic.

Gran espai blanc a la Sala Gran. Els telons de vellut vermell són història (només apareixen als especials dedicats al teatre d’alguns mitjans “tradicionals”). Linòleum blanc, ciclorama blanc i micròfons blancs. Dues burres, a banda i banda, pengen amb el vestuari. El músic Maarten Seghers (autor de la banda sonora de l’espectacle) apareix en escena, amfitrió d’un muntatge sobre la violència d’unes tragèdies escrites en uns temps ben violents. Shakespeare i Marlowe eren Street Kids (On the Block?), en una Anglaterra bruta i brutal. Els anglesos actuals, en canvi, són refinats i elegants: només cal veure Boris Johnson o els hooligans dels equips de futbol. El perill d’anunciar-nos que l’espectacle constarà de deu episodis és que tots nosaltres, espectadors, anirem fent el recompte mental. Creadors: alerta amb això! A casa som molt brechtians i molt de teatre èpic, però llavors ens heu d’oferir una mica de ritme, variacions i alegria.

Billy’s violence és un espectacle fred i antipaticot. A servidor de vostès li va costar una mica entrar-hi, la veritat. Però un cop dins el vaig gaudir força, alguns moments més que altres. L’estructura és simple: es projecta el nom del personatge femení i de l’obra que protagonitza (Pòrcia, Ofèlia, Desdèmona, Cleòpatra, etc.) i els intèrprets entren a escena, es posen el vestuari que correspon i executen una mena de resum destil·lat (amb més o menys graus) d’una de les escenes més violentes del text en qüestió. La violència també pot tenir forma de tos, en temps de pandèmia. La tos en escena (recurs entre ximple i brillant) activa les nostres neurones-mirall i fa que alguns espectadors es posin a tossir. A casa som molt empàtics.

La violència exercida contra les dones (i les criatures) pròpia del bard de Stratford-upon-Avon (o de John Cassavetes) és mostrada amb cruesa a l’escenari del Nacional. Especialment violent és el passatge en què Otel·lo (Juan Navarro) escanya fins a la mort a Desdèmona (Romy Louise Lauwers). L’escena en què colpegen el cap de Nao Albet en un tambor, repetides vegades i amb micròfon amplificador, també és una de les perles del muntatge. De la violència al riure nerviós hi ha un pas, i encara que veiem la sang és de mentida no podem evitar esgarrifar-nos. Albet és un dels encerts d’aquesta proposta, interpretativament força fluixa, i també protagonitza un dels hits del muntatge: l’escena entre Romeu i Julieta. Dos amants adolescents tenen el cap ple de pardals –com és natural–, i la brillant idea de fingir la mort d’ella acaba com el rosari de l’Aurora. El verí té, entre els seus efectes secundaris, la descomposició: el duet de sexe, caca i mosques és una mostra hilarant d’allò que devia passar (si aquells dos flipats haguessin existit). “I love you. I am shitting myself” és una de les declaracions d’amor més boniques que hem sentit en molt de temps. Que li diguin a l’Albert Pla, que el 1989 ja tenia clar que la relació entre l’amor i la merda és més estreta del que imaginàvem. “Obrim entre els dos la tapa / mira al fondo de la tassa / mira al fondo hi ha una caca… / La gran cagada de l’amor”.

La música de Maarten Seghers casa de meravella amb el text de Victor Lauwers (la Needcompany és una companyia familiar, no ho oblidem). El barroc minimal de la banda sonora fa bona parella amb el basic English del text: l’anglès que parlem tots aquells que no el tenim com a llengua materna (siguem belgues, catalans o argentins) i que ens obliga a sintetitzar i buidar de floritures els nostres discursos. Seghers, el bufó de l’espectacle, canta la dissort (papissota) d’Ofèlia, i converteix l’estil recitatiu de l’òpera en un gag facilot, però efectiu. Aquests dos adjectius descriuen força bé alguns passatges de l’espectacle: l’amputació de la llengua i els braços a Lavínia (Grace Ellen Barkey, parella de Jan Lauwers, mare del Victor i la Romy Louise) es resol amb un cosset de goma escuma. El fragment musical que ve a continuació (durant l’escena entre Cordèlia i Lear), amb la companyia cantant una sola nota i Barkey tocant el timbal amb la baqueta a la boca, és realment bonica.

Lauwers, gat vell, sap que si un espectacle finalitza ben amunt el públic sortirà amb bon gust de boca. Aquí es reserva la matança de Macbeth (on no queda viu ni l’apuntador) i la situa en una piscina plena de sang i merda. La blancor de l’escena es tacarà veloçment d’una barreja molt reeixida de marró, vermell i negre. Lady Macbeth intentarà, en va, rentar-se les mans (“Está todo cagado”), però això no ho arregla ni la dona vinguda del futur de Neutrex. Els vuit intèrprets són dins de la piscina, acompanyats per titelles de diverses mides (entre ells el nostre amic Billy), en una orgia de sang i porqueria. Molt a favor dels titelles, en qualsevol ocasió. La violència de Shakespeare fa olor de caramel, i com que la companyia és de fora el públic aplaudeix de valent.

Tornant a casa pensava en Falsestuff, l’espectacle que Nao Albet i Marcel Borràs ens van regalar, el Grec d’ara fa tres anys. D’aquell muntatge, un GRAN espectacle europeu, no en vam tornar a saber mai més res. I mira que era bo… Però és clar, el Nao i el Marcel no són belgues.