L’hereu Riera a la discoteca

La 25a edició de la Fira Mediterrània de Manresa s’ha celebrat del 6 al 9 d’octubre i ha convertit la capital del Bages, un cop més, en l’epicentre de la cultura d’arrel. Qui no hagi anat mai a aquesta fira, un dels mercats estratègics del departament de la Generalitat de Catalunya, no sap què suposa ser espectador de les unions (sovint insòlites) entre la tradició i la contemporaneïtat més rabiosa. Dansa, música, teatre, objectes, soroll, memòria… tot pot ser vist des del prisma de la tradició, i cada cop més artistes de totes les disciplines perden la vergonya a l’hora de treballar amb el nostre patrimoni. En un dia i mig a Manresa he pogut assistir a diversos concerts i espectacles i he pogut corroborar, un cop més, que per ser veritablement moderns hem de conèixer la nostra tradició amb profunditat.

La pluja va deslluir la tarda i el vespre del divendres, després que la inauguració del dijous anés com una seda. Podeu llegir com va anar la unió del circ de la companyia Voël amb la colla castellera dels Tirallongues de Manresa en aquesta crònica de l’Oriol Roger Creus. Previ pas per la (magnífica) Casa Lluvià i amb la meva acreditació (orgànica i de paper) i la meva fantàstica bossa de la fira (amb tela bona d’estovalles catalanes), vaig passar per la Taverna a fer una cervesa i xerrar una estona amb artistes i programadors. Amb una colla de membres de l’ICEC i l’Institut Ramon Llull vam comentar les darreres notícies i el canvi de govern (seré una tomba, amigues) i tot just va aparèixer, com per art de màgia, la consellera Natàlia Garriga. Ja em disculparà la consellera, però quan coincideixo amb ella (sigui a Igualada, Tàrrega o Igualada) no li faig massa cas. Servidor només té ulls per la Clàudia Rius.

A continuació em vaig dirigir al Kursaal, on va tenir lloc la unió (aparentment extravagant) entre Israel Galván i l’Escolania de Montserrat. El bailaor i coreògraf sevillà presentava Seises, un espectacle que ja havíem vist al Mercat de les Flors durant la passada edició del Grec. Servidor va repetir, més que res per veure si la cosa havia evolucionat, o bé si continuava sent la unió (o juxtaposició) de dos llenguatges sense massa interacció real. És bastant la segona cosa, però sempre és un plaer veure Galván ballar, un intèrpret que aporta humor, distanciament i ironia a tot allò que fa. Des d’imatges brillants com iniciar l’espectacle damunt d’una bicicleta estàtica, taconejar sobre un camp de castanyoles o damunt d’un matalàs negre, Seises s’inspira en el sevillà “baile de los seises” que es balla a la catedral de Sevilla durant el Corpus. Grups de joves ballarins executen aquesta senzilla coreografia, vestits de patges i amb un casc emplomat: pas, pas, aixecar talons, pas, pas, aixecar talons, etcètera. Galván balla amb diferents sabates, botes i botins, i els micròfons repartits per tot l’escenari converteixen els seus moviments en els passos eixordadors de Godzilla amenaçant qualsevol ciutat nipona. L’acompanyen un cantaor i dos músics al piano de cua i al clavicèmbal, més una jove assistent que li recorda que no sap ballar (“Tú no sabes tocar los palitos”) i que llegeix una llarga llista de martiris i tortures infligides als màrtirs i els no-creients. A la segona part de l’espectacle, entra una representació de l’Escolania de Montserrat, i el cor de veus blanques interpreta una sèrie de cançons, des del “Cant dels ocells” fins a “La gata i el belitre”, mentre Galván balla i evoluciona suaument al seu voltant. Vaig haver de marxar abans que s’acabés l’espectacle, perquè havia de córrer al concert que tenia lloc al Teatre Conservatori. Coses dels festivals.

Allà m’esperava una unió de tres duets que prometia, i a fe que van superar amb escreix les expectatives creades. Cocanha (grup de música en occità establert a Tolosa de Llenguadoc i format per Caroline Dufau i Lila Fraysse), Tarta Relena (Helena Ros i Marta Torrella) i Los Sara Fontán (Sara Fontán i Edi Pou) ens van fer moure el cul sense aixecar-nos de la cadira a ritme de llançadores i telers. 4132314 és el nom del concert-espectacle que han creat a partir dels cants del treball tèxtil i els patrons reconvertits en partitures. Una coproducció de la Fira Mediterrània, el festival Grec i la Fabra i Coats (amb el suport de l’Institut Ramon Llull) del qual només n’havien fet un bolo a l’antiga Sala Barts (actual Paral·lel 62). Perquè ens ho van explicar: si ens arriben a dir que fa un any que giren aquest concert ens ho hauríem cregut igualment. El talent d’aquests duets ja és abassegador a nivell individual, i la trobada de tots tres es va convertir en una festa de veus i percussió, una rave de catric-catrac que hauria fet les delícies dels pares de L’Hèroe, que estimaven més els telers que els seus propis fills. “La Jota de la Seda”, “El Trap de la Pesseta” o “La Mani de la Puri i la Carme” utilitza cants de treball (o converses amb extreballadores de la Fabra i Coats, en l’últim cas), els reinterpreta i els converteix en nous patrons rítmics. Molt marxosos, tot sigui dit. Amb la senzillesa d’unes taules disposades en quadrat amb tot d’aparells, els sis components d’aquest grup efímer van canviant de posició i intercanviant-se els instruments, en un concert curtet i alegret que és tota una festa. Una platea eufòrica va aplaudir dempeus la proposta, i a la sortida les cares eren de felicitat. 4132314 hauria de girar per les nombroses fàbriques i colònies tèxtils tancades de Catalunya. Aquest catric-catrac ha d’arribar a tothom. Aquest també és el nostre patrimoni.

