L’últim vals de la Sala Hiroshima

El passat 12 de novembre la Sala Hiroshima va tancar les seves portes definitivament. L’espai escènic del Poble Sec va engegar motors el 2015, enmig de molta expectativa i amb un ampli suport del sector. Durant sis anys hi han passat més de 300 companyies autòctones i internacionals. Unes setmanes després de l’últim vals de la Hiroshima, hem parlat amb Gaston Core, l’artífex d’aquest espai que ha tingut un paper clau en l’escena de la dansa contemporània a Barcelona. 

Quan va obrir la Sala Hiroshima feia poc que servidora havia començat a escriure per a Núvol. A la redacció em coneixien poc, i jo insistia tot el sant dia en cobrir espectacles de la sala del Poble Sec. De fet, l’editor d’aquest mitjà li va preguntar a l’Oriol Puig Taulé si m’havia enamorat d’en Gaston. Aquesta anècdota encara em fa riure. El cas és que quan la Hiroshima va obrir les portes era un caramel per a les que escrivim sobre dansa. Per què? A qui no li agrada més varietat de mirades en l’escena d’una ciutat? I un espai que de manera regular presentava artistes internacionals? Tinc un record molt viu encara de quan vaig veure Le petite chaperone rouge de la companyia francesa Divergences – Sylvain Huc. Al llarg d’aquests anys hi he pogut veure peces de “clàssics de l’escena emergent” com loscorderos, Ernesto Collado o Sònia Gómez, hi he vist el primer solo de la Núria Guiu (Portal) i l’estrena de l’èxit de Likes, vaig descobrir l’Aina Alegre, també hi he vist treballs de l’Eulàlia Bergadà, la Raquel Gualtero, en Pol Jiménez. La Sala Hiroshima també ha estat el port d’arribada de l’escena internacional emergent/independent com Oona Doherty (que va guanyar el Lleó de Plata a la Bienal de Venècia 2021), l’enginyós creador Choy Ka Fay, Chiara Bersani, Pietro Marullo, Marlen Monterio, l’iconoclasta Ivo Dimchev o Clara Furey. És a dir, dotat de molt bon olfacte per la programació, Gaston Core ha sabut construir una mirada que ens ha captivat, una finestra a molts imaginaris. 

Fa unes setmanes ens vam acomiadar de les llums de neó vermelles de la sala. En aquesta última vetllada, Gastón Core –que ha tornat a crear– va presentar dues peces seves: Chorus (que encara està en procés de creació i s’estrenarà a Dansa Metropolitana) amb la que ha treballat amb ballarines de kathak, i el solo interpretat pel ballarí de krump Oulouy The Very Last Northern White Rhino. Uns dies després de l’últim vals, parlo amb Gaston Core sobre l’impacte que ha tingut aquest espai en l’escena barcelonina. Ballarí, actor, gestor cultural i graduat en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre, Gaston Core (Buenos Aires, 1979), ha estat un actor important en l’escena barcelonina com a director de la Sala Hiroshima. En paral·lel al tancament de la sala, Core retorna al món de la creació.

Què creus que ha aportat la Sala Hiroshima a l’escena de la ciutat?

Gaston Core: Crec que Hiroshima va posar sobre la taula, en un moment de crisi, la possibilitat d’uns altres contextos. Va programar una escena de risc, internacional, i el que tot això implica des de la iniciativa independent. Això podia tenir el seu públic i podia comunicar-se d’una altra manera. Crec que vam plantejar que des de sales petites també es pot donar suport a artistes estrangers o d’aquí que no són coneguts a Barcelona, com ara l’Aina Alegre. També crec que vam oferir un context de programació molt cuidat, des de l’espai a la manera amb la qual presentàvem els artistes. Crec que Hiroshima ha aportat una mirada, és a dir, el seu granet de sorra. 

Des de bon inici la marca Sala Hiroshima era molt reconeixible. A què creus que és degut això?

Amb el nom ja vam intentar marcar una diferència, i que alhora no fes referència a un aspecte molt propi de cap disciplina escènica. Però la singularitat de la sala no és un mèrit meu, perquè els que va donar la marca són els i les artistes. Nosaltres vam proposar una línia de programació, però van ser les companyies i artistes que hi han actuat que van donar una identitat a l’espai, perquè ells aporten el contingut. En realitat la mirada i la perspectiva escènica és d’ells i elles. Jo només vaig intentar ser coherent amb una línia. De fet, la gent immediatament ja sabia de què estàvem parlant si programava noms com Ernesto Collado, Roger Bernat, Sonia Gómez o loscorderos. No fa falta explicar molt més. A nivell internacional també va ser molt clar, des de la presentació de Choy Ka Fai i altres artistes estrangers. 

