“La Teoria Queer” i el monstre

Ja fa mesos que un determinat sector de veus identificades amb un feminisme radical ha decidit declarar “La Teoria Queer” com l’enemic, tot argumentant que “La Teoria Queer” es dedica a transgenerar (la paraula no és meva, l’he llegida en alguns d’aquests articles) a tort i a dret i, per tant, a decapitar la lluita feminista. Escric “La Teoria Queer” entre cometes perquè, en aquest assetjament 2.0 en forma d’articles i campanyes a les xarxes socials, les persones detractores han creat una mena d’ens tirànic autònom (no s’hi citen fonts) que no té res a veure amb bona part de la teoria queer, ni tampoc amb els estudis trans. Aquesta “Teoria Queer” de què parlen és com Darwin o Nietzsche: autors que molts mencionen indiscriminadament i sense haver-los llegit. Una mena de criatura sorgida del biaix i de la paranoia. Podríem dir, doncs, que “La Teoria Queer” és a les teories queer i als estudis trans el que Frankenstein és als éssers humans: un monstre mal girbat, fet a pedaços, fora de control, i no representatiu de la humanitat.

Aquesta confrontació em dol i m’indigna: perquè no és necessària, perquè està basada en la ignorància, i perquè té efectes contraproduents en aquesta lluita contra les injustícies que, al capdavall, totes compartim. No n’hi ha prou amb llegir quatre escrits a la xarxa per entendre cap on va el pensament queer. A nivell personal, fa anys que participo dels debats sobre qüestions queer des de la Universitat de Chicago, on estic finalitzant el meu doctorat (amb una tesi que llegeix el teatre català contemporani des d’una perspectiva queer). He tingut el privilegi de ser alumne de Lauren Berlant, he participat en converses amb George Chauncey, Martha Nussbaum, Jonathan Katz o Didier Eribon, he fet classes i xerrades sobre qüestions queer, i he escrit sobre el tema tant a mitjans generalistes com a publicacions més acadèmiques. Tot això només ho dic perquè penso que, una mica, sé del que parlo, i m’agradaria compartir les meves opinions sobre aquesta polèmica amb qui tingui ganes d’informar-se.

Les TERF (sigles que en anglès volen dir feminista radical trans-excloent) dirien que les sabates de tacó són una fetitxització de la dona.

Per començar, diré la teoria queer no és una. Han canviat moltes coses des de l’any 1991, quan Teresa de Lauretis va emprar, suposadament per primer cop, la noció “queer” en l’àmbit acadèmic. No crec que sigui el moment de fer cap mena de trajectòria històrica del pensament queer (més encara perquè es tracta d’una disciplina que defuig aquesta mena de captura ontològica), però sí que penso que val la pena dir que, si als anys noranta la teoria queer va impulsar una mirada crítica que qüestionava la voluntat historicista dels estudis gais i lèsbics i el seu afany per replicar patrons del sistema heteronormatiu, en els darrers anys autors com David Eng, Jack Halberstam o José Esteban Muñoz han argumentat, amb encert, que la mirada queer va molt més enllà de sexualitat i gènere, i serveix per qüestionar la manera com estan organitzades i naturalitzades les hegemonies. Dit d’una altra manera: des d’una mirada queer podem parlar de temes tan diversos com els reptes que planteja el neoliberalisme, el canvi climàtic, la idea de felicitat o la crisi dels refugiats. No hi ha, diguem, una teoria queer: hi ha teories queer. I, per cert, no cal estar-ne sempre d’acord, amb el que diuen: tot sistema de pensament hauria de sotmetre’s, de manera constant, a crítica i a revisió.

En tot cas, la mirada queer es va nodrir, de bon principi, de la mirada feminista, així com d’altres teoritzacions subalternes. Llibres pioners com Gender Trouble de Judith Butler (1990) encara es llegeixen en cursos sobre feminisme, sobre teoria queer, i també sobre estudis trans. La tesi és compartida, i és important: el gènere és un constructe sociocultural. No hi ha res de natural amb el fet que els nens juguin amb camions, i que les nenes juguin amb nines.

Ara bé, totes som filles d’una societat que ens ha educat, generació rere generació, en aquesta divisió i aquest binarisme de gèneres. Portem a sobre una motxilla pesada. Treure’ns-la de sobre costa, perquè implica canviar la nostra manera de pensar. I som, malauradament, criatures de costums, i no ens agrada que ens vinguin amb històries que ens allunyin del confort de les nostres certeses.

En els nostres intents de qüestionar i de superar la ideologia conservadora i tòxica en la qual hem estat educats, hem de conviure amb contradiccions. Jo, per exemple, em vaig acceptar com a gai des de ben jovenet, però em va costar molt més tenir una relació sana i amable amb la ploma – en part perquè, venint de ciutat petita, per sobreviure em vaig obligar, de manera inconscient, a reafirmar-me en una idea estereotípica de “masculinitat”. En el flux incessant de les meves identitats (“la identitat és un riu”, escrivia Gloria Anzaldúa), hi conviuen facetes que han patit discriminació de manera històrica, com ara la gai, amb el fet d’identificar-me amb el gènere masculí, que és un tret hegemònic.