El meu dissabte va començar amb un espectacle 100% Fira Mediterrània. L’Hereu Riera proposat per la companyia L’esbord és una deconstrucció contemporània, una lectura de la cançó tradicional portada al present. Una idea exquisidament ballada per Pere Seda (preciós cognom tèxtil), molt ben vestida per Marc Udina i amb una composició, producció i mescla musical de Dani López, a partir de gravacions de l’Arxiu Càntut i la Coral Sant Jordi. De vegades amb vint minuts ja es poden dir moltes coses, i el públic que omplia el pati del Kursaal va quedar captivat per una proposta que porta el “tralarala” al seu màxim esplendor. El got de vi negre, la creu i la faixa també són patrimoni cultural. I la manera com Seda es va desenfaixar, giravoltant lentament sobre ell mateix, la recordarem durant molt de temps. L’Hereu Riera va ser una de les peces del Pla d’impuls de la dansa d’arrel, com la Júlia Vernet explica molt bé al seu article.

A continuació, espectadors i artistes vam ocupar l’escenari de la sala gran del Kursaal per assistir a la (pre)estrena de Solar, el nou espectacle dels Mos Maiorum. Després de tractar les fronteres i la migració, la gentrificació de les nostres ciutats o la possibilitat d’una revolució, ara s’han fixat en l’energia solar i el món rural. És inevitable pensar en la pel·lícula Alcarràs, però aquí la història no se’ns explica des del punt de vista d’una família, sinó des d’una multitud de veus, des de pagesos a experts, des d’activistes a artistes. Mariona Naudin ja no és a la companyia, i en aquest cas l’actriu Martina Tresserra s’uneix a Alba Valldaura i Ireneu Tranis en el paper de narradora, portant la veu cantant (quan cal) d’una proposta que torna a tenir les entrevistes i els testimonis com a base textual. L’espectacle conjuga sàviament la força de les paraules, suficients per a dibuixar un paisatge o definir en una frase la corrua de personatges que apareixen en escena (molt ben interpretats per Tranis i Valldaura), amb aparicions puntuals d’una llum làser d’allò més suggeridora. Els veïns de Sant Martí de Tous i voltants veuen com les empreses energètiques pretenen carregar-se el seu paisatge, substituint els ametllers per plaques fotovoltaiques. L’encert més gran de la proposta és que ofereix diversos punts de vista sobre el tema i, sobretot, que evita idealitzar el passat: és realment escruixidor el testimoni de l’avi (fantàstica màscara). I quina riquesa de llengua! Preguntat sobre què suposava treballar el camp durant la seva joventut, les seves paraules diuen més que molts llibres: “Molt feixuc”, “Era massa escarràs”, “Pobrets, molt. Alegrets, també”. Les cançons de batre conviuen, a Solar, amb les espigues del segle XXI il·luminades amb llums led (disseny de Clàudia Vilà). 100% Fira Mediterrània. Esperem que aquest espectacle giri, faci temporada, i torni a girar per tot el país.

Vaig veure dos espectacles més, ambdós al Conservatori Municipal de Música de Manresa, que també haurien de girar i que, aquí us regalo una idea, fins i tot ho podrien fer plegats. Ramon Molins fa trenta anys que es dedica al noble art d’entretenir i emocionar tots els públics (o “els adults a partir dels quatre anys”) amb Zum-Zum Teatre, i dissabte ens va presentar El Testament. A partir de somiar que es moria i de reflexionar sobre quin llegat deixaria si ho fes en aquell moment, Molins ha creat un monòleg íntim i tendre, un tomb per la seva vida que realitza gràcies a nombrosos objectes, joguines i figures. Un gran moble de fusta serveix d’escenari, calaixera i capsa de sorpreses d’una proposta que se serveix dels records, la música i l’autoficció per parlar de família i teatre, herència i amor. El barri dels Magraners de Lleida, l’adolescència rural o la seva feina amb un grup de teatre amateur serveixen a Molins per adonar-se del que és més important a la vida: el temps. El Testament utilitza la dosi justa de nostàlgia per, mitjançant un espectacle aparentment simple, emocionar-nos i fer-nos pensar.