Abans d’embarcar-te en el projecte de la Sala Hiroshima havies programat? Què s’aprèn de la gestió d’una sala com aquesta?

Abans havia fet una petita incursió en el món de la programació en un petit festival de sala i carrer a Terrassa, amb la col·laboració del CAET. Però, és clar, el projecte de la Sala Hiroshima per a mi va ser del tot exponencial. Perquè portar una sala no és només programar sinó, gestionar l’espai que és molt matèric i que té un posicionament en la ciutat. Programant vaig aprendre a mirar, col·locar la mirada i acompanyar el públic i dins del que és possible facilitar una trobada entre els espectadors i l’artista. Es tracta de connectar dos extrems, públic i escena. Aprens a mirar tu, però també a com acompanyar altres amb la mirada. Ha estat un privilegi. 

Quins factors han provocat el final d’aquest projecte? 

Han sigut un cúmul de circumstàncies, amb la pandèmia com a de teló de fons. És cert que la Sala Hiroshima ha estat un projecte molt singular, que sovint no ha tingut un encaix massa evident en el sistema d’ajudes. Amb això no vull dir que no se’ns hagi donat suport i que la sala no hagi estat molt reconeguda per l’administració pública. El que és cert és que els mecanismes i les línies de treball de l’administració no ajuden a fer fàcil la col·laboració amb projectes com el nostre. Hi va haver un moment que vam canviar molt el model, perquè la línia de treball i suport públic seguia sense ser la idònia. No encaixava el tipus de projecte amb les línies existents. En aquest sentit, sí que crec que l’experiència de la Hiroshima hauria de servir per pensar de quina manera des de l’administració es pot facilitar la sostenibilitat i projecció d’iniciatives com la nostra.

Com t’has encarat amb el fet que tanqueu?

S’ha de plantejar en positiu. És una pena que hagi de tancar, però també ha servit per veure que és possible que sorgeixin espais així. Jo he tancat aquest projecte bé, sense deutes ni retrets. També perquè ho plantejo com el tancament d’un cicle. Em sap més greu per l’espai amb relació a la ciutat, ja que el projecte també ha tancat un cicle, si continuava necessitava créixer. Està bé que hi hagi espai per altres projectes que poden començar de zero i que poden plantejar altres coses. 

Amb la Sala Hiroshima en procés de tancament has tornat a crear. Com vius aquest canvi?

No va ser planificat, sinó que va sorgir de manera molt orgànica. En general tendeixo a estar atenent al que hi ha al meu voltant i a respondre als estímuls. Vaig estudiar un Màster en Pensament i això també em va fer tornar a connectar amb una part de mi que aquests anys he deixat relegada, perquè el món de la gestió demana altres coses, una altra actitud. Llavors sense plantejar-m’ho van sortir les ganes de treballar des d’un punt de vista creatiu i simplement em vaig escoltar i ho vaig començar a externalitzar. És un viatge invers, perquè en general un comença treballant com a artista: jo ja havia fet coses, però no se’m coneixia. Amb la Hiroshima he adquirit molta notorietat pel projecte de la sala i també molta visibilitat. Clar, ara això em fa sentir en una posició d’una certa vulnerabilitat. Però, m’ha semblat gustós fer aquest viatge a la inversa. M’interessa posicionar-me així, crec que la gent que programa o que gestionen estaria bé que poguessin posar-se en un lloc de vulnerabilitat i de presentar el seu món interior i d’intentar construir un discurs. A mi em va interessar molt fer aquest viatge singular quan s’ha presentat l’oportunitat. La resposta ha estat molt positiva, tot i que jo no n’esperava res en concret. Vaig escoltar el que estava sentint en cada moment. De fet, The Very Last Northern White Rhino té molt a veure amb escoltar el moment. Tot i que em vaig deixar guiar per la intuïció, el que vaig mirar molt va ser amb qui treballava. He buscat molta gent que m’han fet sentir molt acompanyat i a més sabia que podria compartir el viatge com l’Oulouy o la Shreyasee Nag.

Tornaries a llençar-te a la piscina si es presentés l’oportunitat?

Sí, i tant! M’encanta la programació i la gestió. Em sembla una cosa molt necessària, perquè en aquesta ciutat hi ha molt talent i és necessari obrir contextos de programació. Si se’m presentés tant l’oportunitat de dirigir un festival com una sala, ho faria. Però hauria de ser tot un repte. Segurament m’interessaria per propostes que impliquin un repte i un creixement personal, és a dir, no tornaria a dirigir una sala com Hiroshima. Per a mi, ha estat una experiència exponencial i increïble, però ara si tornés a programar ho faria amb un projecte una mica més gran i que em posés més pressió. Però ara he recuperat el fil de la meva vessant creativa i no el vull perdre.