En el tauler de joc en què juguem aquesta partida, cal entendre i acceptar aquestes convivències i aquestes contradiccions, perquè són la nostra manera de superar els obstacles que ens ha posat una societat bastida sobre l’hegemonia cisheteropatriarcal. L’altre dia vaig anar a la Sala Tallers del TNC a veure Raphaëlle, el nou espectacle de la companyia La Conquesta del Pol Sud, basat en la història d’una dona trans. Per a Raphaëlle, el fet de posar-se unes sabates de tacó era un gest alliberador. Les TERF (sigles que en anglès volen dir feminista radical trans-excloent) dirien que les sabates de tacó són una fetitxització de la dona, i que el personatge està capturant una manera estereotípica de representar la feminitat.

Vet aquí una de les contradiccions de què parlàvem. Per a una dona cis, les sabates de tacó poden simbolitzar l’opressió masclista que obliga les dones a cosificar-se i a patir per encaixar en uns determinats estàndards de bellesa per agradar l’home. Per a una dona trans, les mateixes sabates de tacó poden significar un alliberament.

I no passa res.

No passa absolutament res perquè la nostra societat abraci diferents lectures dels mateixos actes.

Perquè l’opressió que ha patit una dona trans al llarg de la seva vida pot arribar a ser tan profunda que ni jo ni cap TERF té el dret de qüestionar-la. Perquè no tenim ni idea de la violència que aquesta societat exerceix sobre les persones trans ni del patiment que això suposa. Tornant a les sabates de tacó, a moltes dones cis els agrada dur-ne (remember Carrie Bradshaw). Dur sabates de tacó és conseqüència de la nostra educació en un context patriarcal? Clar que sí. Però situar-nos en una tessitura de superioritat moral per determinar qui pot i qui no pot vestir-se de determinada manera ens situa de la banda de l’opressor. Ja resulta curiós que, a través de raonaments diferents, el famós autobús transfòbic de Hazte Oír i les TERF hagin arribat a les mateixes conclusions, que divideixen les persones segons una genitalitat binària.

En un futur no gaire llunyà, aquest debat sobre les marques de gènere en les persones trans, aquest debat sobre el binarisme, serà tan obsolet com el debat sobre les sexualitats

A l’obra del TNC, Raphaëlle es posava sabates de tacó i roba femenina mentre intentava trobar una manera d’encaixar en aquesta societat binària. Hi ha qui, basant-se en arguments transfòbics la criticaria dient que, en realitat, “és un home disfressat de dona”. La paradoxa és que aquestes veus transfòbiques estan reafirmant un binarisme (una “naturalització” de la idea de dona basada en els genitals) sobre el qual s’ha bastit la societat masclista. Millor ens aniria si intentéssim trencar amb aquestes divisions estèrils. Raphaëlle no és cap persona disfressada; Raphaëlle és una supervivent que està intentant trobar una manera d’encaixar en el món, que és, al cap i a la fi, el que la majoria de la gent vol. Per trobar aquest encaix, Raphaëlle posa en risc la seva salut: les persones trans pertanyen a un col·lectiu extremadament vulnerable, exposat a una discriminació i una violència constants. En comptes de criticar les persones trans, la gent feminista i queer les hauríem de defensar amb ungles i dents. Un món millor per a elles és també un món millor per a nosaltres.

Sóc dels que pensen que, en un futur no gaire llunyà, aquest debat sobre les marques de gènere en les persones trans, aquest debat sobre el binarisme, serà tan obsolet com el debat sobre les sexualitats. En aquest futur optimista, les dupla hetero/homo i cis/trans no tindran validesa perquè tot serà molt més fluïd. Ara, però, ens toca viure en un present binari, homofòbic, masclista i transfòbic. I tots plegats n’estem aprenent, i anem sobrevivint, i mirem de trobar instants on puguem sentir-nos persones realitzades.

Per arribar a aquest futur, caldrà molta educació per trencar amb el paradigma cisheteropartirarcal, des de fa segles fossilitzat en el nostre pensament. Caldrà que pensadores i activistes queer, trans i feministes treballem conjuntament, sense falses rivalitats. En carregar contra aquesta suposada “Teoria Queer”, penso, aquestes veus crítiques no només s’estan equivocant d’enemic, sinó que n’han inventat un. És una llàstima, perquè en crear aquest sac i posar-nos-hi dins, el que estan aconseguint és, precisament, el que l’extrema dreta i la dreta extrema volen: dividir-nos. El subjecte queer, trans i feminista lluita, fonamentalment, pel mateix: per un món sense desigualtats ni esclavatges de gènere, sexualitat, raça, classe o origen.