Al Conservatori també vaig veure, diumenge al matí, l’espectacle que podria girar juntament amb El Testament. [Distribució i venda de bolos “dos en un”]. Jordi Font Alonso presenta un muntatge de títol més llarg –Ells i jo. O aquella sensació que els arbres et miren– que també parla de memòria i família. El dispositiu escènic és, en aquest cas, un gran i bonic arbre de fusta (disseny i construcció de Carlos Gallardo) que, a manera de calaixera, es converteix en la casa dels avis de Font, on té lloc tota l’acció. Aquesta casa-puzle, feta de trossos d’altres cases, va molt bé per explicar una història on es barreja la infantesa amb els éssers fantàstics que s’amaguen als nostres boscos. Ocells i dones d’aigua, Les Tortugues Ninja i Freddie Mercury, les col·leccions de cromos i aquella “tieta guai” que ha de tenir tota família serveixen a Font per bastir un espectacle que necessitaria uns petits retocs dramatúrgics per solucionar les baixades de ritme d’algunes transicions. El delicat treball audiovisual de Nina Solà Carbonell és utilitzat en la seva justa mesura, i alguns objectes no destaquen prou en una proposta cromàticament força monocolor. Llegim als agraïments el nom de Xavier Bobés, i ho entenem perfectament. Seguirem de ben a prop tot el que ens proposi la Companyia Jordi Font.

I ja anem acabant. Per tancar aquesta crònica, parlaré breument d’un concert i d’un espectacle que vaig veure al Teatre Conservatori. Dissabte a la nit el trio Marala (Selma Bruna, Clara Fiol i Sandra Montfort) presentava Jota de morir, el seu darrer disc. La valenciana, la mallorquina i la catalana prenen la mort com a tema en un treball que uneix el funeral amb la celebració. Quan el teló es va alçar, vaig tenir un petit esglai: està molt bé que tinguem els nostres coetanis com a referents, però em va semblar veure una versió low cost de l’escenografia de Clamor de la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Tot blanc, diferents tarimes, i les intèrprets dretes a tres nivells. El vestuari, ja m’ho perdonareu, també em va semblar massa “inspirat” en el de Pau Aulí per Arnal i les Tarta Relena. A més, i ja acabo, a la posada en escena es notava la manca d’assajos: les intèrprets no se sentien còmodes amb alguns elements del vestuari, s’entrebancaven amb el tul blanc que ho cobria tot i en algun moment vam patir perquè no caiguessin de la petita tarima central. No va ser, en absolut, un bolo fàcil: alguns problemes tècnics amb els micròfons van ser resolts pel jove trio amb simpatia i desimboltura, però vaig notar cert desajust entre el seu repertori i la presència escènica de les cantants. En un concert és tan important el que es canta com el que es diu, i combinar les cançons tradicionals sobre la mort amb la informalitat de la Generació Z produeix resultats ambivalents. Si entre cançó i cançó beveu aigua o xiuxiuegeu entre vosaltres, tingueu present que us estem veient: estem asseguts a una sala fosca mirant-vos! Sortosament, el talent vocal de les Marala i, repetim, la seva simpatia, les va fer connectar amb un públic molt entregat. I un últim apunt de sinceritat que diu molt a favor d’elles, quan ens van confessar: “Les cançons encara estan una mica verdes”. No patiu, així que les gireu una mica estaran molt millor.

I ara sí que ja acabo, us ho prometo. L’últim espectacle que vaig veure a Manresa va ser Ræpte, que també forma part del Pla d’impuls de la dansa d’arrel. L’Esbart Manresà va ballar amb una posada en escena dirigida per Jordi Aspa i Bet Miralta (Escarlata Circus), amb creació musical de Joana Gomila i Laia Vallès i assessorament coreogràfic d’Anna Romaní. Aquest espectacle exemplifica a la perfecció el que és i el que hauria de ser la Fira Mediterrània: la unió (civil) del patrimoni i la contemporaneïtat, de les danses tradicionals i la música electrònica, del ball pla i el sintetitzador. Una platea plena de gom a gom va vibrar amb un espectacle que connecta passat i present amb dosis semblants de compromís, alegria i excel·lència artística. Els joves balladors s’ho passaven bomba al ritme del putrum-putrum de Gomila i Vallès, i el públic de totes les edats va redescobrir els balls tradicionals amb una altra mirada. Tot just van arrencar els aplaudiments, vaig haver de marxar guillant, perquè perdia el tren. No vaig poder felicitar l’equip artístic i tècnic de Ræpte, així com les seves balladores i balladors: aquesta mena de propostes són el que donen sentit a la Fira Mediterrània. Celebrem els vint-i-cinc anys de la fira, desitgem que continuï creixent i ampliant horitzons i, sobretot, demanem des d’aquí que miri una mica més a l’altra banda de la Mediterrània. Perquè de mediterranis ho som tots. Els veïns del nord i els veïns del sud.